84.- Repressió a les llibertats -Josep Cullell Mirambell

Josep Cullell Mirambell 17 de gener 2018 La majoria de la ciutadania volem una sortida democràtica, sense demagògia institucional, i no acceptem  la situació que ens fan viure a tots els catalans, tant independentistes com no independentistes, econòmicament i socialment. … Continua llegint

Més galeries | Comentaris tancats a 84.- Repressió a les llibertats -Josep Cullell Mirambell

83.- Paciència i preocupació

Josep Cullell Mirambell, 5 de gener 2018.

Han passat aquestes festes i les hem celebrat, com cada any, per tradició, però han tingut un regust amarg i ho hem fet a contracor, tenint present la situació que vivim a Catalunya, la repressió policial, els presos i els exiliats polítics.

La judicialització  de les idees per part dels poders del règim monàrquic espanyol, que priven de llibertat unes persones que no fan altra cosa que defensar el mandat sorgit del referèndum de l’1 d’octubre, fa que la indignació augmenti i creixi cada dia.

La impunitat i la poca vergonya amb què actuen no evitarà que aquest 2018, amb el suport popular, sigui l’any de la confirmació de la Catalunya republicana. No ens faran claudicar. Amb paciència i constància, pel deure i l’obligació que devem als empresonats i als exiliats i la defensa de la llibertat, continuarem amb les actuacions que els donin escalf i que ens reafirmin en la nostra determinació republicana.

Entre els demòcrates, votants independentistes o no, es veu amb molta preocupació que després d‘haver aguantat la repressió antidemocràtica del 155 i d’haver guanyat amb claredat unes eleccions imposades amb les seves regles de joc i pacíficament, els poders monàrquics del 155, els poders econòmics i els poders polítics i judicials de Madrid continuïn fent-se l’orni i no vulguin acceptar la realitat catalana.

Cap provocació ni els intents de fer aflorar l’odi dels dirigents de Ciutadans, PSC-PSOE i PP, que inunden diàriament els mitjans, podran destruir el model de convivència que defineix Catalunya des de fa tants anys. Aquest model no s’ha de trencar i ha de ser un dels valors, més preuats, de la República.

No hi ha cap possibilitat de tornar al passat, perquè ens hem guanyat la democràcia i la República.

No deixem, doncs, de comprometre’ns ni d’actuar per construir la Catalunya republicana.

Comentaris tancats a 83.- Paciència i preocupació

82 .- Què ens en queda de la revolta dels somriures?

Josep Cullell, 9 de desembre 2017

En aquest inici de campanya ja s’ha deixat veure la lluita entre els partits independentistes, i això és preocupant i decebedor. A què juguem, a la lluita per presidir un nou govern autonòmic? A veure qui obté més vots? Així no anem bé, ens crea tensió que haureu d’evitar.

Hem de recuperar l’estat d’ànim de la revolta dels somriures, de la il·lusió i de l’esperança. A la manifestació de Brussel·les es va reclamar la unitat del independentisme i no dividir els 2.500.000 vots. Un dels discursos va sonar massa a míting de campanya electoral, i potser per això va estar fora de lloc, no tocava. No és una campanya com les altres ni podem fer veure que ho és. Per tant, no s’hi val qualsevol ocasió per intentar guanyar vots, em sembla.

És trist que haguem passat d’estar dominats per la indignació, la ràbia, la impotència i la injustícia, conscients de l’abús dels poders fàctics que tant han defensat la tradició judicial de la dictadura franquista com han utilitzat la falsa democràcia per mantenir els pobles obedients, submisos i súbdits d’aquests poders, amb l’aplicació del ja famós 155. Si la campanya electoral continua buscant els posicionaments contradictoris i no la unitat entre nosaltres, que no som adversaris, ajudarà, també, a al desconcert i al desànim i això afavorirà Ciutadans, el PSOE-PSC i el PP, que han convocat aquestes eleccions per derrotar-nos, i  també Catalunya en Comú Podem,  que amb tot de matisos ens duen allà mateix, al constitucionalisme.

El pitjor seria formar un tripartit que no contemplés Junts per Catalunya, ERC i la CUP i ratifiqués  el Govern legítim, destituït pel 155, per construir la República Catalana. No ens calen invents, com en el passat, que varen fer president de Catalunya José Montilla.

És molt important, en una revolta com la que hem  començat, que utilitzem un llenguatge i uns conceptes que no ens duguin a la contradicció ni al desànim.

Creieu realment que la renúncia a la via unilateral ens portarà a la via del diàleg i la negociació? El diàleg és sempre necessari i positiu. Ara bé, és possible si l’altra part no el vol. En canvi, si l’única resposta són els obstacles, els cops de porra i la repressió, ens hem d’entestar a entendre’ns? En aquest escenari diria que la via unilateral és irrenunciable.

Entenem que les defenses han de poder utilitzar tots els arguments judicials per aconseguir l’alliberament dels presos i el govern legítim ha de poder tornar, però la dignitat com a poble ha d’estar per damunt de tot. Una cosa és renunciar a la via unilateral per arribar a un acord judicial, però no es pot renunciar a les conviccions polítiques, per la via pacífica i democràtica, per defensar l’acord  del 27 d’octubre en què és va proclamar la República.

Ens creiem la República Catalana o juguem a l’Autonomia Espanyola, el votant independentista ho té clar i no vol entrar a valorar quin és el partit més independentista, sinó que vol sentir que aquestes eleccions són il·legítimes i antidemocràtiques. Ens hi fareu participar, sense gaire justificacions polítiques, però no podem permetre’ns distanciar les posicions dels partits independentistes o entrar en contradiccions i retrets, perquè ens anirà a la contra i afavorirà les forces del 155.

Els retrets entre els partits independentistes, la renúncia a la unilateralitat i una campanya que s’allunyi de la defensa de la República i del seu Govern legítim pot provocar una profunda fractura entre els que creiem en aquesta revolta dels somriures i en la República.

Comentaris tancats a 82 .- Què ens en queda de la revolta dels somriures?

81.- On són la unitat i la transversalitat?

Josep Cullell, aparellador. 01-12-2017

Acceptar el 155 vol dir començar a claudicar? Quina resistència política hem pogut oposar a l’aplicació del 155? Per què no s’ha pogut fer una llista unitària? Hi ha tantes preguntes a les quals els ciutadans mobilitzats  no trobem resposta. Però,  en canvi, constatem que hem començat a ballar segons el so dels unionistes que, amb impunitat i cinisme, han pres la iniciativa de la vida politicojudicial.

Voldria equivocar-me, però el 22D, per molt que guanyem, no es presenta gaire galdós.

Fixem-nos que, sense anar gaire enrere, hi ha tres dates i accions importants. D’una banda, la concentració del 10 d’octubre al passeig Lluís Companys, en què esperàvem la proclamació de la República. Finalment es va convertir en un dia trist, de decepció, perquè va costar d’entendre la suspensió de la declaració del president. Dues setmanes després, el dia 27 d’octubre, vam tornar a ser al carrer,  aquest cop sí, per celebrar la tan reclamada i desitjada República Catalana. Un dia ple d’emocions i després res . I finalment, cal recordar la manifestació batejada com la “Diada Nacional de la Llibertat”, que va aplegar un milió i mig de ciutadans al carrer Marina el passat 11 de novembre per demanar la llibertat dels presos polítics. Tant en aquestes concentracions com en les anteriors, la unitat i la transversalitat havien estat el motor de la societat civil, en aquest cas amb l’objectiu de defensar la República i els presos polítics.

En cap d’aquestes concentracions ni en la multitud d’accions realitzades arreu de Catalunya en aquests darrers dies, i que continuen encara avui, només hi ha hagut unitat i transversalitat, per part de la ciutadania, en cap cas partidisme ideològic, segurament necessari en un context de normalitat, que per desgràcia avui no tenim. La gent reclama unitat per fer front a l’envit autoritari dels partits que defensen la unitat d’Espanya com a innegociable.

Perquè algú s’ha preguntat quins eren els límits que la societat independentista volia i podia aguantar en la pràctica de la no-violència, de la resistència pacífica i de la desobediència, abans d’acceptar la imposició de les eleccions? Els polítics no poden utilitzar la por i la mort com a argumentaris ni menysprear la  voluntat de resistir d’una part de l’independentisme, sobretot si es constata que la repressió de l’Estat espanyol, tant política com judicial, no s’atura.

I ara, on som? Doncs ara ens toca afrontar una campanya electoral i unes eleccions autonòmiques, no constituents, il·legals, imposades pel govern espanyol del 155 i acceptades pels partits independentistes. Unes eleccions del tot anòmales, amb mig Govern legítim a la presó i l’altre mig a l’exili, els mitjans públics censurats (prohibits de dir president Puigdemont, Govern a l’exili, Govern legítim…), la Generalitat intervinguda econòmicament, l’escola amenaçada, la policia espanyola al carrer… I encara cal fer veure que són unes eleccions per triar govern? De cap manera! Són unes eleccions pensades per derrotar l’independentisme i, per afegir més llenya al foc, que ens farà decantar-nos per un dels tres partits, quan només volem defensar la República.

Només hi ha tres opcions, CUP, Junts per Catalunya i ERC, i la claredat amb què siguin capaços d’explicar què passarà a partir del dia 22 farà decantar el meu vot cap a una llista o l’altra. Necessitem saber cap on anirem, després de les eleccions, per tornar-los a tenir confiança.

Però abans d’entrar plenament en la campanya hi ha dos actes unitaris, el “Concert per la llibertat” a l’estadi olímpic el dia 2,  i la manifestació a Brussel·les el dia 7. Hem de continuar lluitant, perquè el 155 va endavant, perquè els presos continuen tancats, perquè mig govern, legítim, és a l’exili i perquè la República no s’ha pogut desplegar. Una manera, encara que no és la que hauríem volgut, és guanyar les eleccions, però  si la ciutadania el 21D no falla, els polítics tampoc no ho podran fer a partir del 22, per moltes dificultats que es trobin, que ja saben que en trobaran.

Continuem, doncs, amb la lluita activa, contundent, resistent i no-violenta en defensa de la República proclamada el 27 d’octubre. Visca la República!

 

Comentaris tancats a 81.- On són la unitat i la transversalitat?

80.- 74 anys

Vaig nàixer el 14 de novembre del 1943, ara ja tinc  74 anys, viscuts.

Companys, avui ha estat un dia més de la llarga i intensa vida que ens ha tocat viure a tots, amb molt moments de plenituds, amors, desitjos i també de moments de dificultats i alts i baixos però sobretot amb moltes esperances, com les que estem vivint ara com a ciutadans catalans.

Espero que els propers dies ens podem felicitar-nos per haver revolucionat la societat i conquerir la República Catalana per construir-la, conjuntament,  socialment justa i igualitària.

Amb aquests desitjos espero agrair les vostres felicitacions i tots els moments que he compartit amb vosaltres.

Gracies.

Comentaris tancats a 80.- 74 anys

79 .- La República s’ha guanyat al carrer

 

Dels moments de certa eufòria per la declaració de la República hem passat a la confusió per l’acceptació de les eleccions del 21D. Els partits independentistes, per justificar-ne la imposició, ens repeteixen constantment que no són legítimes, però en canvi tots s’hi han posicionat ràpidament i les han acceptades sense una llista unitària. Potser seria bo que recordessin que la República catalana proclamada la va guanyar la ciutadania al carrer.

Fins ara la iniciativa política l’havíem portada sempre nosaltres, com a poble i des del Parlament, però ara, per primera vegada des de fa molt de temps, amb la imposició del 155 i d’aquestes eleccions, la iniciativa l’ha presa el Govern espanyol. I la resposta dels partits independentistes a la imposició de les eleccions i del 155 es limita a admetre que no estàvem preparats per la independència, que la violència i la brutalitat de l’Estat espanyol contra la població civil podia ser important, que Europa ens mira però no reacciona, que els unionistes han reaccionat de formes no previstes, que l’estratègia no estava prou fonamentada ni consolidada, que les estructures d’estat eren a les beceroles… Ara bé, de seguida que s’han convocat les eleccions imposades, que cal recordar, òbviament, que són autonòmiques, s’han afanyat a presentar-s’hi.

Aquesta acceptació tan ràpida de les eleccions imposades i la impossibilitat de poder presentar, en un cas tan i tan excepcional com és aquest, amb presos polítics i la República per defensar, una llista unitària per fer front al bloc del 155 en uns comicis que ni volíem ni esperàvem, han creat confusió i desengany en una part de l’independentisme que es pregunta quin valor es dona a proclamació de la República, a les mobilitzacions continuades, a la defensa del cop d’estat del dia 20 de setembre, a les vagues generals, al fet d’haver suportat la violència i la repressió el dia 1 de octubre, a l’exili d’una part del Govern i, sobretot, a la presó de l’altra part del Govern i de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tot plegat crea tensió i discussió entre els companys independentistes, situació que s’hauria pogut evitar amb la llista única com a mal menor per restablir la confiança i creure que aquestes eleccions serviran per alguna cosa més que per sortir de l’atzucac en què ens trobem i no són part  del servilisme claudicador per continuar sense estat propi.

Els partits independentistes ens han d’aclarir quina és l’estratègia per al 22D. Som dins la República proclamada o en l’autonomia de sempre? Ara ja sabem que l’Estat espanyol és violent i que no tenim suport a Europa, però també ha quedat molt clar que no volem ser espanyols. Quina és la proposta, doncs? Els darrers anys, amb tots els esdeveniments polítics i socials que ha comportat el procés, la ciutadania ha madurat políticament i, per tant, llegirem amb atenció els programes dels partits i no s’acceptarà fàcilment l’ambigüitat ni tornar enrere. És per això que les propostes han de ser clares i els partits independentistes han de tenir clar que venim de la proclamació de la República i que no acceptarem  un aiguabarreig  basat en l’ambigüitat de la gestió autonòmica. Volem la República que la ciutadania va guanyar al carrer.

Comentaris tancats a 79 .- La República s’ha guanyat al carrer

78.- Dimecres 8: vaga general, el tall de la frontera a Puigcerdà

El tall de la frontera a Puigcerdà del 8 i 9 de novembre, coordinat pels CDR de la Cerdanya i de l’Alt Ter, crec que ha estat un èxit per diverses raons: compromís, solidaritat, il·lusió i, sobretot,  participació assembleària i activa en les decisions durant aquesta acció.

Avui al matí, amb el  cansament acumulat, el fred, la neu i també tenint en compte que era l’últim lloc on es mantenia el tall, més de 16 hores de presència ciutadana, s’ha pres la decisió per majoria d’aixecar la mobilització.

 

El funcionament en la presa de decisions el valoro positivament. Lluny del sistema que moltes vegades hem utilitzat en què les decisions ens arribant sense poder aportar-hi res, aquests dies  tothom ha pogut dir-hi la seva, a l’hora de prendre determinacions.

És cert que aquest sistema, inevitablement, afecta l’agilitat i llargada dels debats. Però també cal tenir ne compte que la majoria estem poc acostumats al sistema assembleari, que de vegades pot semblar feixuc, però que és, sens dubte, el més participatiu.

 

M’agradaria fer un agraïment a la gent que durant aquest dos dies he conegut i amb qui he pogut intercanviar opinions sobre la terrible situació en què viuen els nostres presos polític, sobre els exiliats i també sobre les diferents maneres de defensar la República Catalana. Ha estat un plaer poder-hi ser!

Això ha estat una acció més de tota la pressió permanent que haurem de continuar fent, com a ciutadania, per defensar la nostra llibertat i legitimat. Descansem avui, però continuem ben actius, perquè la lluita serà llarga.

Fotos del tall de la frontera de Puigcerdà, dies 8 i 9 de novembre.

8 de novembre, dimecres:

https://photos.app.goo.gl/dsoh59PZm8Mt7Ze12

9 de novembre, dijous:

https://photos.app.goo.gl/6WZawc1FPs5tDssm2

 

Comentaris tancats a 78.- Dimecres 8: vaga general, el tall de la frontera a Puigcerdà

77 .- Hem de respondre-hi     

Companys, nosaltres  hem actuat pacíficament i amb calma per respondre a la intolerància agressiva del règim monàrquic espanyol. Els ànims estan que bullen i és molt difícil contenir les emocions de ràbia i d’indignació per tot el que està passant.

Jordi Sànchez ens va demanar saviesa, coratge i unitat. El president de la República, Carles Puigdemont, ens ha demanat paciència, perseverança i perspectiva i ahir, des de la presó, Oriol Junqueras recomanava paciència i determinació.

 És complicat contenir la indignació i la impotència i no plantejar una resposta que canviï la manera d’actuar fins ara. Fins on estem disposats a lluitar? Crec que no hem de renunciar a les actuacions pacífiques, però també penso que això no ens ha de restar contundència i determinació.

Sempre he defensat i he donat suport, segons les meves possibilitats en cada moment, en la lluita contra les injustícies, els abusos del poder i els alliberaments nacionals. Per exemple les lluites revolucionàries a Cuba, Nicaragua, El Salvador, Guatemala, Chiapas i Euskal Herria, entre altres. Aquí, la ciutadania independentista va decidir caminar, de forma pacífica, cap a l’alliberament nacional i es va proclamar la República el dia 27 d’octubre, però ha estat intervinguda per l’Estat espanyol.

Aquesta és la nostra realitat, la lluita no violenta i la resistència civil en defensa de la dignitat, la llibertat i la democràcia i enfront d’un estat absolutament repressiu.

Ja sé que és difícil aguantar a les provocacions i no caure en la violència, però és importantíssim, perquè és el que intenten aconseguir. Ara bé, dins de la lluita pacífica potser ha arribat el moment de respondre amb accions coordinades però més imprevisibles. Calen respostes fermes i contundents, perquè ni defallim ni ens deixem trepitjar.

Responem-hi, participem-hi en la llibertat dels nostres presos polítics i en la defensa de la República Catalana, som-hi!!!

 

 

Comentaris tancats a 77 .- Hem de respondre-hi     

76 .- Un dia feliç, 27 d’octubre del 2017

La proclamació de la República Catalana ha estat un dia feliç i molt esperat per a la gran majoria de persones que vivim a Catalunya. El que sí que podem dir del cert, però, és que tots els que hi vivim hem deixat de ser súbdits per ser ciutadans lliures.

El Parlament la va proclamar i la ciutadania ho va celebrar. Aquest fet ens ha portat a recuperar la dignitat i la llibertat, com a individus i com a poble.

La gent es pregunta què pot passar ara. Els silencis, dels dissabte i diumenge, del Govern de la República, sense especificar l’estratègia a seguir, no ajuden ha entendre que està passant, però,  el més important és creure fermament en aquesta nova realitat i defensar-la, perquè, evidentment, els poders dominants del Reino de España no només no la reconeixen, sinó que la volen destruir. Per això haurem de defensar-la cada hora i cada dia que passi i no només uns dies, sinó tot el temps que calgui.

I en aquest compromís de defensar-la també hi ha haver el compromís de participar-hi, per omplir-la del tots els continguts anhelats i que no hem tingut en el model polític sota el qual hem viscut fins ara. No és cada dia que es tingui la sort d’assistir al naixement d’un nou país i, per tant, cal aprofitar el que això suposa des del punt de vista del procés constituent per fer de Catalunya una república més justa i socialment avançada, en què siguin els ciutadans els que proposin com ha de ser la constitució que volen que ens regeixi.

Cal fer tot això sense oblidar, però, ni un sol instant, que hi ha dos companys de lluita que continuen empresonats. La injustícia que suposa privar-los de llibertat i l’honestedat i el compromís del seu lideratge ens han d’acompanyar a cada moment, a cada pas, i ens han de donar encara més força i més coratge.

Som-hi! Gaudiu de l’èxit del dia 27, del compromís pels JordiS  i de la llibertat de la Catalunya Republicana. I guardeu-vos també un record per a totes aquelles persones que no ho han pogut veure però que també van lluitar per aconseguir-ho.

Demà dilluns, segurament, passaran coses que ajudaran entendre  on passem en el procés per consolidar la República Catalana i quin paper actiu haurà de prendre la ciutadania independentista.

 

 

Comentaris tancats a 76 .- Un dia feliç, 27 d’octubre del 2017

75 .- Què puc fer? Una reflexió personal.

En aquesta nova etapa de la reivindicació, que ens la faran difícil i dura, ens cal contestar-nos honestament -què puc fer?

Les institucions i el Govern han fet la feina a la qual es van comprometre. Ara només falta la tan esperada declaració d’independència i no crec que ens fallin, a aquestes alçades, perquè suposaria una traïció a la majoria de la ciutadania. La convocatòria d’unes eleccions autonòmiques seria una manera inacceptable de dir-nos que l’esforç no ha servit per res.

La societat hi ha jugat un paper determinant, en aquest procés, i després de la declaració de la República la mobilització continuarà sent determinant per defensar-la i estabilitzar-la.

Per això és important que sapiguem respondre’ns la pregunta. Depèn de nosaltres, i nosaltres som tu, i tu, i tu… Per tant, tornem-hi, què puc fer? Cadascú ha d’actuar segons les teves possibilitats.

Seguim les indicacions d’en “PEU DE PAU”, no podem exigir a ningú més del que està disposat a fer. Tots hi hem d’estar implicats, però no tothom té les mateixes circumstàncies vitals ni el mateix nivell d’implicació i, per tant, no s’hi val a comparar ni s’ha de rebutjar cap mena de suport, perquè qualsevol de nosaltres té el mateix valor i és útil. Les diferents edats influeixen en les diferents formes que ens permetin actuar, però tots hi podem aportar una energia necessària tinguem l’edat que tinguem, tots som imprescindibles.

La lluita segurament serà llarga i dura, però mai hem d’utilitzar l’odi, els insults ni cap altra forma de reacció agressiva. Per difícil que sigui, cal controlar les emocions i no voler fer més del que podem assumir. La tranquil·litat i la calma seran molt necessàries en aquesta etapa en què la no-violència ha de continuar sent la nostra força. És cert que la repressió crea impulsos de resposta incontrolada, però precisament per això és molt important que si no et pots controlar, en un moment concret, t’apartis per no caure en provocacions. Has de tenir present que de la teva reacció en depèn la de molts altres ciutadans.

Els partits espanyolistes s’escuden en la legalitat i l’anomenada democràcia, evolucionada a partir del Franquisme, de la Transició del 78. Nosaltres ens remetem a la legitimitat dels valors realment democràtics, els de la República que vam començar a construir a les eleccions lliures del 27 de setembre de 2015 i que vam reafirmar, amb totes les traves possibles per part del Govern espanyol, l’1 d’octubre.  Som, de fet, ciutadans lliures, i no súbdits del Reino de España.

No ens cal ser herois ni màrtirs, però sí que ens cal ser combatius i tenir coratge per defensar la República.  Fes allò que et vegis capaç de fer i participa!

I si tenim moments de feblesa o dubtes és recomanable veure algun dels centenars  de vídeos de les manifestacions que hem estat capaços d’omplir durant aquests anys o del comportament de la ciutadania el dia primer d’octubre, malgrat la brutal repressió del Govern espanyol. https://spanishpolice.github.io/.

Si hem estat capaços d’arribar fins aquí i de fer-ho amb aquesta dignitat, no ens podem rendir.

Deia Nelson Mandela: el coratge no és l’absència de la por, sinó el triomf sobre ella.

I per acabar, l’Estaca interpretada per un grup cors:

https://www.youtube.com/watch?v=cGt0JcuWU5I

Comentaris tancats a 75 .- Què puc fer? Una reflexió personal.