96 – Retrocedint en drets elemental democràtics

14 d’agost 2019

Els que vam viure i educar-nos sota el règim dictatorial franquista, vam patir l’aplicació de la “formación del espíritu nacional”, la religió obligatòria i coercitiva i els càstigs físics, però no van servir per neutralitzar-nos, com estava previst, ja que les famílies i la ciutadania catalana van fer el possible per aguantar la dictadura i educar-nos en la dignitat i en l’estima de Catalunya.

Els moments que vivim ara són preocupants. Estem retrocedint en els drets més elementals de la democràcia.

Continuem construint ciutadania per lluitar contra el moviment de l’extrema dreta del pensament únic i xenòfob.

Comentaris tancats a 96 – Retrocedint en drets elemental democràtics

91.- La soledat del president Torra

10 gener 2019

El dia 9 de gener, al CCCB, es va fer un acte organitzat per Vilaweb en què el president Torra responia les preguntes dels subscriptors.

Per dir-ho de manera col·loquial, em va semblar que  està “més sol que un mussol”, sense  el suport de cap dels dos partits que formen l’actual Govern de la Generalitat.

Aquesta soledat es reflecteix, també, en el discurs, un discurs ben estructurat però tou, que intenta mantenir un esperit d’optimisme i esperança, però que, en canvi, no incorpora cap plantejament engrescador ni estratègic que pugui menar a la consecució de la República.

Torra va defensar el Consell de la República, però va afirmar que  amb els 60.000 inscrits que hi ha ara no té gaire impacte en la política europea i que, per capgirar-ho, s’hauria d’arribar als  500.000, aproximadament.

Del seu discurs, hi ha qüestions que considero que són preocupants, perquè denoten la situació d’isolament que viu com a president i, a més, no deuen agradar als partits de Govern, que el poden qüestionar, amb la qual cosa afebleixen la seva autoritat com a president. Aquests són els conceptes que Torra va desgranar:

  • La relació entre el dret d’autodeterminació i el pressupostos espanyols. Si no es reconeix el dret d’autodeterminació no es poden aprovar els comptes del govern espanyol. Per tant, si un dels dos partits que formen el govern català hi votés a favor, esclataria una crisi.
  • Cap més xec en blanc no implica una renúncia al diàleg.
  • Compromís per aconseguir llistes unitàries a Barcelona i a Europa.
  • Presència al judici i a les diferents manifestacions de protesta que organitzi la societat civil.
  • El judici com a atac a la democràcia, i no només als presos, que haurien d’estar lliures.
  • Un concepte ampli de la nació catalana, els Països Catalans. Creu que el Principat s’ha de replantejar les relacions amb les diferent parts del territori, el País Valencià, les Illes, la Franja o la Catalunya Nord. Va emfasitzar la resposta positiva de la Catalunya Nord amb el procés independentista.
  • Compromís amb la llengua, plasmat amb una frase de Fabra que diu que si falla la llengua, falla tot. Cal posar més esforç en la construcció del fet nacional català, que inclou història, cultura i llengua.
  • Compromís per acabar la legislatura o, si fos possible, fins a l’investiment de Carles Puigdemont en la legislatura actual. Descarta, per tant, la convocatòria anticipada d’eleccions.

Per agilitzar l’acte, els organitzadors van donar l’oportunitat als assistents de formular prèviament preguntes al president, de manera que  els subscriptors que ho volguessin, les podien enviar a la redacció de Vilaweb. Un cop començat l’acte, Vicenç Partal li va fer unes cinquanta preguntes, agrupades per temes, perquè se n’havien plantejat més de 300. La meva pregunta, que no va ser seleccionada, era: si les picabaralles entre PdeCat, ERC i la CUP continuen, vostè, personalment, al marge del càrrec, creu que la ciutadania independentista hauria de deixar de banda els partits i agafar el lideratge del procés, a fi de poder definir una estratègia viable i unitària?

Encara que el seu discurs va ser pausat, amb cert grau d’erudició i també alguna anècdota, fins i tot amb moments d’ironia, Torra em va fer una impressió de tristesa, un pel contradictori i poc enèrgic. Em va semblar, en definitiva, un home que ha d’afrontar sol, sense suports, la presidència del país. Una presidència, recordem-ho, plena de contradiccions per la mala entesa entre els partits que la conformen, la qual cosa l’obliga a gestionar, només, el dia a dia més immediat, però el priva d’abordar qüestions de fons.

La conclusió que n’extrec, de la xerrada, és que el president n’està tip, d’aquesta situació d’enfrontament entre els dos partits que formen el govern català, com una gran part dels independentistes. Amb aquests companys de viatge l’escenari és ben poc engrescador i, probablement,  ha pensat més d’una vegada a dimitir. Ara bé, seria bo, això, per a l’independentisme? Ens trauria de l’atzucac en què som? Segurament, no.

Comentaris tancats a 91.- La soledat del president Torra

95.- les sectes del poder, els partits polítics

Juliol del 2019

8 de juliol, bon dia i la nova setmana, la comencem amb noves preocupacions polítiques.

Quina gran decepció tenim avui, dels tres partits independentistes, per les seves actuacions des de l’1 d’Octubre. No té valor, per a vosaltres, que la ciutadania hagi estat mobilitzada diàriament a tots els racons de Catalunya?

Cal recordar les diades que, des de fa anys, omplen a vessar el carrer, les anades a  Brussel·les, a Madrid, a Estrasburg, en què s’ha demanat unitat i estratègia conjunta, les concentracions de suport als presos polítics, les aportacions econòmiques a les caixes de solidaritat… No es pot dir que la gent no hi hagi posat esforç i voluntat social, al procés independentista, però el partits van a la seva nomes volen els nostres vots per continuar tenint poder i cadires que els mantenen econòmicament.

Què podem fer? Reafirmem-nos en la unitat estratègica: unitat programàtica, accions coordinades, i exigim uns compromisos de país que tornin a posar la República a l’agenda política. Però, sobretot, protestem enèrgicament i contundentment contra la falta d’unitat i contra la incoherència política.

Tot té un límit, i aquest límit ja ha arribat. On és l’estratègia conjunta? Us ompliu la boca de mentides per acabar fent la vostra al marge dels votants. És intolerable que ens hàgiu venut amb els pactes a diferents nivells (municipis i Diputació de Barcelona) amb el PSC, passant per alt com s’han comportat amb Catalunya i amb els votants independentistes.   No voleu recordar que el PSC-PSOE va avalar el 155 i les diferents formes de repressió? Us produeixen indiferència les garrotades que la gent va suporta? On és la vostra dignitat?

Sou cadàvers polítics en el camí cap a la independència.

La ciutadania independentista no pot acceptar les vostres decisions, camineu pel camí de l’autonomisme, però no pel camí de la desobediència ni de la independència.

Estem cansats,  ja no podeu oferir-nos res que ens  il·lusioni.

Però no us deixarem l’espai polític i social, continuarem enfortint els moviments socials per la independència, pressionant i mobilitzar-nos, al marge dels vostres   posicionament polítics autonomistes i incoherents, i haurem de prendre determinacions al marge vostre.

Caldrà que els partits vegin perillar les “cadires” perquè reaccionin? Que trist.

Hem de fer foc nou. És urgent que hi hagi nous lideratges socials i polítics. 

Comentaris tancats a 95.- les sectes del poder, els partits polítics

94.- Votar el Front Republicà o no votar?

Abril 2019

Som al final de la campanya de les eleccions espanyoles. Els independentistes  ens trobem davant d’una situació contradictòria, perquè hem de valorar si té sentit votar en unes eleccions d’un país que no considerem com a propi i participar d’una “democràcia” autoritària i repressiva.

Sempre que entrem en la dinàmica d’unes eleccions espanyoles em plantejo dues qüestions. La primera, que ja he avançat, la participació en unes eleccions que es fan en un estat que no és el meu. D’altra banda, parlem d’un estat que ens reprimeix constantment i que no respecta els nostres drets. Contestar aquestes qüestions no és senzill, però cal tenir en compte que, independentment del sentiment de pertinença a l’estat espanyol, les decisions de la política espanyola ens afecten, i molt. Aquestes eleccions, a més, són molt estranyes, conceptualment. El primer d’Octubre, en un exercici de democràcia directa, ens vam autodeterminar, tot i que aquesta autodeterminació no s’ha fet efectiva. La participació, doncs, en les eleccions d’un estat del qual ens volem desvincular políticament, s’ha de valorar.

Una de les altres contradiccions és que, en aquet model de democràcia, estic obligat acceptar els resultats que, fins ara,  han encotillat el futur nacional de Catalunya. Si supero aquestes primeres contradiccions, encara me’n queda una altra. Qui puc votar? Tinc clar que no puc votar els partits independentistes que no parlin d’independència i república, i aquí comença un nou dilema que cada dia és més difícil de resoldre, a causa de les actuacions i accions d’ERC i JxCat, que no accepten els resultats del primer d’Octubre com a vinculants i no són capaços de configurar una estratègia conjunta.

Em considero independentista i ciutadà dels Països Catalans, vinculat legislativament al Regne d’Espanya. Això té moltes conseqüències: les imposicions legals que no puc evitar, com la declaració de la renda, el finançament de la monarquia, el manteniment d’un exèrcit i d’una justícia defensora de la unitat d’Espanya… però a participar en unes eleccions, ningú no m’hi pot obligar. Crec que des del Congrés espanyol és impossible que puguem avançar, ni en drets ni cap a la independència. Per tant, els pactes i les actuacions dels representats independentistes al Congrés estan lluny dels meus principis i determinacions.

Com ja he apuntat més amunt, la poca claredat de les actuacions dels partits independentistes majoritaris, així com la pugna oberta per l’anomenada “hegemonia política”, m’impedeix votar ERC ni JxCat. Penso que busquen un diàleg que és impossible, perquè no hi ha amb qui dialogar, i que no es pot tractar l’estat espanyol com si fos vertaderament democràtic, quan tenim presos polítics, exiliats i societat civil represaliada. Prou de tripijocs d’autonomistes.

Soc conscient que el fet de no votar pot afavorir, aparentment, l’extrema dreta de Vox. Ara bé, algú dubta que l’extrema dreta ja ha tingut representació, fins ara, a través del PP i Ciudadanos? Estic cansat que els interessos partidistes estiguin per sobre del drets nacionals catalans.  

Encara queda un opció, però. Podria votar el Front Republicà, si considerés que és l’única agrupació electoral que es posiciona clarament contra el règim borbònic del 78, que defensa la via unilateral, les mobilitzacions, la desobediència i rebel·lia per enfrontar-se obertament a l’estat.

Fins al darrer moment, doncs, tindré dubtes entre votar el Front Republicà o no votar.

Us recomano, abans d’anar a votar, aquesta cançó de Chicho Sánchez Ferlosio.

Reflexioneu i, després, decidiu.

Comentaris tancats a 94.- Votar el Front Republicà o no votar?

93.- Altsasu, exemple de solidaritat.

Març del 2019

Ja fa molts anys, des de l’etapa de lluita contra la dictadura franquista, que participo en  manifestacions, actes i accions per la llibertat i la justícia. El passat 24 de març, vaig mobilitzar-me a Altsasu contra la sentència dels set joves que, per una baralla en un bar amb dos guàrdies civils, han estat condemnats a 13 anys de presó. Aquesta manifestació, multitudinària i emotiva, em va provocar sentiments contraposats.

D’una banda, un sentiment d’impotència manifest davant la crueltat i l’arbitrarietat que representa la sentència. Aquesta falta de justícia i de rigor, que també es palesen, en aquest moment, en el judici contra els presos polítics catalans, és desesperant.

D’altra banda, però, també hi havia un sentiment de satisfacció, davant la solidaritat d’uns 60.000 ciutadans, amb gran participació catalana, que hi vam ser per denunciar la injustícia que es comet amb aquesta sentència, la solidaritat amb els joves i les famílies i la lluita del poble basc per la independència d’Euskal Herria, i que en alguns anys hem oblidat des de Catalunya. La solidaritat entre els dos pobles continua, com s’ha demostrat aquest diumenge.

En un acte emotiu, els altres companys condemnats, que tenen una sentència suspesa de 2 anys, van llegir un comunicat dels joves empresonats en què es denunciaven el judici i la sentència i en què s’agraïa, també, el suport que reben.

Tanmateix, és preocupant l’argument que utilitza la sentència per condemnar-los: el delicte d’odi. Aquests dies, en el JudiciFarsa, aquest concepte s’empra molt. Com si fos una escenificació ben preparada per la fiscalia i alguns testimonis (membres de la Guardia Civil, especialment), es mostren uns relats ben construïts que dibuixen un escenari de violència que ha d’ajudar a donar forma a una sentència per uns delictes determinats, tal com va passar en el judici dels joves d’Altsasu.

Ara bé, això de la injustícia espanyola no ve de nou. El poder judicial, perillosament lligat al poder polític, ha mostrat sempre una actitud autoritària davant els moviments  i de les diferents formes de lluita per la independència. L’invent de proves i les actuacions arbitràries han estat homologades per tal de defensar la unitat d’Espanya. Per molt que s’esforcin a repetir que Espanya és una democràcia de primer ordre, els fets els retraten: il·legalització de partits, tancament de mitjans de comunicació, presos polítics, sentències desfavorables d’Estrasburg… No ens enganyem, aquesta és la democràcia a la qual ens enfrontem, una justícia que, d’un dia per l’altre, va passar de ser franquista a ser democràtica, una classe política que, de la nit al dia, va esdevenir la més liberal.   

En un estat de dret i en una democràcia real, la judicatura no jutja maneres de pensar ni les forces de seguretat reprimeixen, amb violència, la llibertat d’expressió.

No podem deixar passar, de cap manera, aquests abusos de poder. Cal manifestar-se activament per la llibertat i organitzar-se, col·lectivament, en moviments ciutadans per defensar els drets d’una societat vertaderament democràtica. És intolerable, el model polític, judicial i policial a què estem sotmesos. No ho deixem en mans dels partits polítics: organitzem-nos i lluitem per allò que és just.

Comentaris tancats a 93.- Altsasu, exemple de solidaritat.

92.- La boira de la confusió

Abril 2019

Quan la boira s’instal·la, de forma continuada i intensa,  a la plana de Vic, vol dir que no veurem el sol. Avui, en el procés independentista, hi tenim instal·lada la boira, la boira de la confusió, aquella boira que no ens permet tenir perspectiva, veure-hi més enllà.

De la situació i la dinàmica actuals del procés independentista, si volem ser realistes, hauríem de ser capaços de reconèixer que estem instal·lats en la confusió política a què ens ha portat el lideratge, o potser n’hauríem de dir no lideratge, dels partits. A partir dels fets d’octubre del 2017, doncs, la confusió s’ha convertit en la tònica.

Sabíem que no seia fàcil, però confiàvem en la coherència d’ERC, el PDECat i la CUP, sobre els quals la societat civil va delegar el lideratge. Insistim. Érem conscients de les dificultats, però mai, de cap manera, ens podíem imaginar que els partits ens portessin on som: a un escenari sense unitat, més aviat amb mala maror, i cap mena d’estratègia política. Un moviment capaç de moure la gentada que ha mogut, i mou, i de comportar-se com ho ha fet, tot i els cops, literals, que ha rebut, no es mereix els líders que té. En aquest moment, els partits i les persones que els encapçalen, no tenen la dignitat suficient per representar-nos.  

Òbviament, això provoca consternació, cansament, decepció i, fins i tot, tristesa entre la ciutadania, que ha donat suport no només als partits, ERC, PDECat i CUP, sinó també a les nombroses accions que les entitats socials i els partits han encapçalat. Tot i així, la societat civil continua contribuint quotidianament (concentracions, llaços grocs, estelades i altres símbols als balcons, cantades, caminades…) a defensar els seus drets polítics i a construir la República, una República que, de moment, els partits semblen haver deixat aparcada.

Tot plegat, però, genera dubtes als independentistes mateixos, perquè, si bé és cert que la mobilització és necessària, sense unitat ni lideratge polític les accions podrien fregar, sense voler-ho, el folklorisme. Si no hi ha unitat política, imprescindible en aquest context, la mobilització ciutadana queda diluïda i, per tant, cal exigir als polítics el compromís, la responsabilitat i la fermesa que tantes vegades ens han reclamat ells. Fins i tot en una qüestió tan sensible com el judici als presos polítics, es fa evident que cadascú va a la seva, amb la conseqüent desmobilització i confusió que això comporta. Tan complicat és posar-se d’acord per unificar esforços davant de la farsa judicial de l’Estat espanyol?

Els partits monàrquics i constitucionalistes tenen en la unitat d’Espanya un element aglutinador que els fa deixar de banda aspectes diferencials per fer front comú contra Catalunya. Mentre, els independentistes caiem en la inacció política i en discussions estèrils que, fins i tot, donen rellevància al discurs espanyol, com en el cas de la violència. Ja n’hi ha prou, de posar-se a la boca la no-violència o el pacifisme cada dues paraules, perquè això només ajuda a legitimar el discurs espanyolista. Que quedi clar d’una vegada a ERC i al PDECat que aquí, de violència, n’hi ha hagut, però no de part nostra, sinó de part d’aquells que la denuncien. L’ús d’aquests conceptes, en aquest context, capgiren la situació i ens converteixen, automàticament, en víctimes per partida doble: de l’Estat espanyol i del nostre mateix discurs. No cal insistir en la defensa pacífica dels nostres drets, perquè no hem plantejat mai accions que no en siguin i perquè, a més, contribueix a criminalitzar una part del moviment, com els CDR,  sense cap mena de justificació. El fet de dur la cara tapada no converteix ningú en criminal ni en violent, només és un intent de dificultar la identificació dels activistes per part dels cossos policials.  

Ja n’hi ha prou, també, de picabaralles entre partits: molts discursos sobre estratègia conjunta, accions unitàries… però cap resultat ni un. Heu perdut el lideratge del procés i ara heu de deixar pas a noves iniciatives i formes d’acció, perquè cal plantejar nous moments polítics, al marge dels partits, altament responsables de la situació actual. Heu tingut la vostra oportunitat, però no ens ha portat ni ens porta enlloc. Ara toca fer foc nou i orientar l’independentisme cap a un camí més ferm, més digne i més comprensible per a la ciutadania. La renúncia dels partits a la unitat ens està portant al caos i cal donar una altra clau de volta a la confrontació amb l’Estat, per sortir de  la situació d’estancament en què ens trobem.

Continuem, doncs, instal·lats en la boira de l’espera, tot esperant el judici. Però aquest judici, tant si la sentència condemnatòria és més o menys dolenta per als presos polítics, no serà l’espurna que reactivi el procés. L’independentisme ha de tirar endavant, sabent que el repte és important però possible, independentment de la causa judicial, perquè només hi ha dues opcions: o la República o resignar-se a viure en la injustícia i l’ombra de l’autonomisme monàrquic espanyol. Ni tan sols l’hipotètic fet que els presos sortissin de la presó significaria la implementació de la República. Compte, doncs, perquè són dos fronts vinculats però diferents, alhora.    

Cal tenir clar que si estem convençuts que volem tirar endavant com a país, hem d’actuar amb convenciment i ètica. Hem de reprogramar el moviment i estar convençuts que els sectors populars de l’independentisme han de fer un pas endavant, per deixar de sentir-nos representats pels partits. Hem de saber assumir, també, les conseqüències de les nostres accions solidàriament, tal com les han assumit els presos polítics, perquè aquests són els veritables valors que ens portaran a la República.

Sense dignitat ni compromís, tant individual com col·lectiu, no aconseguirem fer efectiva la República Catalana Independent. Ara cal, doncs, fer un pas endavant col·lectivament i agafar el lideratge, demostrar que el dret a defensar-nos no és violència i reactivar-nos amb noves accions valentes i decidides, i amb nous lideratges.

Comentaris tancats a 92.- La boira de la confusió

90.-Mossos d’Esquadra: quina policia volem?

Desembre del 2018

Ja n’hi ha prou. Les últimes actuacions dels Mossos d’Esquadra, en què han utilitzat la violència repressiva contra el dret de manifestació, són totalment intolerables i injustificables. I ja no s’hi val que el conseller o el president diguin que prendran mesures contra alguns agents perquè s’han extralimitat. Desgraciadament, aquesta manera de fer ha esdevingut normal, en els darrers temps.

La ciutadania es pregunta què està passant i com hem arribat, sense que ningú n’assumeixi cap responsabilitat, a aquesta situació. La qüestió gira entorn del model de policia que volem a Catalunya. Ens està bé un model policial com el de l’Estat espanyol o el que hem vist aquests dies a França, que ha actuat amb una contundència exemplificadora contra el moviment dels armilles grogues? La policia, creiem, ha de tenir, per sobre de tot, una vocació de servei públic però, per desgràcia, les persones que formen part dels cossos de seguretat entenen que la violència i l’agressivitat són les millors armes per fer-se entendre i actuen, a més, a la defensiva quan la societat es manifesta. En síntesi, continua vigent el model repressiu com a resposta a l’acció ciutadana, sobretot ara, que la protesta i  la mobilització són presents en la ciutadania. La policia, per tant, juga un paper desmobilitzador i ajuda a criminalitzar segons quins col·lectius, com ara els CDR.

Una part important de la societat sap, perquè la va viure o perquè té memòria històrica, que el Franquisme va utilitzar la violència repressiva de la policia per tenir els moviments socials controlats. En realitat, però, aquest model continua essent ben vigent a Espanya i no hi trobaríem gaire diferència, amb el model de la dictadura, si ens fixem en l’actuació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol l’1 d’octubre contra els votants. No ens enganyem, però, perquè si analitzem la manera d’actuar dels Mossos contra els manifestants antifeixistes, tampoc no hi trobarem diferències substancials, amb la que hauria pogut tenir la Policia Nacional espanyola o la Guàrdia Civil.

I això és el que ens ha de fer pensar. No és lògic que la policia actuï amb els mateixos paràmetres tant a les ordres de la dictadura com de la democràcia. En democràcia, aquestes actuacions haurien de ser totalment injustificables i, per tant, haurien de tenir conseqüències polítiques. La democràcia i la repressió són posicions absolutament antagòniques, que no poden conviure. A cops de porra i de bales de goma o de foam no s’aconsegueix respecte, sinó por. La ciutadania que viu en una suposada democràcia hauria de poder confiar en la policia, fos quina fos la seva ideologia i la seva condició.

En el programa 30 Minuts emès el passat 21 d’octubre, s’hi mostrava la creixent militarització de la policia nord-americana. Això vol dir, bàsicament, que se’ls entrena per matar, la qual cosa es tradueix, entre altres conseqüències, en la mort de determinats ciutadans a causa del color de la seva pell. Quin sentiment de protecció pot produir en la ciutadania aquest model policial?

Si tornem a casa nostra, les últimes actuacions a Girona i Terrassa són lamentables, perquè han mostrat una contundència i una voluntat de repressió vergonyoses i preocupants.

A principis del segle XVIII, l’administració borbònica va crear el cos dels Mossos d’Esquadra per perseguir la resistència dels austriacistes i, després de fer la feina bruta, entre el 1868 i el 1876, van ser abolits.  Durant la segona República es va recuperar el cos, que va estar sempre al costat de la Generalitat però, en arribar la dictadura franquista, va tornar a ser abolit. L’any 1980, amb el restabliment de la Generalitat, es van tornar a recuperar, amb l’intent de crear una policia que es pretenia que fos percebuda com a pròpia i democràtica. Així, es van anar desplegant per tot el Principat en substitució de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Això sí, els Mossos tenen les funcions només d’ordre públic i de seguretat ciutadana, de manera que les forces espanyoles, que durant tants anys hem anomenat d’ocupació, han continuat a Catalunya amb l’excusa competencial:  fronteres, documents (DNI, passaports, etc.), permisos d’armes, etc.

La gran contradicció és que en una policia que es volia nova, amb uns paràmetres diferents dels de la policia espanyola, hereva de la dictadura, s’hi incorporessin policies nacionals i guàrdies civils. Això vol dir que tenim una policia en què hi ha una part dels efectius que són d’extrema dreta i espanyolistes. Tot aquest despropòsit, lligat al model policial repressiu del qual hem parlat més amunt, converteix els Mossos d’Esquadra en una policia homologable a la policia espanyola. Tot plegat pot explicar el model policial que tenim, però no eximeix de responsabilitats la Generalitat, que ja hauria d’haver cessat el conseller Buch.

Comentaris tancats a 90.-Mossos d’Esquadra: quina policia volem?

89.- Hem d’actuar ara, si no pot ser massa tard

novembre del 2018

Vaig tenir la sort de ser una de les 700 persones que van poder assistir, al Poliorama, a la presentació del llibre La guerra de l’exili, un acte en què hi havia l’autor, Josep Casulleras, i els advocats Jaume Alonso-Cuevillas, Neus Torbisco i Aamer Anwar. I la conclusió que en vaig treure la resumeix molt bé una frase  una conclusió d’Aamer Anwar, “hem d’actuar abans no comenci el judici o serà massa tard”.

En sortir em vaig preguntar què fem per fer realitat la República Catalana.

Aquesta pregunta té diferents interlocutors: partits polítics, organitzacions de la societat civil i la ciutadania en general. Segurament les responsabilitats no recauen en un sol actor del procés d’independència, però estem configurant relats diferents que no ajuden a mantenir-nos actius en la defensa del nostres drets ni davant del retrocés en les llibertats i els drets humans.

La percepció que té la majoria de la ciutadania dels tres partits polítics independentistes, és que busquen el cos a cos entre ells, que competeixen per tenir l’hegemonia, encara que això impliqui afeblir l’enfrontament amb l’enemic comú: l’Estat espanyol. La veritat és que no es percep de cap manera una estratègia comuna. Al contrari, tot i que es parla d’acció coordinada, cada cop que hi ha ple al Parlament queda feta miques. Tampoc no crec en la idea d’eixamplar la base de l’independentisme, perquè ja fa més d’un any de l’1 d’octubre, dels primers empresonaments i de l’exili d’una part del govern legítim que vam votar. La solució només pot passar per combatre l’Estat amb plantejaments unitaris de veritat, com ara llistes úniques a les eleccions europees o a les municipals. No hauríem d’acceptar, en canvi, unes noves eleccions autonòmiques, perquè, si es va proclamar la República, es va guanyar el referèndum i tenim majoria al Parlament, seria una contradicció. En aquest mateix sentit, no hauríem de reconèixer cap mena d’autoritat a la justícia espanyola.

Tanmateix, l’advocat Anwar va reclamar a les forces independentistes que actuïn fent servir la força de la gent, i no d’esquena a la gent. En el fons, no ens adonem de l’enorme poder que tenim, com a societat. Si nosaltres som ferms, la classe política no tindrà més remei que seguir-nos.

Pel que fa a les organitzacions socials, ANC, Òmnium i CDR, cal evitar disputes entre elles, d’una banda, i que el partits polítics les dominin, de l’altra. de vegades fa la sensació que l’objectiu sigui aconseguir com més socis millor, en lloc de fomentar el debat entre els associats. Segurament els CDR són els que estan més allunyats d’aquesta dinàmica, però últimament la seva projecció i les seves accions no han estat recompensades socialment. Les dinàmiques que ja es duen a terme regularment, com llaços grocs, conferències, articles, cantades, concentracions davant de les presons o a les places, sopars grocs i altres, també s’han de continuar fent, però sense caure en la resignació ni en la naturalització d’aquests actes.

La ciutadania no passa el seu millor moment, perquè el darrer any ha acumulat molta frustració. Ara bé, si fins ara no ha defallit, tot i la falta de lideratges, d’unitat i de claredat, cal esperar que continuarà endavant. Hem de tenir en compte, però, que tenim la responsabilitat de saber respondre activament a la contundència judicial que ja tenim a tocar. La mobilització tornarà a ser clau per continuar amb fermesa cap a la independència.

Paral·lelament, continua l’estratègia d’internacionalització que, com reconeix la professora en drets humans de l’ONU Neus Torbisco, en aquest moment s’ha de dirigir a demostrar que el canvi en la presidència del govern espanyol, amb l’entrada del PSOE, no ha suposat cap canvi pel que fa a Catalunya. Cal deixar molt clar, com defensa Anwar, que el govern de Pedro Sánchez, en el conflicte català, actua exactament igual que la dreta.

Jaume Alfonso-Cuevillas va manifestar que aquest procés judicial serà llarg i el va qualificar com una de les causes judicials més importants d’aquesta generació. També va dir, però, que el tempo del judici estarà marcat pel calendari electoral i va fer una estimació, tenint en compte la sentència, els recursos interns i el recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans de d’Estrasburg, d’entre vuit i deu anys. Això, evidentment, si abans no aconseguir assolir la independència.

Cal entendre que el temps no juga a favor nostre i que, a pesar dels dubtes, de la desmotivació o de la divisió, és urgent tornar a traçar una estratègia. No hem d’esperar cap sentència, perquè el sol fet de tenir gent tancada a la presó i l’exili per tenir aspiracions polítiques legítimes ja és propi d’un estat autoritari i decadent. Ara és el moment de tornar a encapçalar accions unitàries socialment i políticament. Què esperem?

Comentaris tancats a 89.- Hem d’actuar ara, si no pot ser massa tard

88.- Confrontació o  frustració

octubre 2018

Ens sou conscients, els partits independentistes, de la frustració que els votants del referèndum i del 21-D estan suportant? És cert que no tots hi teniu la mateixa responsabilitat, però també ho és que tots heu contribuït a la trencadissa de la unitat d’acció i dels plantejaments unitaris per fer front a l’embat repressiu de l’Estat monàrquic espanyol. Esteu demostrant que no sou mereixedors del suport que us hem donat.

Les baralles i l’escenificació teatral entre ERC, el PDCAT, JXC i, en alguns moments, la CUP, ens han transmès contradicció i un missatge que, arribats a aquest punt, no s’aguanta per enlloc, i tot plegat podria comportar la divisió popular de l’independentisme. Sembla mentida que no pugueu entendre que la lluita i la confrontació només minen el nostre objectiu, si és que realment compartiu l’objectiu de ser independents, i que ajuden l’Estat, que veu com li fem la feina. El 21 de desembre no vam votar, en aquelles eleccions celebrades en condicions tan irregulars com complicades, autonomia, sinó independència i República. Si no podeu assumir el mandat del poble, per por o per estratègia partidista, tant li fa, hauríeu de ser honestos i plegar. Ara s’acosta una nova oportunitat, amb l’aprovació dels pressupostos amb el PSC repressor i executor del 155 i amb els Comuns, per demostrar que per sobre de les xifres, que al capdavall el Govern espanyol no respecta i no compleix, hi ha la dignitat d’un poble, la injustícia de tenir presos polítics i el dret de ser lliures.

Caldria que les manifestacions multitudinàries de l’11 de Setembre i de l’1 d’octubre d’enguany i la gran quantitat d’actes que es fan regularment a la majoria de viles i ciutats us fessin reflexionar. La ciutadania, com ha passat sempre al llarg d’aquest procés, va molt per davant de vosaltres, que continueu posant els interessos propis i de partit per sobre del clam popular. La ciutadania us exigeix transversalitat i unitat i vosaltres ens doneu divisió i mostreu una manca de dignitat que aquest poble, amb el que ha patit el darrer any, no es mereix.

Aquest espectacle tan poc edificador s’ha consumat amb la batussa pública, provocada per Llarena, no ho oblideu, que ha acabat amb l’escenificació de la pèrdua de la majoria independentista al Parlament. La majoria de la ciutadania independentista s’ha sent traïda i avergonyida, perquè el vostre posicionament ens allunya de l’objectiu, la República, i ens divideix, la qual cosa significa que perdem la força. I no necessitem, un cop fet el numeret, que feu declaracions públiques buides de contingut, perquè això encara ens afebleix més. Nosaltres sabem què volem. I vosaltres, en teniu la més mínima idea?

També cal saber gestionar la gran injustícia que suposa tenir presos i exiliats polítics. La injustícia ens ha d’unir en la lluita per poder-los alliberar amb les noves lleis de la República. Cal continuar amb les mobilitzacions de denúncia d’aquesta situació, que no es poden tornar, de cap manera rutinàries, però també cal tenir en compte, com molt bé va dir Jordi Cuixart, que “la presó no ha de condicionar la lluita”. Lluitem per poder implementar la República, la qual cosa permetrà alliberar els presos polítics i fer tornar els exiliats, i no a la inversa. Si centrem els esforços només en l’alliberament dels presos ens hauran vençut, perquè voldrà dir que hem renunciat a la independència.

Personalment, sento una gran tristesa, frustració i indignació. Ja n’hi ha prou de remar contra la gent que rep la repressió. Tots els actes comporten conseqüències, però la ciutadania ha demostrat que no té por. Si esteu disposats a assumir les conseqüències de la desobediència o, simplement, no ho voleu fer per por de la repressió, heu de plegar, per coherència i per no trair la dignitat d’aquest poble que representeu. Si no és així, n’han de venir d’altres que estiguin disposats a fer-ho. En aquest moment el president del Parlament, Roger Torrent, hauria de dimitir. De fet, el que va passar el 30 de gener a la cambra catalana, amb la investidura del president legítim, Carles Puigdemont, ja hauria d’haver estat motiu de renúncia. Des d’aquell dia que no heu parat de plegar-vos a les exigències dels poders judicials i polítics espanyols. Aquell dia el Parlament, a través del camí marcat per ERC i amb la figura del seu president al capdavant, es va sotmetre a les ordres de Llarena i va menysprear la voluntat expressada a les urnes. Per tant, el Parlament es va convertir en col·laborador necessari de la injustícia espanyola. Per què ho vam tolerar? Probablement perquè llavors teníem por de mostrar esquerdes i desunió. Ara que els partits mateixos heu perdut la vergonya i ho heu mostrat públicament, però, tenim el deure d’exigir la dimissió de Roger Torrent com a responsable d’aquella acció i de les posteriors. Quina enyorança de l’anterior presidenta, Carme Forcadell, que va saber mantenir la dignitat de la cambra fins al darrer moment.

Crec que els models de democràcia representativa tenen els dies comptats, si volem una confrontació democràtica amb les noves tendències autoritàries i feixistes que patim tant a Catalunya com a Europa, amb la conseqüent pèrdua de valors democràtics que això comporta. És per això que cada dia és més necessària necessari trobar noves formes organitzatives popular i cíviques que ens duguin a defensar la República Catalana i a mantenir-nos en el camp dels drets basats en la llibertat i en la dignitat.

Què se n`ha fet de les promeses dels Consells de la República o del Procés constituent? Crec que teniu por de perdre el control polític. És urgent recuperar el camí de l’ètica i de la claredat per no caure en el camí de la frustració o de la desmobilització. La voluntat  social de l’independentisme està demostrant diàriament que el moviment és fort i que si no hi ha un gir dels posicionament de les polítiques dels partits, en perdran el lideratge, d’aquest camí que ens ha de dur a la República amb un model basat en la confrontació no violenta, però decidida i enèrgica. En aquest punt, l’ANC, Òmnium i els CDR i han de jugar un paper fonamental. Els nous moviments passen per desobeir les imposicions judicials de l’Estat i obeir el mandat popular. Hem de fer República, no és el moment de buscar l’hegemonia política, és a dir, de preservar la cadira i el sou. Ara, la ciutadania, ha de dir prou. O reconduïu la situació o plegueu, no hi ha altre camí.

 

 

Comentaris tancats a 88.- Confrontació o  frustració

87.- El vernís catalanista del PSC i les seves contradiccions

juny 2018

A Catalunya,podem definir el moment que vivim de revolucionari. És, sens dubte, un moment històric en què ens juguem el futur com a poble, i això fa que aflorin moltes contradiccions entre els partits. Tot i que el context és general, hi ha partits en què les contradiccions són més visibles, com en el cas del PSC. Ara hauríem de qüestionar si el podem qualificar de partit revolucionari, és a dir, que lluita per canviar la societat, o, ni tan sols, de partit d’esquerres.

És trist que un partit com el PSC, que diu que demana diàleg (encara que sigui totalment fals i fictici) hagi combregat amb les determinacions feixistes d’un model monàrquic instaurat sota l’empara de les lleis del Movimiento del dictador Franco, renunciant així als seus principis fundacionals. Aquesta acceptació suposa una gran humiliació. El PSC ha perdut el catalanisme, l’ètica i la dignitat democràtica, allunyant-se dels principis revolucionaris de l’esquerra catalanista i republicana, i això els fa poc creïbles.

Quina enyorança del d’ideari socialista, marxista, nacionalista, democràtic, i autogestionari, de la Convergència Socialista de Catalunya que vam conèixer en la lluita antifranquista o del PSC de les etapes de Josep Pallach, Joan Raventós o Pascual Maragall, un partit que s’implicava en una revolució realment democràtica, econòmica, social i, també, de respecte amb els drets nacionals  del poble català. Ara, d’aquell catalanisme profund, que no vol dir independentisme, només en resta un vernís superficial. Un dels grans promotors de l’espanyolisme del PSC el trobem en el manipulador José Zaragoza, amb una carrera de més de 35 anys al PSC, o en José Montilla, que va ser president gràcies al vots independentistes d’ERC.

Que lluny que son ara aquells principis catalanistes i democràtics que definien el partit admirat i votat per una gran majoria de catalans. Avui, per desgràcia, els seus dirigents han decidit alinear-se amb les polítiques del PP, amb els hereus del franquisme i Ciutadans, els nous falangistes, per normalitzar la repressió i la judicialització de la política catalana i del poble català, i han avalat i aplaudit l’aplicació del 155. Avalar les polítiques del neofeixisme espanyol necessita, pel cap baix, una bona explicació.

Actualment els discursos adoctrinadors i valedors de la fractura social, que voldria a Catalunya, se’l reparteixen al Parlament, en les seves compareixences publiques, entre Miquel Iceta, amb el seu to burleta, militant del PSC des de l’any 1978, ara farà 40 anys, l’Eva Granados, amb el seu to depreciatiu, militant socialista des de l’any 1999, ara farà 19 anys, d’en Ferran Pedret, militant socialista des de fa 25 anys i d’en  Salvador Illa, militant al PSC de fa 23 anys,justificant una política clarament a favor dels plantejament favorables als postulats espanyolistes i qüestionant la llibertat del catalanisme a decidir el seu futur com a poble. No creieu que l’estancament ideològic del PSC, s’hi ha instal·lat espanyolisme i la comoditat de viure de la política, vestint la vostra catalanitat amb un vernís superficial totalment enganyós.

Les contradiccions que tot això comporta s’evidencien en fets com ara la decisió de no assistir a l’homenatge als republicans represaliats pel franquisme, la qual cosa comporta un greuge al record dels militants socialistes morts o desapareguts que van lluitar contra la dictadura i a favor de la República; la participació en les manifestacions convocades per Societat Civil Catalana, que va situar els seu màxim dirigent, Miquel Iceta, al capdavant d’una pancarta amb el PP i Cs, a més d’altres elements de l’extrema dreta i feixista.

Ara, amb Pedro Sánchez a La Moncloa, semblava que s’havia d’obrir un nou escenari per a la política catalana, ni que fos perquè el nou president ho és, entre altres, gràcies als vots dels independentistes. Ara bé, Sánchez, que ja havia titllat Quim Torra de “racista”, “supremacista” o  com “el nou Le Pen”, ha format un nou govern que és tota una declaració d’intencions: José Luis Ábalos, que té la intenció de revisar el delicte de rebel·lió per incloure-hi els desafiaments pacífics dels independentistes; Josep Borrell, que pretén “desinfectar” Catalunya; Fernando Grande-Marlaska, el jutge amic de les tortures; Carmen Calvo, la negociadora del 155 amb el PP; o el copresentador d’un programa de Tele 5, Màxim Huerta, que en les seves piulades ha deixat ben clar el fastig que li causen els independentistes. D’aquest govern ens en podem creure que vol diàleg, que en podem esperar res millor que amb l’anterior? Tinc poques esperances que defensin la llibertat ciutadana de poder decidir lliurement i sense condicions.

Recordo perfectament el dia que els PSC es va declarar com a representant del socialisme al Principat de Catalunya, però avui ningú no dubta que ja no existeix el PSC, sinó tan sols la sucursal del PSOE a Catalunya. Com es pot ser d’esquerres i no voler formar una República? Es pot ser d’esquerres i acceptar la monarquia imposada pel règim franquista? És difícil d’explicar, sobretot perquè ara el PSC fa seguidisme de la dreta més reaccionària. Difícil d’explicar. De defensar el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya ha passat a defensar les tesis espanyolistes que posen la Constitució per damunt de les llibertats. Difícil d’explicar. Com es pot justificar el silenci sobre la violació sistemàtica dels drets fonamentals i la repressió contra la ciutadania catalana? Difícil d’explicar. Massa contradiccions.

No hi ha justificació possible per passar de defensar el dret d’autodeterminació, el 1977, a ser còmplices d’un estat autoritari, absolutista, que defensa que per damunt de la llibertat dels pobles hi ha la Constitució, que és intocable, i la unitat d’Espanya, innegociable. Aquest canvi d’actitud resulta esgarrifós. Per molta gent ja no sou un partit polític d’obediència catalana, sinó un apèndix d’un partit espanyolista i monàrquic.

 

 

 

 

 

Comentaris tancats a 87.- El vernís catalanista del PSC i les seves contradiccions