78.- Dimecres 8: vaga general, el tall de la frontera a Puigcerdà

El tall de la frontera a Puigcerdà del 8 i 9 de novembre, coordinat pels CDR de la Cerdanya i de l’Alt Ter, crec que ha estat un èxit per diverses raons: compromís, solidaritat, il·lusió i, sobretot,  participació assembleària i activa en les decisions durant aquesta acció.

Avui al matí, amb el  cansament acumulat, el fred, la neu i també tenint en compte que era l’últim lloc on es mantenia el tall, més de 16 hores de presència ciutadana, s’ha pres la decisió per majoria d’aixecar la mobilització.

 

El funcionament en la presa de decisions el valoro positivament. Lluny del sistema que moltes vegades hem utilitzat en què les decisions ens arribant sense poder aportar-hi res, aquests dies  tothom ha pogut dir-hi la seva, a l’hora de prendre determinacions.

És cert que aquest sistema, inevitablement, afecta l’agilitat i llargada dels debats. Però també cal tenir ne compte que la majoria estem poc acostumats al sistema assembleari, que de vegades pot semblar feixuc, però que és, sens dubte, el més participatiu.

 

M’agradaria fer un agraïment a la gent que durant aquest dos dies he conegut i amb qui he pogut intercanviar opinions sobre la terrible situació en què viuen els nostres presos polític, sobre els exiliats i també sobre les diferents maneres de defensar la República Catalana. Ha estat un plaer poder-hi ser!

Això ha estat una acció més de tota la pressió permanent que haurem de continuar fent, com a ciutadania, per defensar la nostra llibertat i legitimat. Descansem avui, però continuem ben actius, perquè la lluita serà llarga.

Fotos del tall de la frontera de Puigcerdà, dies 8 i 9 de novembre.

8 de novembre, dimecres:

https://photos.app.goo.gl/dsoh59PZm8Mt7Ze12

9 de novembre, dijous:

https://photos.app.goo.gl/6WZawc1FPs5tDssm2

 



Comentaris tancats a 78.- Dimecres 8: vaga general, el tall de la frontera a Puigcerdà

77 .- Hem de respondre-hi     

Companys, nosaltres  hem actuat pacíficament i amb calma per respondre a la intolerància agressiva del règim monàrquic espanyol. Els ànims estan que bullen i és molt difícil contenir les emocions de ràbia i d’indignació per tot el que està passant.

Jordi Sànchez ens va demanar saviesa, coratge i unitat. El president de la República, Carles Puigdemont, ens ha demanat paciència, perseverança i perspectiva i ahir, des de la presó, Oriol Junqueras recomanava paciència i determinació.

 És complicat contenir la indignació i la impotència i no plantejar una resposta que canviï la manera d’actuar fins ara. Fins on estem disposats a lluitar? Crec que no hem de renunciar a les actuacions pacífiques, però també penso que això no ens ha de restar contundència i determinació.

Sempre he defensat i he donat suport, segons les meves possibilitats en cada moment, en la lluita contra les injustícies, els abusos del poder i els alliberaments nacionals. Per exemple les lluites revolucionàries a Cuba, Nicaragua, El Salvador, Guatemala, Chiapas i Euskal Herria, entre altres. Aquí, la ciutadania independentista va decidir caminar, de forma pacífica, cap a l’alliberament nacional i es va proclamar la República el dia 27 d’octubre, però ha estat intervinguda per l’Estat espanyol.

Aquesta és la nostra realitat, la lluita no violenta i la resistència civil en defensa de la dignitat, la llibertat i la democràcia i enfront d’un estat absolutament repressiu.

Ja sé que és difícil aguantar a les provocacions i no caure en la violència, però és importantíssim, perquè és el que intenten aconseguir. Ara bé, dins de la lluita pacífica potser ha arribat el moment de respondre amb accions coordinades però més imprevisibles. Calen respostes fermes i contundents, perquè ni defallim ni ens deixem trepitjar.

Responem-hi, participem-hi en la llibertat dels nostres presos polítics i en la defensa de la República Catalana, som-hi!!!

 

 



Comentaris tancats a 77 .- Hem de respondre-hi     

76 .- Un dia feliç, 27 d’octubre del 2017

La proclamació de la República Catalana ha estat un dia feliç i molt esperat per a la gran majoria de persones que vivim a Catalunya. El que sí que podem dir del cert, però, és que tots els que hi vivim hem deixat de ser súbdits per ser ciutadans lliures.

El Parlament la va proclamar i la ciutadania ho va celebrar. Aquest fet ens ha portat a recuperar la dignitat i la llibertat, com a individus i com a poble.

La gent es pregunta què pot passar ara. Els silencis, dels dissabte i diumenge, del Govern de la República, sense especificar l’estratègia a seguir, no ajuden ha entendre que està passant, però,  el més important és creure fermament en aquesta nova realitat i defensar-la, perquè, evidentment, els poders dominants del Reino de España no només no la reconeixen, sinó que la volen destruir. Per això haurem de defensar-la cada hora i cada dia que passi i no només uns dies, sinó tot el temps que calgui.

I en aquest compromís de defensar-la també hi ha haver el compromís de participar-hi, per omplir-la del tots els continguts anhelats i que no hem tingut en el model polític sota el qual hem viscut fins ara. No és cada dia que es tingui la sort d’assistir al naixement d’un nou país i, per tant, cal aprofitar el que això suposa des del punt de vista del procés constituent per fer de Catalunya una república més justa i socialment avançada, en què siguin els ciutadans els que proposin com ha de ser la constitució que volen que ens regeixi.

Cal fer tot això sense oblidar, però, ni un sol instant, que hi ha dos companys de lluita que continuen empresonats. La injustícia que suposa privar-los de llibertat i l’honestedat i el compromís del seu lideratge ens han d’acompanyar a cada moment, a cada pas, i ens han de donar encara més força i més coratge.

Som-hi! Gaudiu de l’èxit del dia 27, del compromís pels JordiS  i de la llibertat de la Catalunya Republicana. I guardeu-vos també un record per a totes aquelles persones que no ho han pogut veure però que també van lluitar per aconseguir-ho.

Demà dilluns, segurament, passaran coses que ajudaran entendre  on passem en el procés per consolidar la República Catalana i quin paper actiu haurà de prendre la ciutadania independentista.

 

 



Comentaris tancats a 76 .- Un dia feliç, 27 d’octubre del 2017

75 .- Què puc fer? Una reflexió personal.

En aquesta nova etapa de la reivindicació, que ens la faran difícil i dura, ens cal contestar-nos honestament -què puc fer?

Les institucions i el Govern han fet la feina a la qual es van comprometre. Ara només falta la tan esperada declaració d’independència i no crec que ens fallin, a aquestes alçades, perquè suposaria una traïció a la majoria de la ciutadania. La convocatòria d’unes eleccions autonòmiques seria una manera inacceptable de dir-nos que l’esforç no ha servit per res.

La societat hi ha jugat un paper determinant, en aquest procés, i després de la declaració de la República la mobilització continuarà sent determinant per defensar-la i estabilitzar-la.

Per això és important que sapiguem respondre’ns la pregunta. Depèn de nosaltres, i nosaltres som tu, i tu, i tu… Per tant, tornem-hi, què puc fer? Cadascú ha d’actuar segons les teves possibilitats.

Seguim les indicacions d’en “PEU DE PAU”, no podem exigir a ningú més del que està disposat a fer. Tots hi hem d’estar implicats, però no tothom té les mateixes circumstàncies vitals ni el mateix nivell d’implicació i, per tant, no s’hi val a comparar ni s’ha de rebutjar cap mena de suport, perquè qualsevol de nosaltres té el mateix valor i és útil. Les diferents edats influeixen en les diferents formes que ens permetin actuar, però tots hi podem aportar una energia necessària tinguem l’edat que tinguem, tots som imprescindibles.

La lluita segurament serà llarga i dura, però mai hem d’utilitzar l’odi, els insults ni cap altra forma de reacció agressiva. Per difícil que sigui, cal controlar les emocions i no voler fer més del que podem assumir. La tranquil·litat i la calma seran molt necessàries en aquesta etapa en què la no-violència ha de continuar sent la nostra força. És cert que la repressió crea impulsos de resposta incontrolada, però precisament per això és molt important que si no et pots controlar, en un moment concret, t’apartis per no caure en provocacions. Has de tenir present que de la teva reacció en depèn la de molts altres ciutadans.

Els partits espanyolistes s’escuden en la legalitat i l’anomenada democràcia, evolucionada a partir del Franquisme, de la Transició del 78. Nosaltres ens remetem a la legitimitat dels valors realment democràtics, els de la República que vam començar a construir a les eleccions lliures del 27 de setembre de 2015 i que vam reafirmar, amb totes les traves possibles per part del Govern espanyol, l’1 d’octubre.  Som, de fet, ciutadans lliures, i no súbdits del Reino de España.

No ens cal ser herois ni màrtirs, però sí que ens cal ser combatius i tenir coratge per defensar la República.  Fes allò que et vegis capaç de fer i participa!

I si tenim moments de feblesa o dubtes és recomanable veure algun dels centenars  de vídeos de les manifestacions que hem estat capaços d’omplir durant aquests anys o del comportament de la ciutadania el dia primer d’octubre, malgrat la brutal repressió del Govern espanyol. https://spanishpolice.github.io/.

Si hem estat capaços d’arribar fins aquí i de fer-ho amb aquesta dignitat, no ens podem rendir.

Deia Nelson Mandela: el coratge no és l’absència de la por, sinó el triomf sobre ella.

I per acabar, l’Estaca interpretada per un grup cors:

https://www.youtube.com/watch?v=cGt0JcuWU5I

Comentaris tancats a 75 .- Què puc fer? Una reflexió personal.

74 .- Nova etapa

Companys de lluita per la llibertat i la dignitat del nostre poble, ara començarem una etapa en què caldrà el màxim de dedicació, coordinació i fermesa.

Els governants i els líders dels principals partits del Reino de España ja s’han definit com a intolerants, antidemocràtics i d’arrels franquistes.

En aquesta nova etapa, doncs, ens caldran accions directes de mobilització per tal que no trepitgin la nostra dignitat. Aquesta dignitat ens portarà a mantenir una mobilització continuada en defensa dels nostres drets i de les nostres llibertats, del Govern i de les institucions polítiques i socials.

Us recomano el decàleg de l’organització “En Peu de Pau” per aplicar-lo com un compromís insubornable de la no-violència. (http://enpeudepau.cat/decaleg-com-enfortir-les-mobilitzaci…/)

EN PEU DE PAU Ha publicat un decàleg que hem de llegir amb atenció. Reserva uns minuts a aquesta pàgina web http://enpeudepau.cat/decaleg-com-enfortir-les-mobilitzacions-noviolentes/

La pàgina comença citant Jordi Sánchez: “Tenim tot el dret a manifestar-nos i exigir els nostres drets i llibertats. Però també demano que ho fem amb el compromís insubornable de la no-violència. Mai hem caigut en el parany de la violència. Ara tampoc ho farem”.

Decàleg:  La no-violència és la nostra força

  1. Ni una excusa a la caverna
  2. Converteix la indignació en entusiasme
  3. Filtra els missatges, evita rumors
  4. No tenim por
  5. No estàs obligada a res
  6. Tingues cura del teu cos
  7. Prepara’t per a la repressió
  8. Accions amb repressió
  9. Protecció de porres i pilotes
  10. La força més poderosa

El decàleg va seguit de la descripció de diferents accions no violentes i d’informació sobre els drets bàsics que ens protegeixen com a manifestants. Si sabem estar units i ferms els propers dies serem republicans.

També us recomano la cançó interpretada per la Silvia Pérez Cruz “Gallo rojo, gallo negro”.

Som com el gall roig. GUANYAREM si ens mantenim units, contundents i esperançats.
https://www.youtube.com/watch?v=aBo6qBAkCjk

 

Comentaris tancats a 74 .- Nova etapa

73.- Dues dates importants: l’11 setembre i l’1 d’octubre. No podem fallar.

Els atemptats de Barcelona i de Cambrils ens han fet deixar enrere un mes d’agost trist i convuls, sens dubte, però no oblidem que el que ens ha colpit de tan a prop continua passant, desgraciadament, la majoria de dies, en països que no formen part de l’òrbita de l’anomenat “primer món europeu”.

Ara bé, la seriositat amb què han treballat el Govern de la Generalitat, els cossos i forces de seguretat catalans i el sistema sanitari i d’emergències ha estat a l’alçada del país que volem. I la culminació a aquest trist mes d’agost, la manifestació de condemna dels fet de Barcelona i Cambrils per part de la població catalana, ha mostrat un suport majoritari de l’independentisme, tot i els intents de l’unionisme de desprestigiar el Govern de la Generalitat i de conquerir l’espai tant físic com mediàtic amb la presència del rei d’Espanya.

Tanmateix, aquest mes de setembre serà de màxima tensió política i mediàtica i les provocacions i les manipulacions per part del Govern espanyol i dels partits i de la premsa unionistes seran ferotges. Ja n’han donat mostres El Periódico i La Vanguardia, les darreres setmanes, i El País fa mesos que no es pot llegir (no cal ni fer esment de l’ABC, La Razón o El Mundo) o a les TV. Per tant, hem de tenir molt en compte d’on ens arriba la informació i contrastar-la amb els mitjans que ens són propers.

Ara sí que hem de tenir el cap fred, reafirmar-nos en la voluntat d’expressar lliurement i pacíficament la nostra voluntat política i sortir massivament al carrer l’11 de setembre, com hem fet els darrers 5 anys. Cal omplir el passeig de Gràcia i el carrer Aragó de Barcelona per demostrar que la dignitat com a poble no és manipulable.

I això, no acaba aquí, perquè ho rematarem l’1 d’octubre. Crec, sincerament, que el Govern i el Parlament han estat a l’alçada del que la ciutadania demanava: unitat i compromís. Ens han fet patir, perquè ha estat complicat, segur, però ara som nosaltres, la ciutadania, que creiem en la democràcia directa, que no podem fallar. Hem de fer el possible perquè la gent, tant del SÍ com del NO, participi en el referèndum, però també ens caldrà que el vot majoritari sigui el SÍ per tal de poder construir la República. A mi hi ha alguns aspectes de la llei de Transitorietat que no m’agraden, però són un estímul per començar a caminar el 2 d’octubre.

Ens toca omplir Barcelona l’11 de Setembre i guanyar el referèndum l’1 d’octubre però, fet això, l’èxit passarà perquè tinguem present que a partir del 2 d’octubre la ciutadania exigirà participar activament en el text definitiu que defineixi el nou model constitucional i de convivència de la República Catalana Independent.

Tots estem cridats a participar-hi. Ens juguem continuar al Regne d’Espanya, amb una democràcia amenaçadora, o crear una República Catalana en què prevalgui  la sobirania ciutadana i la justícia social.

L’Estat espanyol farà el possible per trepitjar la nostra llibertat i continuarà amb les amenaces i intimidacions. Però no oblideu ni un moment que és a les nostres mans defensar la democràcia i el referèndum. Per tant, si no fallem, la República és nostra.

 

Comentaris tancats a 73.- Dues dates importants: l’11 setembre i l’1 d’octubre. No podem fallar.

72 .- La mort i la política, jugar en benefici propi, Carme Chacon

Ha passat molt temps des de la mort de Carme Chacon, setmana santa, processons, creences i dogmatisme religiós i penitencies i arribat primavera. He escrit aquestes reflexions, amb veu alta, sobre la mort de  Carme Chacon, amb el màxim respecte.

La nostra societat te uns comportaments, que podríem qualificar de comportaments massa religiosos, després de segles de domini del adoctrinament catòlic, fem, fàcilment, màrtirs i sants en la pèrdua d’una persona que s’ha dedicat a la política. Això m’ha fet reflexiona de com influeix aquest adoctrinament religiós.

Com he dit, han passat  dies després de la sobtada mort de la Carme Chacon, les lloances a les seva figura han vingut determinades, per desgracia, per la curta trajectòria humana i sobre tot política.

No puc dubtar, no la coneixia personalment, que és cert el comentari majoritari i periodístic, que era d’una persona de tracte humà i personal exquisit. Una l’altre cosa seria si la seva trajectòria política, tenia la mateixa consideració. Aquí discrepo de la majoria de comentaris informatius, influenciats, per desgracia, per la seva mort.

Crec que és barrejant les dues valoracions, humana i la política. Humanament, no en puc opinar, em sap creu la seva mort, com em saben greu totes les morts, sobtades o no de moltes persones que no conec i no diguem de les que conec i he conviscut.  La seva trajectòria política si que l’he seguida i l’he patida com a ciutadà de Catalunya amb una visió diferent de la que ens han volgut vendrà.

Sempre és va allunyar de la trajectòria ideològica que defensava un PSC catalanista, dels anys 90 fins el 2010, per buscar un encaix del PSC dins del PSOE més espanyolista i això va definir les seves actuacions polítiques, en aquest últims anys. La seva determinació, entre altres opinions, va fer que el PSC deixes de costat uns del principis democràtics més basics que el ciutadà te tot el dret de poder decidir el seu futur i ella es va posicionar totalment en contra, donant validesa, nomes, al valor constitucional de la llibertat. El seu pensament polític no encaixava amb el meu pensament polític, on la democràcia estar per damunt de Constitucions que coartant la llibertat popular.

S’ha escrit que va buscar com encaixar Catalunya dins d’Espanya, però cada cop l’ideològicament polític espanyolista del PSOE, la va anar esgotant i del seu posicionament crític amb el socialisme espanyol, va passar a situar-s’ha lluny del federalisme republicà, fins a renunciar a la independència del PSC per tenir vida pròpia . Però el que em va sobtar més és alguns comentaris sobre la situació que els ciutadans viuen a Catalunya, abonant les teories d’inventar-s’ha teories per dividir els ciutadans, sobre tot en temes escolars, adoctrinament del nens de Catalunya, i convivència a Catalunya.

Com vaig llegir en un article el gran problema  va  ser no saber entendre que Catalunya no vol ser encaixada a Espanya i per això és va anar allunyant de la seva terra catalana.
La mort en les persones joves, és un gran trasbals pels familiars, això ho conec personalment, que el pas del temps la tristesa i la seva pèrdua només és propi de la seva família. Queda la tristesa permanent i l’oblit dels copets a l’esquena de consol.

Per desgracia, els polítics son els grans experts en manipular els sentiments sobre la mort pels seus beneficis polítics propis. Au va, un cop més no tot val a la vida, més respecte per la pèrdua d’una persona.  La mort és la mort i els silencis i dolor son a la família. Els polítics moltes  vegades fan reviure la activitat política de la gent que ens ha deixat pels seus interessos i s’obliden del dolor familiar.

 

 

Comentaris tancats a 72 .- La mort i la política, jugar en benefici propi, Carme Chacon

71.- Creu Sant Jordi al Col·legi Aparelladors de Barcelona

 

 

 

El 3 de maig del 2017, vaig assistir, a la concessió de la Creu de Sant Jordi al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona, pel Govern de Catalunya, per la seva trajectòria professional i compromís  cívic i nacional amb Catalunya en l’àmbit de la construcció i l’edificació, sense oblidar el seu paper social en favor de les llibertats nacionals entre 1968 i 1983, compromisos, tots plegats, que avui dia continuen vigents.

En podem datar la construcció el 1940 com a Col·legi d’Aparelladors de Catalunya i Balears, encara que hauríem de remuntar-nos al 1920 per trobar la primera Associació d’Aparelladors de Catalunya.

A les eleccions que es van celebrar l’abril de 1968 la candidatura més compromesa amb la lluita antifranquista vam guanyar les eleccions als anteriors dirigents, adeptes al règim. El nou president va ser Jordi Sabartés, que va continuar amb en Josep Miquel Abad i Josep Mas  fins al 1983, un període en què es va consolidar una nova manera d’entendre la professió, amb el lligam entre la professió i el compromís social i nacional.

Vaig acabar els meus estudis d’aparellador el 1968 i vaig implicar-me activament en el nou model que proposava el Col·legi. Aquest nou model, que tenia com a objectiu fer arribar als ciutadans la proximitat dels serveis, al col·lectiu d’Aparelladors de la comarca d’Osona, ens va fer veure la necessitat de descentralització i em vaig implicar, per raons òbvies, en aquesta reivindicació.

L’any 1974 vam aconseguir una primera descentralització, amb una oficina de visats, però segons la distribució del “Consejo general de España de los colegios de Aparejadores” els col·legis havien de ser provincials, de manera que es trencava la unitat territorial de Catalunya com a col·legi únic. El 1987 ens vam plantejar la creació d’una delegació en l’àmbit territorial d’Osona i vam abandonar, així, la reivindicació de crear un col·legi propi com té, per exemple, el Col·legi d’Advocats de Vic. La d’Osona va ser la primera delegació que es va crear i, posteriorment, se’n van anar creant de noves. Per exemple el 1988 es va crear la delegació del Bages-Berguedà, el 90 la del Vallès Oriental, el 91 la del Vallès Occidental, el 2007 la del Maresme i, finalment, la de l’Alt Penedès-Garraf.

Des de 1983 el Col·legi s’ha anat convertint en una entitat de serveis a la construcció i ha abandonat, progressivament, una presència més activa en les reivindicacions de caire nacional i cívic.

Actualment els canvis professionals, formatius, jurídics i socials de la professió han abocat el Col·legi a una funció més professional.

Crec, però, que en la reivindicació nacional, actual, el Col·legi ha de buscar la implicació dels col·legiats per poder definir i participar en un nou model professional de col·legis, que ens permeti crear un nou àmbit col·legial definit per les comarques de la Garrotxa, Osona i el Ripollès.

https://get.google.com/albumarchive/110017382789956087466/album/AF1QipOBuZO32_sWs_yed7P_L4aNSzlCLprGk3PPSPPt?source=pwa

Comentaris tancats a 71.- Creu Sant Jordi al Col·legi Aparelladors de Barcelona

70 .- Tot això va de democràcia

Des de fa uns 5 anys els ciutadans catalans hem après a destriar els dferents discursos polítics. Sabem de què va, tot això. Sí, diguem-ho ben clar, això va de democràcia, de
llibertat i de di
gnitat. La incertesa que l’Estat monàrquic espanyol, els partits unionistes i, a Catalunya, sobretot el PSC, ens han transmès, l’hem sabuda transformar en un efecte de superació que ha convertit la por en força, en convicció, lligada als principis democràtics que ens han de portar a la llibertat i a la dignitat.

La democràcia ha d’impregnar la creació de la República Catalana, i perquè sigui així ha de ser una democràcia basada en el control popular, transparent i directa. S’han d’acabar les connivències polítiques amb les oligarquies i amb els poders fàctics empresarials, hi ha d’haver separació de poders, perquè la judicatura no sigui una branca política que es dediqui a tapar o a destapar, segons convingui, vergonyes dels partits.

Els judicis pel 9N han estat polítics i només han servit per intentar aturar el procés independentista, però ser crítics amb això no justifica que tanquem els ulls davant de la corrupció, vingui d’on vingui. Sembla prou clar que CDC es va finançar irregularment. Això, avui, no ho dubta gairebé ningú, però també ho degueren fer altres partits, i d’aquest fet no se’n parla. Volem que en l’aclari
ment de tots els afers de corrupció no hi hagi cap ombra de dubte, ja sigu
i de CDC, del PSC o de qualsevol altre partit. L’autocrítica és imprescindible per construir el nou model social i polític català. Nosaltres volem joc net, i els ciutadans espanyols ja faran el que creguin que hagin de fer amb els seus flagrants casos de corrupció. No ens serveix la justificació que era una pràctica generalitzada en aquests anys d’aparent democràcia formal esanyola, perquè si fem foc nou és, precisament, per desfer-nos de les velles pràctiques.

Ara bé, el que no volem ni podem acceptar és la utilització que l’Estat espanyol en fa,  de tot plegat. El fet de ser crítics no treu que sapiguem veure fins on arriben les clavegueres del Reino de España. No és l’estat espanyol, que ens ha menystingut durant segles com a poble i que ens jutja per haver votat, que ens ha d’ensenyar a distingir el comportament democràtic del comportament corrupte. Ja ens sabrem emmirallar en altres nacions amb més anys d’experiència en l’exercici de la llibertat i de la dignitat per poder crear una república vertaderament moderna i tan transparent com sigui possible.

De què tenen por els que defensen la Constitució espanyola, fruit d’una transició manipulada i hereva del franquisme? I què ens poden oferir, amb la seva defensa d’aquest text, de l’estat i de la monarquia que representa? Ben poca cosa que tingui a veure amb la democràcia i amb la llibertat, i sí, més aviat amb la imposició i amb les formes de fer política que voldríem obl
idar. És ben il·lustratiu que siguin els partits unionistes, PP, PSOE i Ciutadans,  els que defensin la Constitució  per damunt de tot i de tothom. I, també, és ben significatiu el cas del PSC, que de defensar el dret a decidir ha passat a ser gairebé més constitucionalista que els unionistes.

I aquells que encara juguen a l’ambigüitat, com els dirigents dels Comuns i de Podemos, haurien d’explicitar d’una vegada per totes què entenen per dret a decidir, perquè no ho aclareixen, i aquest fet ens recorda molt allò d’“ara això no toca”.

Hem après a distingir la democràcia de la demagògia, sabem  distingir entre llibertat i autoritarisme, entre dignitat i submissió. Avui la majoria dels ciutadans de Catalunya sabem que el camí que hem començat no té marxa enrere i sabem també que sense unitat no hi ha camí. Per tant, cal tirar endavant, tots plegats i sense fissures.

Ara ja ho sabem, el rerefons de tot això és indiscutible: va de DEMOCRÀCIA i creiem que el menysteniment de la classe política autoritària espanyola cap al poble català no podrà vèncer ni la nostra llibertat ni la nostra dignitat.

Com deia Martí i Pol: “Sigues tenaç, que la lluita és molt dura”

 

 

Comentaris tancats a 70 .- Tot això va de democràcia

69.- Ens hem de posar les piles

 Després d’un any políticament esgotador, en què els partits independentistes semblava que seria impossible que es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Ara, un cop el compromís per poder aprovar els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens ha de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats que hem esmentat, han fet la seva feina, i
ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència en el referèndum. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Crec que una de les claus per sumar vots pot ser la possibilitat de canviar el model actual impulsant el compromís de solidaritat i convivència com a valor de futur. Per això hem de fer entendre els grans avantatges i els recursos econòmics que comportarà per a la societat catalana. Ho  hem de saber explicar al nostre entorn i si aconseguim convèncer algú que no estava convençut i que la participació sigui plural i transversal, l’èxit estarà assegurat.

D’arguments n’hi ha, només cal sentir les notícies i cada dia n’hi podríem afegir de nous.

Estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE?; o que finança el canvi de mobles i cortines als ciutadans de determinats llocs d’Espanya  mentre que a d’altres, per ser d’on són, no els paga ni les beques dels estudiants?; o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades?, o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat en el judici contra l’expresident Mas i les exconselleres Ortega i Rigau. És, senzillament, inacceptable. Ni tan sols els ciutadans espanyols haurien de tolerar el que està passant. S’haurien d’avergonyir de la manera d’actuar del seu Estat.

Pel que fa al nostre futur Estat Català, haurem d’aixecar una sanitat, una educació i uns serveis socials de públics i de qualitat, malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne; on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, aquesta setmana n’hem tingut algun exemple (multes quantioses a l’ANC i Òmnium), però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a tard, i la ciutadania ha de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria de la ciutadania sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

 

Comentaris tancats a 69.- Ens hem de posar les piles