86.- ERC, què voleu fer?

Esquerra Republicana es proposa obrir un camí diferent del que fins ara ha mobilitzat 2.079.340 de vots independentistes de la ciutadania catalana. Als ciutadans que van defensar les urnes, que van rebre els cops de la repressió ferotge, que van donar suport a la proclamació de la República; als manifestants d’aquests últims 10 anys, que han participar activament i majoritàriament sempre que se’ls ha demanat, ara se’ls demana que renunciïn a la via unilateral per ampliar la base social abans de continuar el camí. Quina barra!

Dieu que l’independentisme no és prou poderós encara per convertir Catalunya en una república independent. Que potser ho érem, abans, políticament? El poder rau  en la ciutadania, i no en les estratègies interessades de les direccions dels partits. Aquesta és la realitat que us fa por acceptar? La ciutadania compromesa amb la República no ha fallat mai. No volem tornar a una democràcia en què el dret de participació de la ciutadania es limita al vot cada quatre anys. Heu sabut interpretar quina va ser la voluntat ciutadana expressades l’1 octubre o el 21 de desembre? Crec que esteu menystenint la gent que no ha defallit i que ha sortit al carrer per defensar la República, els presos i els exiliats polítics. S’han fet aportacions econòmiques per pagar fiances, sense tenir en compte el color polític, com és natural. Què està passant? No deu ser l’estratègia de l’autonomia i la rendició?

Ens demaneu que fem una reculada, un pas enrere respecte de la via proposada fins ara, perquè dieu que és necessari anar més enllà del debat binari, estèril i contraproduent de la via unilateral. Aquest debat, segons vosaltres,  no ens porta enlloc. Ara bé, és possible la via multilateral amb un Estat hereu del franquisme, totalment autoritari i que ha exercit obertament la violència contra la societat civil catalana? Voleu negociar amb els que consideren innegociable la unitat espanyola? Si hi ha una cosa que hem après aquests mesos és que no hi ha  prerrogatives, de part de l’Estat. I els presos i els exiliats han de poder sortir de la presó i tornar a casa per una qüestió de justícia, i no perquè la confrontació baixi i es pugui negociar.

Hi ha una afirmació que diu que el dret d’autodeterminació arribarà gràcies a la mobilització d’una part àmplia de la societat catalana. Estic d’acord que podria ser més amplia, però creieu que fins ara no ha sigut majoritària, en les mobilitzacions? I un altre dubte que caldria aclarir. Quines són les forces democràtiques, dins  de l’estat espanyol, que són crítiques amb el règim del 78 i que ens donaran suport? Quins són els actors europeus més sensibles a la defensa de la democràcia i els drets humans que posaran aquests valors per damunt dels seus interessos econòmics?

Finalment, proposeu formar un govern efectiu, paraula màgica. Efectiu per a qui? No es vol un nou govern basat en la desconfiança, ni de l’autonomia, dels partits que el formaran. Es cert que el catalans volen un govern per gestionar el dia dia, però, la majoria de votants de l’1 d’Octubre vol tenir un govern sobretot per implementar la República.

Entre ERC i alguns sectors del PDeCAT us heu sortit amb la vostra: hi haurà un Govern que no presidirà Puigdemont. Ens demanen que donem un temps de confiança a Quim Torra. Caldrà fer-ho per veure si la formació del nou Govern és capaç de fer els passos necessaris cap al desplegament de la República. Si no és així, haurà estat un fracàs i es posarà de manifest que només el camí de la desobediència ens pot dur a la República. La resposta passar per enfortir, la dèbil  unitat com l’estratègia més viable. No volem partits hegemònics dins l’independentisme, volem fortalesa unitària. Per sort, la ciutadania empeny en aquest sentit.

 

 

Comentaris tancats a 86.- ERC, què voleu fer?

85.- Humiliació o Confrontació

Humiliar vol dir “inclinar (una part del cos) en senyal de submissió i de reverència”. Si l’apliquem al context polític actual, és literal, ens volen fer abaixar el cap i per aconseguir-ho retallen les llibertats, tant col·lectives com individuals. La confrontació s’associa, habitualment, a situacions bèl·liques, però en el nostre cas cal lligar-la a una estratègia  de defensa no violenta de la democràcia i dels drets fonamentals.

El 15 d’abril hi ha convocada una nova mobilització per exigir al Reino de España que posi en llibertat els presos polítics i que deixi d’actuar de manera autoritària contra el poble català. Defensar un projecte polític, en aquest cas la República, per la via democràtica ni és delicte ni  pot comportar pena de presó, encara que els costi tant de creure. De fet, el que s’haurien de demanar és per què només els jutges espanyols veuen violència allà on no n’hi ha hagut. Això sí, que s’ho haurien de fer mirar. A Alemanya no han sabut veure violència enlloc.

A aquest Estat espanyol que ens vol humiliats i obedients, li ha fet treure la cara més repressiva i autoritària, perquè gosem parlar una altra llengua, perquè ens plantegem un model de convivència més just, perquè hem decidit no acotar més el cap i hem estat capaços d’organitzar un moviment ciutadà, plural, transversal i integrador, per dir prou a la injustícia i al despropòsit, de manera que en ple segle XXI tornem a tenir presos polítics, exiliats i una criminalització, en el sentit literal de la paraula, de l’independentisme, que es reprimeix a còpia de fer veure que és violent, ara son els CDRs o la cúpula dels Mossos, i després pots ser tu.

Si la situació no fos tan greu, n’hi hauria per prendre-s’ho amb humor i arribar a pensar que, simplement, han perdut el cap. Perquè, si no, com s’explica que comparin l’ANC amb la Fundación Francisco Franco i no hi hagi ningú que piuli, a l’Estat espanyol? Que no hi queda ningú amb una mica de dignitat o de sentit del ridícul, com a mínim? Cal recordar que la dictadura va assassinar prop de 200.000 persones? Això no es pot tolerar i ens hi hem de saber enfrontar amb arguments sòlids i no deixar-nos humiliar.

Els ciutadans catalans hem d’estar ben orgullosos del model de lluita ciutadana pacífica que al llarg dels últims 8 anys, arran de les diverses manifestacions i mobilitzacions organitzades per l’ANC, Òmnium i, últimament, pels CDR. La societat civil ha estat i continua sent un exemple. Ara bé, no vull dissimular la tristesa, o desesperació, fins i tot, que em provoca la falta d’estratègia i d’unitat dels partits independentistes, que s’han tornat a enrocar en el seu parlamentarisme inútil i inofensiu. Quina lectura n’han fet, de les actuacions ciutadanes exemplars de l’1 d’octubre i del 21-D?

Ara ens hem de sentir dir que hem de construir noves majories. Què vol dir, això, que les actuacions ciutadanes no tenen prou valor? Que el que vam votar no és prou clar? Som els que som, els que ens hem compromès a canviar i millorar les condicions socials i democràtiques de totsels ciutadans que vivim a Catalunya. Tots voldríem tenir majories més àmplies, però això no pot entorpir el procés republicà. L’Estat no s’atura, això ha quedat ben demostrat. Per tant, de concessions no cal fer-ne ni una, encara que pugui ser dur per als presos i els familiars. Ens ho hem de clavar al cap: només la República, la veritat i la lluita els tornarà a casa.

Crec que hem d’exigir, per consolidar la revolta, una estratègia unitària i integradora, compartida, entre els partits i la ciutadania, per aconseguir consolidar la República, amb la creació del consell de acció republicana.

Per això és molt important la manifestació del 15 d’abril a Barcelona. Ha d’esdevenir un cop de força, com el que ha suposat la posada en llibertat del president Puigdemont. Necessitem que la confrontació sigui unitària i tranversal, i que es faci sense reticències. Si no és així, ens continuaran humiliant un dia sí i l’altre, també.

Comentaris tancats a 85.- Humiliació o Confrontació

84.- 3 mesos de les eleccions del 21-D i 8 anys d’esperances

La lluita per la Independència de Catalunya  ha existit sempre en diferents moments de la seva historia, però el que si és cert que la majoria de la població es mantenia en la comoditat, després de la repressió de la dictadura del general Franco, que l’hi donava l’estatus autonomista i a la submissió  de la constitució del Reino de España, que és hereva del franquisme, però és amb la sentencia del 28 de juny del 2010 del Tribunal Constitucional, es produeix, segons el catedràtic Javier Pérez Royo,  un verdader “Cop d’Estat”, en contra de la voluntat conformista i ratificada amb referèndum, retallant l’Estatut autonomista que la majoria de ciutadans acceptava. Les primeres conseqüències és visualitzen, el 10 de juliol del 2010 amb la manifestació “Som una nació, nosaltres decidim“, que varen constituir els primers passos cap a la conscienciació que la etapa autonomista s’havia acabat, i que la defensa de Catalunya passava per un nou model polític, en que la decisió del seu futur passava per el poble. La consciència col·lectiva agafa el protagonisme de la dignitat, llibertat i sobiranisme com a poble. Aquest últims 8 anys hi ha hagut un augment i consolidació del moviment independentista com a camí cap a la República.

El jutge Llarena , ha tornat evidenciar que per les vies de acatar i subordinar-nos  al model judicial del Reino d’Espanya  no hi ha sortida per defensar els drets del polítics i socials del poble català. Ja podem proclamar i denunciar que el Tribunal Suprem Espanyol i el jutge Llarena, actuen parcialment,  els hi és igual, sen riuen i s’ho passen pel forro. Cada compareixença al tribunals, ens humilien impedint la llibertat dels presos polítics catalans i impossibilitant  la presencia, al Parlament de Catalunya, d’en Jordi Sánchez al debat de la seva investidura, estant prevaricant i no els hi passa res.

Dimecres, 21 de març, farà 3 mesos de les últimes eleccions, que a contra cor vàrem acceptar participar, segons les regles antidemocràtiques dels partits unionistes, sense cap exclusió. Hi vàrem jugar i l’independentisme va tornar a guanyar, amb una part del govern legítim a l’exili  i  l’altre a presó. Les conseqüències, tot continua igual, el bloqueig institucional continua al Parlament, però s’ha obert una etapa de batusses dialèctiques, amb menys unitat dels partits independentistes, en els plantejament rupturistes i en la defensa de la República proclamada.

Es dona entendre, per alguns sectors de l’independentisme,  que ara hauríem de recuperar un govern autonòmic i així crear una nova base independentista, Quin engany, és intolerable. Amb alguns plantejaments estan creant confusió, allunant-nos de la lluita, que aquests últims 8 anys ha estat positiva hi ha valgut la pena. Però al ciutadà l’hi crea la sensació desconcertant que ens porta cap a la desmobilització.

La imposició del 155, ha estat un intent d’humiliació, constant, sense cap vergonya, cap els ciutadans catalans. Però també ha evidenciat que els plantejaments de Junts per Catalunya, PDECAT, ERC i la CUP son oposats. El curiós és que l’argument de exemplar la base independentista, que proclamar ERC, seguida pels sectors més conservadors del PDECAT i alguna entitat, és incoherent, ja que és dir-nos que la nostra participació en el referèndum no te cap validesa i que la proclamació de la República va ser un engany.  La base l’eixamplarem quant  apliquem el valor socials Republicans.

La divisió de la ciutadania no ha estat impulsada pel independentisme sinó pels partits unionistes, principalment CIUTADANS, PSC, amb la creació de la seva Tebarnia i els COMUNS, que sempre estant amb l’ambigüitat per por de sortir-me escaldats.

No cal esperar més, no crec en els miracles, sinó amb els plantejaments unitaris i socialment justos i axis augmentarem els partidaris dels valors republicans.

Sigueu clars i transparents, si per vosaltres el més important és la via de la vostre vida partidista i política per damunt de la voluntat expressada, en pagarem tots les conseqüències i cada vegada serà més difícil mobilitzar-nos. Però no renunciarem a la defensar la República i haurem de tornar a sortit al carrer passant del vostre parlamentarisme institucional autonòmic.

Comentaris tancats a 84.- 3 mesos de les eleccions del 21-D i 8 anys d’esperances

83.- Repressió a les llibertats -Josep Cullell Mirambell

Aquesta galeria conté 1 fotografia.

Josep Cullell Mirambell 17 de gener 2018 La majoria de la ciutadania volem una sortida democràtica, sense demagògia institucional, i no acceptem  la situació que ens fan viure a tots els catalans, tant independentistes com no independentistes, econòmicament i socialment. … Continua llegint

Més galeries | Comentaris tancats a 83.- Repressió a les llibertats -Josep Cullell Mirambell

82.- Paciència i preocupació

Josep Cullell Mirambell, 5 de gener 2018.

Han passat aquestes festes i les hem celebrat, com cada any, per tradició, però han tingut un regust amarg i ho hem fet a contracor, tenint present la situació que vivim a Catalunya, la repressió policial, els presos i els exiliats polítics.

La judicialització  de les idees per part dels poders del règim monàrquic espanyol, que priven de llibertat unes persones que no fan altra cosa que defensar el mandat sorgit del referèndum de l’1 d’octubre, fa que la indignació augmenti i creixi cada dia.

La impunitat i la poca vergonya amb què actuen no evitarà que aquest 2018, amb el suport popular, sigui l’any de la confirmació de la Catalunya republicana. No ens faran claudicar. Amb paciència i constància, pel deure i l’obligació que devem als empresonats i als exiliats i la defensa de la llibertat, continuarem amb les actuacions que els donin escalf i que ens reafirmin en la nostra determinació republicana.

Entre els demòcrates, votants independentistes o no, es veu amb molta preocupació que després d‘haver aguantat la repressió antidemocràtica del 155 i d’haver guanyat amb claredat unes eleccions imposades amb les seves regles de joc i pacíficament, els poders monàrquics del 155, els poders econòmics i els poders polítics i judicials de Madrid continuïn fent-se l’orni i no vulguin acceptar la realitat catalana.

Cap provocació ni els intents de fer aflorar l’odi dels dirigents de Ciutadans, PSC-PSOE i PP, que inunden diàriament els mitjans, podran destruir el model de convivència que defineix Catalunya des de fa tants anys. Aquest model no s’ha de trencar i ha de ser un dels valors, més preuats, de la República.

No hi ha cap possibilitat de tornar al passat, perquè ens hem guanyat la democràcia i la República.

No deixem, doncs, de comprometre’ns ni d’actuar per construir la Catalunya republicana.

Comentaris tancats a 82.- Paciència i preocupació

81 .- Què ens en queda de la revolta dels somriures?

Josep Cullell, 9 de desembre 2017

En aquest inici de campanya ja s’ha deixat veure la lluita entre els partits independentistes, i això és preocupant i decebedor. A què juguem, a la lluita per presidir un nou govern autonòmic? A veure qui obté més vots? Així no anem bé, ens crea tensió que haureu d’evitar.

Hem de recuperar l’estat d’ànim de la revolta dels somriures, de la il·lusió i de l’esperança. A la manifestació de Brussel·les es va reclamar la unitat del independentisme i no dividir els 2.500.000 vots. Un dels discursos va sonar massa a míting de campanya electoral, i potser per això va estar fora de lloc, no tocava. No és una campanya com les altres ni podem fer veure que ho és. Per tant, no s’hi val qualsevol ocasió per intentar guanyar vots, em sembla.

És trist que haguem passat d’estar dominats per la indignació, la ràbia, la impotència i la injustícia, conscients de l’abús dels poders fàctics que tant han defensat la tradició judicial de la dictadura franquista com han utilitzat la falsa democràcia per mantenir els pobles obedients, submisos i súbdits d’aquests poders, amb l’aplicació del ja famós 155. Si la campanya electoral continua buscant els posicionaments contradictoris i no la unitat entre nosaltres, que no som adversaris, ajudarà, també, a al desconcert i al desànim i això afavorirà Ciutadans, el PSOE-PSC i el PP, que han convocat aquestes eleccions per derrotar-nos, i  també Catalunya en Comú Podem,  que amb tot de matisos ens duen allà mateix, al constitucionalisme.

El pitjor seria formar un tripartit que no contemplés Junts per Catalunya, ERC i la CUP i ratifiqués  el Govern legítim, destituït pel 155, per construir la República Catalana. No ens calen invents, com en el passat, que varen fer president de Catalunya José Montilla.

És molt important, en una revolta com la que hem  començat, que utilitzem un llenguatge i uns conceptes que no ens duguin a la contradicció ni al desànim.

Creieu realment que la renúncia a la via unilateral ens portarà a la via del diàleg i la negociació? El diàleg és sempre necessari i positiu. Ara bé, és possible si l’altra part no el vol. En canvi, si l’única resposta són els obstacles, els cops de porra i la repressió, ens hem d’entestar a entendre’ns? En aquest escenari diria que la via unilateral és irrenunciable.

Entenem que les defenses han de poder utilitzar tots els arguments judicials per aconseguir l’alliberament dels presos i el govern legítim ha de poder tornar, però la dignitat com a poble ha d’estar per damunt de tot. Una cosa és renunciar a la via unilateral per arribar a un acord judicial, però no es pot renunciar a les conviccions polítiques, per la via pacífica i democràtica, per defensar l’acord  del 27 d’octubre en què és va proclamar la República.

Ens creiem la República Catalana o juguem a l’Autonomia Espanyola, el votant independentista ho té clar i no vol entrar a valorar quin és el partit més independentista, sinó que vol sentir que aquestes eleccions són il·legítimes i antidemocràtiques. Ens hi fareu participar, sense gaire justificacions polítiques, però no podem permetre’ns distanciar les posicions dels partits independentistes o entrar en contradiccions i retrets, perquè ens anirà a la contra i afavorirà les forces del 155.

Els retrets entre els partits independentistes, la renúncia a la unilateralitat i una campanya que s’allunyi de la defensa de la República i del seu Govern legítim pot provocar una profunda fractura entre els que creiem en aquesta revolta dels somriures i en la República.

Comentaris tancats a 81 .- Què ens en queda de la revolta dels somriures?

80.- On són la unitat i la transversalitat?

 

Acceptar el 155 vol dir començar a claudicar? Quina resistència política hem pogut oposar a l’aplicació del 155? Per què no s’ha pogut fer una llista unitària? Hi ha tantes preguntes a les quals els ciutadans mobilitzats  no trobem resposta. Però,  en canvi, constatem que hem començat a ballar segons el so dels unionistes que, amb impunitat i cinisme, han pres la iniciativa de la vida politicojudicial.

Voldria equivocar-me, però el 22D, per molt que guanyem, no es presenta gaire galdós.

Fixem-nos que, sense anar gaire enrere, hi ha tres dates i accions importants. D’una banda, la concentració del 10 d’octubre al passeig Lluís Companys, en què esperàvem la proclamació de la República. Finalment es va convertir en un dia trist, de decepció, perquè va costar d’entendre la suspensió de la declaració del president. Dues setmanes després, el dia 27 d’octubre, vam tornar a ser al carrer,  aquest cop sí, per celebrar la tan reclamada i desitjada República Catalana. Un dia ple d’emocions i després res . I finalment, cal recordar la manifestació batejada com la “Diada Nacional de la Llibertat”, que va aplegar un milió i mig de ciutadans al carrer Marina el passat 11 de novembre per demanar la llibertat dels presos polítics. Tant en aquestes concentracions com en les anteriors, la unitat i la transversalitat havien estat el motor de la societat civil, en aquest cas amb l’objectiu de defensar la República i els presos polítics.

En cap d’aquestes concentracions ni en la multitud d’accions realitzades arreu de Catalunya en aquests darrers dies, i que continuen encara avui, només hi ha hagut unitat i transversalitat, per part de la ciutadania, en cap cas partidisme ideològic, segurament necessari en un context de normalitat, que per desgràcia avui no tenim. La gent reclama unitat per fer front a l’envit autoritari dels partits que defensen la unitat d’Espanya com a innegociable.

Perquè algú s’ha preguntat quins eren els límits que la societat independentista volia i podia aguantar en la pràctica de la no-violència, de la resistència pacífica i de la desobediència, abans d’acceptar la imposició de les eleccions? Els polítics no poden utilitzar la por i la mort com a argumentaris ni menysprear la  voluntat de resistir d’una part de l’independentisme, sobretot si es constata que la repressió de l’Estat espanyol, tant política com judicial, no s’atura.

I ara, on som? Doncs ara ens toca afrontar una campanya electoral i unes eleccions autonòmiques, no constituents, il·legals, imposades pel govern espanyol del 155 i acceptades pels partits independentistes. Unes eleccions del tot anòmales, amb mig Govern legítim a la presó i l’altre mig a l’exili, els mitjans públics censurats (prohibits de dir president Puigdemont, Govern a l’exili, Govern legítim…), la Generalitat intervinguda econòmicament, l’escola amenaçada, la policia espanyola al carrer… I encara cal fer veure que són unes eleccions per triar govern? De cap manera! Són unes eleccions pensades per derrotar l’independentisme i, per afegir més llenya al foc, que ens farà decantar-nos per un dels tres partits, quan només volem defensar la República.

Només hi ha tres opcions, CUP, Junts per Catalunya i ERC, i la claredat amb què siguin capaços d’explicar què passarà a partir del dia 22 farà decantar el meu vot cap a una llista o l’altra. Necessitem saber cap on anirem, després de les eleccions, per tornar-los a tenir confiança.

Però abans d’entrar plenament en la campanya hi ha dos actes unitaris, el “Concert per la llibertat” a l’estadi olímpic el dia 2,  i la manifestació a Brussel·les el dia 7. Hem de continuar lluitant, perquè el 155 va endavant, perquè els presos continuen tancats, perquè mig govern, legítim, és a l’exili i perquè la República no s’ha pogut desplegar. Una manera, encara que no és la que hauríem volgut, és guanyar les eleccions, però  si la ciutadania el 21D no falla, els polítics tampoc no ho podran fer a partir del 22, per moltes dificultats que es trobin, que ja saben que en trobaran.

Continuem, doncs, amb la lluita activa, contundent, resistent i no-violenta en defensa de la República proclamada el 27 d’octubre. Visca la República!

 

Comentaris tancats a 80.- On són la unitat i la transversalitat?

79.- 74 anys

Vaig nàixer el 14 de novembre del 1943, ara ja tinc  74 anys, viscuts.

Companys, avui ha estat un dia més de la llarga i intensa vida que ens ha tocat viure a tots, amb molt moments de plenituds, amors, desitjos i també de moments de dificultats i alts i baixos però sobretot amb moltes esperances, com les que estem vivint ara com a ciutadans catalans.

Espero que els propers dies ens podem felicitar-nos per haver revolucionat la societat i conquerir la República Catalana per construir-la, conjuntament,  socialment justa i igualitària.

Amb aquests desitjos espero agrair les vostres felicitacions i tots els moments que he compartit amb vosaltres.

Gracies.

Comentaris tancats a 79.- 74 anys

78 .- La República s’ha guanyat al carrer

 

Dels moments de certa eufòria per la declaració de la República hem passat a la confusió per l’acceptació de les eleccions del 21D. Els partits independentistes, per justificar-ne la imposició, ens repeteixen constantment que no són legítimes, però en canvi tots s’hi han posicionat ràpidament i les han acceptades sense una llista unitària. Potser seria bo que recordessin que la República catalana proclamada la va guanyar la ciutadania al carrer.

Fins ara la iniciativa política l’havíem portada sempre nosaltres, com a poble i des del Parlament, però ara, per primera vegada des de fa molt de temps, amb la imposició del 155 i d’aquestes eleccions, la iniciativa l’ha presa el Govern espanyol. I la resposta dels partits independentistes a la imposició de les eleccions i del 155 es limita a admetre que no estàvem preparats per la independència, que la violència i la brutalitat de l’Estat espanyol contra la població civil podia ser important, que Europa ens mira però no reacciona, que els unionistes han reaccionat de formes no previstes, que l’estratègia no estava prou fonamentada ni consolidada, que les estructures d’estat eren a les beceroles… Ara bé, de seguida que s’han convocat les eleccions imposades, que cal recordar, òbviament, que són autonòmiques, s’han afanyat a presentar-s’hi.

Aquesta acceptació tan ràpida de les eleccions imposades i la impossibilitat de poder presentar, en un cas tan i tan excepcional com és aquest, amb presos polítics i la República per defensar, una llista unitària per fer front al bloc del 155 en uns comicis que ni volíem ni esperàvem, han creat confusió i desengany en una part de l’independentisme que es pregunta quin valor es dona a proclamació de la República, a les mobilitzacions continuades, a la defensa del cop d’estat del dia 20 de setembre, a les vagues generals, al fet d’haver suportat la violència i la repressió el dia 1 de octubre, a l’exili d’una part del Govern i, sobretot, a la presó de l’altra part del Govern i de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tot plegat crea tensió i discussió entre els companys independentistes, situació que s’hauria pogut evitar amb la llista única com a mal menor per restablir la confiança i creure que aquestes eleccions serviran per alguna cosa més que per sortir de l’atzucac en què ens trobem i no són part  del servilisme claudicador per continuar sense estat propi.

Els partits independentistes ens han d’aclarir quina és l’estratègia per al 22D. Som dins la República proclamada o en l’autonomia de sempre? Ara ja sabem que l’Estat espanyol és violent i que no tenim suport a Europa, però també ha quedat molt clar que no volem ser espanyols. Quina és la proposta, doncs? Els darrers anys, amb tots els esdeveniments polítics i socials que ha comportat el procés, la ciutadania ha madurat políticament i, per tant, llegirem amb atenció els programes dels partits i no s’acceptarà fàcilment l’ambigüitat ni tornar enrere. És per això que les propostes han de ser clares i els partits independentistes han de tenir clar que venim de la proclamació de la República i que no acceptarem  un aiguabarreig  basat en l’ambigüitat de la gestió autonòmica. Volem la República que la ciutadania va guanyar al carrer.

Comentaris tancats a 78 .- La República s’ha guanyat al carrer

77.- Dimecres 8: vaga general, el tall de la frontera a Puigcerdà

El tall de la frontera a Puigcerdà del 8 i 9 de novembre, coordinat pels CDR de la Cerdanya i de l’Alt Ter, crec que ha estat un èxit per diverses raons: compromís, solidaritat, il·lusió i, sobretot,  participació assembleària i activa en les decisions durant aquesta acció.

Avui al matí, amb el  cansament acumulat, el fred, la neu i també tenint en compte que era l’últim lloc on es mantenia el tall, més de 16 hores de presència ciutadana, s’ha pres la decisió per majoria d’aixecar la mobilització.

 

El funcionament en la presa de decisions el valoro positivament. Lluny del sistema que moltes vegades hem utilitzat en què les decisions ens arribant sense poder aportar-hi res, aquests dies  tothom ha pogut dir-hi la seva, a l’hora de prendre determinacions.

És cert que aquest sistema, inevitablement, afecta l’agilitat i llargada dels debats. Però també cal tenir ne compte que la majoria estem poc acostumats al sistema assembleari, que de vegades pot semblar feixuc, però que és, sens dubte, el més participatiu.

 

M’agradaria fer un agraïment a la gent que durant aquest dos dies he conegut i amb qui he pogut intercanviar opinions sobre la terrible situació en què viuen els nostres presos polític, sobre els exiliats i també sobre les diferents maneres de defensar la República Catalana. Ha estat un plaer poder-hi ser!

Això ha estat una acció més de tota la pressió permanent que haurem de continuar fent, com a ciutadania, per defensar la nostra llibertat i legitimat. Descansem avui, però continuem ben actius, perquè la lluita serà llarga.

Fotos del tall de la frontera de Puigcerdà, dies 8 i 9 de novembre.

8 de novembre, dimecres:

https://photos.app.goo.gl/dsoh59PZm8Mt7Ze12

9 de novembre, dijous:

https://photos.app.goo.gl/6WZawc1FPs5tDssm2

 

Comentaris tancats a 77.- Dimecres 8: vaga general, el tall de la frontera a Puigcerdà