88.- Confrontació o  frustració

Ens sou conscients, els partits independentistes, de la frustració que els votants del referèndum i del 21-D estan suportant? És cert que no tots hi teniu la mateixa responsabilitat, però també ho és que tots heu contribuït a la trencadissa de la unitat d’acció i dels plantejaments unitaris per fer front a l’embat repressiu de l’Estat monàrquic espanyol. Esteu demostrant que no sou mereixedors del suport que us hem donat.

Les baralles i l’escenificació teatral entre ERC, el PDCAT, JXC i, en alguns moments, la CUP, ens han transmès contradicció i un missatge que, arribats a aquest punt, no s’aguanta per enlloc, i tot plegat podria comportar la divisió popular de l’independentisme. Sembla mentida que no pugueu entendre que la lluita i la confrontació només minen el nostre objectiu, si és que realment compartiu l’objectiu de ser independents, i que ajuden l’Estat, que veu com li fem la feina. El 21 de desembre no vam votar, en aquelles eleccions celebrades en condicions tan irregulars com complicades, autonomia, sinó independència i República. Si no podeu assumir el mandat del poble, per por o per estratègia partidista, tant li fa, hauríeu de ser honestos i plegar. Ara s’acosta una nova oportunitat, amb l’aprovació dels pressupostos amb el PSC repressor i executor del 155 i amb els Comuns, per demostrar que per sobre de les xifres, que al capdavall el Govern espanyol no respecta i no compleix, hi ha la dignitat d’un poble, la injustícia de tenir presos polítics i el dret de ser lliures.

Caldria que les manifestacions multitudinàries de l’11 de Setembre i de l’1 d’octubre d’enguany i la gran quantitat d’actes que es fan regularment a la majoria de viles i ciutats us fessin reflexionar. La ciutadania, com ha passat sempre al llarg d’aquest procés, va molt per davant de vosaltres, que continueu posant els interessos propis i de partit per sobre del clam popular. La ciutadania us exigeix transversalitat i unitat i vosaltres ens doneu divisió i mostreu una manca de dignitat que aquest poble, amb el que ha patit el darrer any, no es mereix.

Aquest espectacle tan poc edificador s’ha consumat amb la batussa pública, provocada per Llarena, no ho oblideu, que ha acabat amb l’escenificació de la pèrdua de la majoria independentista al Parlament. La majoria de la ciutadania independentista s’ha sent traïda i avergonyida, perquè el vostre posicionament ens allunya de l’objectiu, la República, i ens divideix, la qual cosa significa que perdem la força. I no necessitem, un cop fet el numeret, que feu declaracions públiques buides de contingut, perquè això encara ens afebleix més. Nosaltres sabem què volem. I vosaltres, en teniu la més mínima idea?

També cal saber gestionar la gran injustícia que suposa tenir presos i exiliats polítics. La injustícia ens ha d’unir en la lluita per poder-los alliberar amb les noves lleis de la República. Cal continuar amb les mobilitzacions de denúncia d’aquesta situació, que no es poden tornar, de cap manera rutinàries, però també cal tenir en compte, com molt bé va dir Jordi Cuixart, que “la presó no ha de condicionar la lluita”. Lluitem per poder implementar la República, la qual cosa permetrà alliberar els presos polítics i fer tornar els exiliats, i no a la inversa. Si centrem els esforços només en l’alliberament dels presos ens hauran vençut, perquè voldrà dir que hem renunciat a la independència.

Personalment, sento una gran tristesa, frustració i indignació. Ja n’hi ha prou de remar contra la gent que rep la repressió. Tots els actes comporten conseqüències, però la ciutadania ha demostrat que no té por. Si esteu disposats a assumir les conseqüències de la desobediència o, simplement, no ho voleu fer per por de la repressió, heu de plegar, per coherència i per no trair la dignitat d’aquest poble que representeu. Si no és així, n’han de venir d’altres que estiguin disposats a fer-ho. En aquest moment el president del Parlament, Roger Torrent, hauria de dimitir. De fet, el que va passar el 30 de gener a la cambra catalana, amb la investidura del president legítim, Carles Puigdemont, ja hauria d’haver estat motiu de renúncia. Des d’aquell dia que no heu parat de plegar-vos a les exigències dels poders judicials i polítics espanyols. Aquell dia el Parlament, a través del camí marcat per ERC i amb la figura del seu president al capdavant, es va sotmetre a les ordres de Llarena i va menysprear la voluntat expressada a les urnes. Per tant, el Parlament es va convertir en col·laborador necessari de la injustícia espanyola. Per què ho vam tolerar? Probablement perquè llavors teníem por de mostrar esquerdes i desunió. Ara que els partits mateixos heu perdut la vergonya i ho heu mostrat públicament, però, tenim el deure d’exigir la dimissió de Roger Torrent com a responsable d’aquella acció i de les posteriors. Quina enyorança de l’anterior presidenta, Carme Forcadell, que va saber mantenir la dignitat de la cambra fins al darrer moment.

Crec que els models de democràcia representativa tenen els dies comptats, si volem una confrontació democràtica amb les noves tendències autoritàries i feixistes que patim tant a Catalunya com a Europa, amb la conseqüent pèrdua de valors democràtics que això comporta. És per això que cada dia és més necessària necessari trobar noves formes organitzatives popular i cíviques que ens duguin a defensar la República Catalana i a mantenir-nos en el camp dels drets basats en la llibertat i en la dignitat.

Què se n`ha fet de les promeses dels Consells de la República o del Procés constituent? Crec que teniu por de perdre el control polític. És urgent recuperar el camí de l’ètica i de la claredat per no caure en el camí de la frustració o de la desmobilització. La voluntat  social de l’independentisme està demostrant diàriament que el moviment és fort i que si no hi ha un gir dels posicionament de les polítiques dels partits, en perdran el lideratge, d’aquest camí que ens ha de dur a la República amb un model basat en la confrontació no violenta, però decidida i enèrgica. En aquest punt, l’ANC, Òmnium i els CDR i han de jugar un paper fonamental. Els nous moviments passen per desobeir les imposicions judicials de l’Estat i obeir el mandat popular. Hem de fer República, no és el moment de buscar l’hegemonia política, és a dir, de preservar la cadira i el sou. Ara, la ciutadania, ha de dir prou. O reconduïu la situació o plegueu, no hi ha altre camí.

 

 

Comentaris tancats a 88.- Confrontació o  frustració

87.- El vernís catalanista del PSC i les seves contradiccions

A Catalunya,podem definir el moment que vivim de revolucionari. És, sens dubte, un moment històric en què ens juguem el futur com a poble, i això fa que aflorin moltes contradiccions entre els partits. Tot i que el context és general, hi ha partits en què les contradiccions són més visibles, com en el cas del PSC. Ara hauríem de qüestionar si el podem qualificar de partit revolucionari, és a dir, que lluita per canviar la societat, o, ni tan sols, de partit d’esquerres.

És trist que un partit com el PSC, que diu que demana diàleg (encara que sigui totalment fals i fictici) hagi combregat amb les determinacions feixistes d’un model monàrquic instaurat sota l’empara de les lleis del Movimiento del dictador Franco, renunciant així als seus principis fundacionals. Aquesta acceptació suposa una gran humiliació. El PSC ha perdut el catalanisme, l’ètica i la dignitat democràtica, allunyant-se dels principis revolucionaris de l’esquerra catalanista i republicana, i això els fa poc creïbles.

Quina enyorança del d’ideari socialista, marxista, nacionalista, democràtic, i autogestionari, de la Convergència Socialista de Catalunya que vam conèixer en la lluita antifranquista o del PSC de les etapes de Josep Pallach, Joan Raventós o Pascual Maragall, un partit que s’implicava en una revolució realment democràtica, econòmica, social i, també, de respecte amb els drets nacionals  del poble català. Ara, d’aquell catalanisme profund, que no vol dir independentisme, només en resta un vernís superficial. Un dels grans promotors de l’espanyolisme del PSC el trobem en el manipulador José Zaragoza, amb una carrera de més de 35 anys al PSC, o en José Montilla, que va ser president gràcies al vots independentistes d’ERC.

Que lluny que son ara aquells principis catalanistes i democràtics que definien el partit admirat i votat per una gran majoria de catalans. Avui, per desgràcia, els seus dirigents han decidit alinear-se amb les polítiques del PP, amb els hereus del franquisme i Ciutadans, els nous falangistes, per normalitzar la repressió i la judicialització de la política catalana i del poble català, i han avalat i aplaudit l’aplicació del 155. Avalar les polítiques del neofeixisme espanyol necessita, pel cap baix, una bona explicació.

Actualment els discursos adoctrinadors i valedors de la fractura social, que voldria a Catalunya, se’l reparteixen al Parlament, en les seves compareixences publiques, entre Miquel Iceta, amb el seu to burleta, militant del PSC des de l’any 1978, ara farà 40 anys, l’Eva Granados, amb el seu to depreciatiu, militant socialista des de l’any 1999, ara farà 19 anys, d’en Ferran Pedret, militant socialista des de fa 25 anys i d’en  Salvador Illa, militant al PSC de fa 23 anys,justificant una política clarament a favor dels plantejament favorables als postulats espanyolistes i qüestionant la llibertat del catalanisme a decidir el seu futur com a poble. No creieu que l’estancament ideològic del PSC, s’hi ha instal·lat espanyolisme i la comoditat de viure de la política, vestint la vostra catalanitat amb un vernís superficial totalment enganyós.

Les contradiccions que tot això comporta s’evidencien en fets com ara la decisió de no assistir a l’homenatge als republicans represaliats pel franquisme, la qual cosa comporta un greuge al record dels militants socialistes morts o desapareguts que van lluitar contra la dictadura i a favor de la República; la participació en les manifestacions convocades per Societat Civil Catalana, que va situar els seu màxim dirigent, Miquel Iceta, al capdavant d’una pancarta amb el PP i Cs, a més d’altres elements de l’extrema dreta i feixista.

Ara, amb Pedro Sánchez a La Moncloa, semblava que s’havia d’obrir un nou escenari per a la política catalana, ni que fos perquè el nou president ho és, entre altres, gràcies als vots dels independentistes. Ara bé, Sánchez, que ja havia titllat Quim Torra de “racista”, “supremacista” o  com “el nou Le Pen”, ha format un nou govern que és tota una declaració d’intencions: José Luis Ábalos, que té la intenció de revisar el delicte de rebel·lió per incloure-hi els desafiaments pacífics dels independentistes; Josep Borrell, que pretén “desinfectar” Catalunya; Fernando Grande-Marlaska, el jutge amic de les tortures; Carmen Calvo, la negociadora del 155 amb el PP; o el copresentador d’un programa de Tele 5, Màxim Huerta, que en les seves piulades ha deixat ben clar el fastig que li causen els independentistes. D’aquest govern ens en podem creure que vol diàleg, que en podem esperar res millor que amb l’anterior? Tinc poques esperances que defensin la llibertat ciutadana de poder decidir lliurement i sense condicions.

Recordo perfectament el dia que els PSC es va declarar com a representant del socialisme al Principat de Catalunya, però avui ningú no dubta que ja no existeix el PSC, sinó tan sols la sucursal del PSOE a Catalunya. Com es pot ser d’esquerres i no voler formar una República? Es pot ser d’esquerres i acceptar la monarquia imposada pel règim franquista? És difícil d’explicar, sobretot perquè ara el PSC fa seguidisme de la dreta més reaccionària. Difícil d’explicar. De defensar el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya ha passat a defensar les tesis espanyolistes que posen la Constitució per damunt de les llibertats. Difícil d’explicar. Com es pot justificar el silenci sobre la violació sistemàtica dels drets fonamentals i la repressió contra la ciutadania catalana? Difícil d’explicar. Massa contradiccions.

No hi ha justificació possible per passar de defensar el dret d’autodeterminació, el 1977, a ser còmplices d’un estat autoritari, absolutista, que defensa que per damunt de la llibertat dels pobles hi ha la Constitució, que és intocable, i la unitat d’Espanya, innegociable. Aquest canvi d’actitud resulta esgarrifós. Per molta gent ja no sou un partit polític d’obediència catalana, sinó un apèndix d’un partit espanyolista i monàrquic.

 

 

 

 

 

Comentaris tancats a 87.- El vernís catalanista del PSC i les seves contradiccions

86.- ERC, què voleu fer?

Esquerra Republicana es proposa obrir un camí diferent del que fins ara ha mobilitzat 2.079.340 de vots independentistes de la ciutadania catalana. Als ciutadans que van defensar les urnes, que van rebre els cops de la repressió ferotge, que van donar suport a la proclamació de la República; als manifestants d’aquests últims 10 anys, que han participar activament i majoritàriament sempre que se’ls ha demanat, ara se’ls demana que renunciïn a la via unilateral per ampliar la base social abans de continuar el camí. Quina barra!

Dieu que l’independentisme no és prou poderós encara per convertir Catalunya en una república independent. Que potser ho érem, abans, políticament? El poder rau  en la ciutadania, i no en les estratègies interessades de les direccions dels partits. Aquesta és la realitat que us fa por acceptar? La ciutadania compromesa amb la República no ha fallat mai. No volem tornar a una democràcia en què el dret de participació de la ciutadania es limita al vot cada quatre anys. Heu sabut interpretar quina va ser la voluntat ciutadana expressades l’1 octubre o el 21 de desembre? Crec que esteu menystenint la gent que no ha defallit i que ha sortit al carrer per defensar la República, els presos i els exiliats polítics. S’han fet aportacions econòmiques per pagar fiances, sense tenir en compte el color polític, com és natural. Què està passant? No deu ser l’estratègia de l’autonomia i la rendició?

Ens demaneu que fem una reculada, un pas enrere respecte de la via proposada fins ara, perquè dieu que és necessari anar més enllà del debat binari, estèril i contraproduent de la via unilateral. Aquest debat, segons vosaltres,  no ens porta enlloc. Ara bé, és possible la via multilateral amb un Estat hereu del franquisme, totalment autoritari i que ha exercit obertament la violència contra la societat civil catalana? Voleu negociar amb els que consideren innegociable la unitat espanyola? Si hi ha una cosa que hem après aquests mesos és que no hi ha  prerrogatives, de part de l’Estat. I els presos i els exiliats han de poder sortir de la presó i tornar a casa per una qüestió de justícia, i no perquè la confrontació baixi i es pugui negociar.

Hi ha una afirmació que diu que el dret d’autodeterminació arribarà gràcies a la mobilització d’una part àmplia de la societat catalana. Estic d’acord que podria ser més amplia, però creieu que fins ara no ha sigut majoritària, en les mobilitzacions? I un altre dubte que caldria aclarir. Quines són les forces democràtiques, dins  de l’estat espanyol, que són crítiques amb el règim del 78 i que ens donaran suport? Quins són els actors europeus més sensibles a la defensa de la democràcia i els drets humans que posaran aquests valors per damunt dels seus interessos econòmics?

Finalment, proposeu formar un govern efectiu, paraula màgica. Efectiu per a qui? No es vol un nou govern basat en la desconfiança, ni de l’autonomia, dels partits que el formaran. Es cert que el catalans volen un govern per gestionar el dia dia, però, la majoria de votants de l’1 d’Octubre vol tenir un govern sobretot per implementar la República.

Entre ERC i alguns sectors del PDeCAT us heu sortit amb la vostra: hi haurà un Govern que no presidirà Puigdemont. Ens demanen que donem un temps de confiança a Quim Torra. Caldrà fer-ho per veure si la formació del nou Govern és capaç de fer els passos necessaris cap al desplegament de la República. Si no és així, haurà estat un fracàs i es posarà de manifest que només el camí de la desobediència ens pot dur a la República. La resposta passar per enfortir, la dèbil  unitat com l’estratègia més viable. No volem partits hegemònics dins l’independentisme, volem fortalesa unitària. Per sort, la ciutadania empeny en aquest sentit.

 

 

Comentaris tancats a 86.- ERC, què voleu fer?

85.- Humiliació o Confrontació

Humiliar vol dir “inclinar (una part del cos) en senyal de submissió i de reverència”. Si l’apliquem al context polític actual, és literal, ens volen fer abaixar el cap i per aconseguir-ho retallen les llibertats, tant col·lectives com individuals. La confrontació s’associa, habitualment, a situacions bèl·liques, però en el nostre cas cal lligar-la a una estratègia  de defensa no violenta de la democràcia i dels drets fonamentals.

El 15 d’abril hi ha convocada una nova mobilització per exigir al Reino de España que posi en llibertat els presos polítics i que deixi d’actuar de manera autoritària contra el poble català. Defensar un projecte polític, en aquest cas la República, per la via democràtica ni és delicte ni  pot comportar pena de presó, encara que els costi tant de creure. De fet, el que s’haurien de demanar és per què només els jutges espanyols veuen violència allà on no n’hi ha hagut. Això sí, que s’ho haurien de fer mirar. A Alemanya no han sabut veure violència enlloc.

A aquest Estat espanyol que ens vol humiliats i obedients, li ha fet treure la cara més repressiva i autoritària, perquè gosem parlar una altra llengua, perquè ens plantegem un model de convivència més just, perquè hem decidit no acotar més el cap i hem estat capaços d’organitzar un moviment ciutadà, plural, transversal i integrador, per dir prou a la injustícia i al despropòsit, de manera que en ple segle XXI tornem a tenir presos polítics, exiliats i una criminalització, en el sentit literal de la paraula, de l’independentisme, que es reprimeix a còpia de fer veure que és violent, ara son els CDRs o la cúpula dels Mossos, i després pots ser tu.

Si la situació no fos tan greu, n’hi hauria per prendre-s’ho amb humor i arribar a pensar que, simplement, han perdut el cap. Perquè, si no, com s’explica que comparin l’ANC amb la Fundación Francisco Franco i no hi hagi ningú que piuli, a l’Estat espanyol? Que no hi queda ningú amb una mica de dignitat o de sentit del ridícul, com a mínim? Cal recordar que la dictadura va assassinar prop de 200.000 persones? Això no es pot tolerar i ens hi hem de saber enfrontar amb arguments sòlids i no deixar-nos humiliar.

Els ciutadans catalans hem d’estar ben orgullosos del model de lluita ciutadana pacífica que al llarg dels últims 8 anys, arran de les diverses manifestacions i mobilitzacions organitzades per l’ANC, Òmnium i, últimament, pels CDR. La societat civil ha estat i continua sent un exemple. Ara bé, no vull dissimular la tristesa, o desesperació, fins i tot, que em provoca la falta d’estratègia i d’unitat dels partits independentistes, que s’han tornat a enrocar en el seu parlamentarisme inútil i inofensiu. Quina lectura n’han fet, de les actuacions ciutadanes exemplars de l’1 d’octubre i del 21-D?

Ara ens hem de sentir dir que hem de construir noves majories. Què vol dir, això, que les actuacions ciutadanes no tenen prou valor? Que el que vam votar no és prou clar? Som els que som, els que ens hem compromès a canviar i millorar les condicions socials i democràtiques de totsels ciutadans que vivim a Catalunya. Tots voldríem tenir majories més àmplies, però això no pot entorpir el procés republicà. L’Estat no s’atura, això ha quedat ben demostrat. Per tant, de concessions no cal fer-ne ni una, encara que pugui ser dur per als presos i els familiars. Ens ho hem de clavar al cap: només la República, la veritat i la lluita els tornarà a casa.

Crec que hem d’exigir, per consolidar la revolta, una estratègia unitària i integradora, compartida, entre els partits i la ciutadania, per aconseguir consolidar la República, amb la creació del consell de acció republicana.

Per això és molt important la manifestació del 15 d’abril a Barcelona. Ha d’esdevenir un cop de força, com el que ha suposat la posada en llibertat del president Puigdemont. Necessitem que la confrontació sigui unitària i tranversal, i que es faci sense reticències. Si no és així, ens continuaran humiliant un dia sí i l’altre, també.

Comentaris tancats a 85.- Humiliació o Confrontació

84.- 3 mesos de les eleccions del 21-D i 8 anys d’esperances

La lluita per la Independència de Catalunya  ha existit sempre en diferents moments de la seva historia, però el que si és cert que la majoria de la població es mantenia en la comoditat, després de la repressió de la dictadura del general Franco, que l’hi donava l’estatus autonomista i a la submissió  de la constitució del Reino de España, que és hereva del franquisme, però és amb la sentencia del 28 de juny del 2010 del Tribunal Constitucional, es produeix, segons el catedràtic Javier Pérez Royo,  un verdader “Cop d’Estat”, en contra de la voluntat conformista i ratificada amb referèndum, retallant l’Estatut autonomista que la majoria de ciutadans acceptava. Les primeres conseqüències és visualitzen, el 10 de juliol del 2010 amb la manifestació “Som una nació, nosaltres decidim“, que varen constituir els primers passos cap a la conscienciació que la etapa autonomista s’havia acabat, i que la defensa de Catalunya passava per un nou model polític, en que la decisió del seu futur passava per el poble. La consciència col·lectiva agafa el protagonisme de la dignitat, llibertat i sobiranisme com a poble. Aquest últims 8 anys hi ha hagut un augment i consolidació del moviment independentista com a camí cap a la República.

El jutge Llarena , ha tornat evidenciar que per les vies de acatar i subordinar-nos  al model judicial del Reino d’Espanya  no hi ha sortida per defensar els drets del polítics i socials del poble català. Ja podem proclamar i denunciar que el Tribunal Suprem Espanyol i el jutge Llarena, actuen parcialment,  els hi és igual, sen riuen i s’ho passen pel forro. Cada compareixença al tribunals, ens humilien impedint la llibertat dels presos polítics catalans i impossibilitant  la presencia, al Parlament de Catalunya, d’en Jordi Sánchez al debat de la seva investidura, estant prevaricant i no els hi passa res.

Dimecres, 21 de març, farà 3 mesos de les últimes eleccions, que a contra cor vàrem acceptar participar, segons les regles antidemocràtiques dels partits unionistes, sense cap exclusió. Hi vàrem jugar i l’independentisme va tornar a guanyar, amb una part del govern legítim a l’exili  i  l’altre a presó. Les conseqüències, tot continua igual, el bloqueig institucional continua al Parlament, però s’ha obert una etapa de batusses dialèctiques, amb menys unitat dels partits independentistes, en els plantejament rupturistes i en la defensa de la República proclamada.

Es dona entendre, per alguns sectors de l’independentisme,  que ara hauríem de recuperar un govern autonòmic i així crear una nova base independentista, Quin engany, és intolerable. Amb alguns plantejaments estan creant confusió, allunant-nos de la lluita, que aquests últims 8 anys ha estat positiva hi ha valgut la pena. Però al ciutadà l’hi crea la sensació desconcertant que ens porta cap a la desmobilització.

La imposició del 155, ha estat un intent d’humiliació, constant, sense cap vergonya, cap els ciutadans catalans. Però també ha evidenciat que els plantejaments de Junts per Catalunya, PDECAT, ERC i la CUP son oposats. El curiós és que l’argument de exemplar la base independentista, que proclamar ERC, seguida pels sectors més conservadors del PDECAT i alguna entitat, és incoherent, ja que és dir-nos que la nostra participació en el referèndum no te cap validesa i que la proclamació de la República va ser un engany.  La base l’eixamplarem quant  apliquem el valor socials Republicans.

La divisió de la ciutadania no ha estat impulsada pel independentisme sinó pels partits unionistes, principalment CIUTADANS, PSC, amb la creació de la seva Tebarnia i els COMUNS, que sempre estant amb l’ambigüitat per por de sortir-me escaldats.

No cal esperar més, no crec en els miracles, sinó amb els plantejaments unitaris i socialment justos i axis augmentarem els partidaris dels valors republicans.

Sigueu clars i transparents, si per vosaltres el més important és la via de la vostre vida partidista i política per damunt de la voluntat expressada, en pagarem tots les conseqüències i cada vegada serà més difícil mobilitzar-nos. Però no renunciarem a la defensar la República i haurem de tornar a sortit al carrer passant del vostre parlamentarisme institucional autonòmic.

Comentaris tancats a 84.- 3 mesos de les eleccions del 21-D i 8 anys d’esperances

83.- Repressió a les llibertats -Josep Cullell Mirambell

Aquesta galeria conté 1 fotografia.

Josep Cullell Mirambell 17 de gener 2018 La majoria de la ciutadania volem una sortida democràtica, sense demagògia institucional, i no acceptem  la situació que ens fan viure a tots els catalans, tant independentistes com no independentistes, econòmicament i socialment. … Continua llegint

Més galeries | Comentaris tancats a 83.- Repressió a les llibertats -Josep Cullell Mirambell

82.- Paciència i preocupació

Josep Cullell Mirambell, 5 de gener 2018.

Han passat aquestes festes i les hem celebrat, com cada any, per tradició, però han tingut un regust amarg i ho hem fet a contracor, tenint present la situació que vivim a Catalunya, la repressió policial, els presos i els exiliats polítics.

La judicialització  de les idees per part dels poders del règim monàrquic espanyol, que priven de llibertat unes persones que no fan altra cosa que defensar el mandat sorgit del referèndum de l’1 d’octubre, fa que la indignació augmenti i creixi cada dia.

La impunitat i la poca vergonya amb què actuen no evitarà que aquest 2018, amb el suport popular, sigui l’any de la confirmació de la Catalunya republicana. No ens faran claudicar. Amb paciència i constància, pel deure i l’obligació que devem als empresonats i als exiliats i la defensa de la llibertat, continuarem amb les actuacions que els donin escalf i que ens reafirmin en la nostra determinació republicana.

Entre els demòcrates, votants independentistes o no, es veu amb molta preocupació que després d‘haver aguantat la repressió antidemocràtica del 155 i d’haver guanyat amb claredat unes eleccions imposades amb les seves regles de joc i pacíficament, els poders monàrquics del 155, els poders econòmics i els poders polítics i judicials de Madrid continuïn fent-se l’orni i no vulguin acceptar la realitat catalana.

Cap provocació ni els intents de fer aflorar l’odi dels dirigents de Ciutadans, PSC-PSOE i PP, que inunden diàriament els mitjans, podran destruir el model de convivència que defineix Catalunya des de fa tants anys. Aquest model no s’ha de trencar i ha de ser un dels valors, més preuats, de la República.

No hi ha cap possibilitat de tornar al passat, perquè ens hem guanyat la democràcia i la República.

No deixem, doncs, de comprometre’ns ni d’actuar per construir la Catalunya republicana.

Comentaris tancats a 82.- Paciència i preocupació

81 .- Què ens en queda de la revolta dels somriures?

Josep Cullell, 9 de desembre 2017

En aquest inici de campanya ja s’ha deixat veure la lluita entre els partits independentistes, i això és preocupant i decebedor. A què juguem, a la lluita per presidir un nou govern autonòmic? A veure qui obté més vots? Així no anem bé, ens crea tensió que haureu d’evitar.

Hem de recuperar l’estat d’ànim de la revolta dels somriures, de la il·lusió i de l’esperança. A la manifestació de Brussel·les es va reclamar la unitat del independentisme i no dividir els 2.500.000 vots. Un dels discursos va sonar massa a míting de campanya electoral, i potser per això va estar fora de lloc, no tocava. No és una campanya com les altres ni podem fer veure que ho és. Per tant, no s’hi val qualsevol ocasió per intentar guanyar vots, em sembla.

És trist que haguem passat d’estar dominats per la indignació, la ràbia, la impotència i la injustícia, conscients de l’abús dels poders fàctics que tant han defensat la tradició judicial de la dictadura franquista com han utilitzat la falsa democràcia per mantenir els pobles obedients, submisos i súbdits d’aquests poders, amb l’aplicació del ja famós 155. Si la campanya electoral continua buscant els posicionaments contradictoris i no la unitat entre nosaltres, que no som adversaris, ajudarà, també, a al desconcert i al desànim i això afavorirà Ciutadans, el PSOE-PSC i el PP, que han convocat aquestes eleccions per derrotar-nos, i  també Catalunya en Comú Podem,  que amb tot de matisos ens duen allà mateix, al constitucionalisme.

El pitjor seria formar un tripartit que no contemplés Junts per Catalunya, ERC i la CUP i ratifiqués  el Govern legítim, destituït pel 155, per construir la República Catalana. No ens calen invents, com en el passat, que varen fer president de Catalunya José Montilla.

És molt important, en una revolta com la que hem  començat, que utilitzem un llenguatge i uns conceptes que no ens duguin a la contradicció ni al desànim.

Creieu realment que la renúncia a la via unilateral ens portarà a la via del diàleg i la negociació? El diàleg és sempre necessari i positiu. Ara bé, és possible si l’altra part no el vol. En canvi, si l’única resposta són els obstacles, els cops de porra i la repressió, ens hem d’entestar a entendre’ns? En aquest escenari diria que la via unilateral és irrenunciable.

Entenem que les defenses han de poder utilitzar tots els arguments judicials per aconseguir l’alliberament dels presos i el govern legítim ha de poder tornar, però la dignitat com a poble ha d’estar per damunt de tot. Una cosa és renunciar a la via unilateral per arribar a un acord judicial, però no es pot renunciar a les conviccions polítiques, per la via pacífica i democràtica, per defensar l’acord  del 27 d’octubre en què és va proclamar la República.

Ens creiem la República Catalana o juguem a l’Autonomia Espanyola, el votant independentista ho té clar i no vol entrar a valorar quin és el partit més independentista, sinó que vol sentir que aquestes eleccions són il·legítimes i antidemocràtiques. Ens hi fareu participar, sense gaire justificacions polítiques, però no podem permetre’ns distanciar les posicions dels partits independentistes o entrar en contradiccions i retrets, perquè ens anirà a la contra i afavorirà les forces del 155.

Els retrets entre els partits independentistes, la renúncia a la unilateralitat i una campanya que s’allunyi de la defensa de la República i del seu Govern legítim pot provocar una profunda fractura entre els que creiem en aquesta revolta dels somriures i en la República.

Comentaris tancats a 81 .- Què ens en queda de la revolta dels somriures?

80.- On són la unitat i la transversalitat?

 

Acceptar el 155 vol dir començar a claudicar? Quina resistència política hem pogut oposar a l’aplicació del 155? Per què no s’ha pogut fer una llista unitària? Hi ha tantes preguntes a les quals els ciutadans mobilitzats  no trobem resposta. Però,  en canvi, constatem que hem començat a ballar segons el so dels unionistes que, amb impunitat i cinisme, han pres la iniciativa de la vida politicojudicial.

Voldria equivocar-me, però el 22D, per molt que guanyem, no es presenta gaire galdós.

Fixem-nos que, sense anar gaire enrere, hi ha tres dates i accions importants. D’una banda, la concentració del 10 d’octubre al passeig Lluís Companys, en què esperàvem la proclamació de la República. Finalment es va convertir en un dia trist, de decepció, perquè va costar d’entendre la suspensió de la declaració del president. Dues setmanes després, el dia 27 d’octubre, vam tornar a ser al carrer,  aquest cop sí, per celebrar la tan reclamada i desitjada República Catalana. Un dia ple d’emocions i després res . I finalment, cal recordar la manifestació batejada com la “Diada Nacional de la Llibertat”, que va aplegar un milió i mig de ciutadans al carrer Marina el passat 11 de novembre per demanar la llibertat dels presos polítics. Tant en aquestes concentracions com en les anteriors, la unitat i la transversalitat havien estat el motor de la societat civil, en aquest cas amb l’objectiu de defensar la República i els presos polítics.

En cap d’aquestes concentracions ni en la multitud d’accions realitzades arreu de Catalunya en aquests darrers dies, i que continuen encara avui, només hi ha hagut unitat i transversalitat, per part de la ciutadania, en cap cas partidisme ideològic, segurament necessari en un context de normalitat, que per desgràcia avui no tenim. La gent reclama unitat per fer front a l’envit autoritari dels partits que defensen la unitat d’Espanya com a innegociable.

Perquè algú s’ha preguntat quins eren els límits que la societat independentista volia i podia aguantar en la pràctica de la no-violència, de la resistència pacífica i de la desobediència, abans d’acceptar la imposició de les eleccions? Els polítics no poden utilitzar la por i la mort com a argumentaris ni menysprear la  voluntat de resistir d’una part de l’independentisme, sobretot si es constata que la repressió de l’Estat espanyol, tant política com judicial, no s’atura.

I ara, on som? Doncs ara ens toca afrontar una campanya electoral i unes eleccions autonòmiques, no constituents, il·legals, imposades pel govern espanyol del 155 i acceptades pels partits independentistes. Unes eleccions del tot anòmales, amb mig Govern legítim a la presó i l’altre mig a l’exili, els mitjans públics censurats (prohibits de dir president Puigdemont, Govern a l’exili, Govern legítim…), la Generalitat intervinguda econòmicament, l’escola amenaçada, la policia espanyola al carrer… I encara cal fer veure que són unes eleccions per triar govern? De cap manera! Són unes eleccions pensades per derrotar l’independentisme i, per afegir més llenya al foc, que ens farà decantar-nos per un dels tres partits, quan només volem defensar la República.

Només hi ha tres opcions, CUP, Junts per Catalunya i ERC, i la claredat amb què siguin capaços d’explicar què passarà a partir del dia 22 farà decantar el meu vot cap a una llista o l’altra. Necessitem saber cap on anirem, després de les eleccions, per tornar-los a tenir confiança.

Però abans d’entrar plenament en la campanya hi ha dos actes unitaris, el “Concert per la llibertat” a l’estadi olímpic el dia 2,  i la manifestació a Brussel·les el dia 7. Hem de continuar lluitant, perquè el 155 va endavant, perquè els presos continuen tancats, perquè mig govern, legítim, és a l’exili i perquè la República no s’ha pogut desplegar. Una manera, encara que no és la que hauríem volgut, és guanyar les eleccions, però  si la ciutadania el 21D no falla, els polítics tampoc no ho podran fer a partir del 22, per moltes dificultats que es trobin, que ja saben que en trobaran.

Continuem, doncs, amb la lluita activa, contundent, resistent i no-violenta en defensa de la República proclamada el 27 d’octubre. Visca la República!

 

Comentaris tancats a 80.- On són la unitat i la transversalitat?

79.- 74 anys

Vaig nàixer el 14 de novembre del 1943, ara ja tinc  74 anys, viscuts.

Companys, avui ha estat un dia més de la llarga i intensa vida que ens ha tocat viure a tots, amb molt moments de plenituds, amors, desitjos i també de moments de dificultats i alts i baixos però sobretot amb moltes esperances, com les que estem vivint ara com a ciutadans catalans.

Espero que els propers dies ens podem felicitar-nos per haver revolucionat la societat i conquerir la República Catalana per construir-la, conjuntament,  socialment justa i igualitària.

Amb aquests desitjos espero agrair les vostres felicitacions i tots els moments que he compartit amb vosaltres.

Gracies.

Comentaris tancats a 79.- 74 anys