72 .- La mort i la política, jugar en benefici propi, Carme Chacon

Ha passat molt temps des de la mort de Carme Chacon, setmana santa, processons, creences i dogmatisme religiós i penitencies i arribat primavera. He escrit aquestes reflexions, amb veu alta, sobre la mort de  Carme Chacon, amb el màxim respecte.

La nostra societat te uns comportaments, que podríem qualificar de comportaments massa religiosos, després de segles de domini del adoctrinament catòlic, fem, fàcilment, màrtirs i sants en la pèrdua d’una persona que s’ha dedicat a la política. Això m’ha fet reflexiona de com influeix aquest adoctrinament religiós.

Com he dit, han passat  dies després de la sobtada mort de la Carme Chacon, les lloances a les seva figura han vingut determinades, per desgracia, per la curta trajectòria humana i sobre tot política.

No puc dubtar, no la coneixia personalment, que és cert el comentari majoritari i periodístic, que era d’una persona de tracte humà i personal exquisit. Una l’altre cosa seria si la seva trajectòria política, tenia la mateixa consideració. Aquí discrepo de la majoria de comentaris informatius, influenciats, per desgracia, per la seva mort.

Crec que és barrejant les dues valoracions, humana i la política. Humanament, no en puc opinar, em sap creu la seva mort, com em saben greu totes les morts, sobtades o no de moltes persones que no conec i no diguem de les que conec i he conviscut.  La seva trajectòria política si que l’he seguida i l’he patida com a ciutadà de Catalunya amb una visió diferent de la que ens han volgut vendrà.

Sempre és va allunyar de la trajectòria ideològica que defensava un PSC catalanista, dels anys 90 fins el 2010, per buscar un encaix del PSC dins del PSOE més espanyolista i això va definir les seves actuacions polítiques, en aquest últims anys. La seva determinació, entre altres opinions, va fer que el PSC deixes de costat uns del principis democràtics més basics que el ciutadà te tot el dret de poder decidir el seu futur i ella es va posicionar totalment en contra, donant validesa, nomes, al valor constitucional de la llibertat. El seu pensament polític no encaixava amb el meu pensament polític, on la democràcia estar per damunt de Constitucions que coartant la llibertat popular.

S’ha escrit que va buscar com encaixar Catalunya dins d’Espanya, però cada cop l’ideològicament polític espanyolista del PSOE, la va anar esgotant i del seu posicionament crític amb el socialisme espanyol, va passar a situar-s’ha lluny del federalisme republicà, fins a renunciar a la independència del PSC per tenir vida pròpia . Però el que em va sobtar més és alguns comentaris sobre la situació que els ciutadans viuen a Catalunya, abonant les teories d’inventar-s’ha teories per dividir els ciutadans, sobre tot en temes escolars, adoctrinament del nens de Catalunya, i convivència a Catalunya.

Com vaig llegir en un article el gran problema  va  ser no saber entendre que Catalunya no vol ser encaixada a Espanya i per això és va anar allunyant de la seva terra catalana.
La mort en les persones joves, és un gran trasbals pels familiars, això ho conec personalment, que el pas del temps la tristesa i la seva pèrdua només és propi de la seva família. Queda la tristesa permanent i l’oblit dels copets a l’esquena de consol.

Per desgracia, els polítics son els grans experts en manipular els sentiments sobre la mort pels seus beneficis polítics propis. Au va, un cop més no tot val a la vida, més respecte per la pèrdua d’una persona.  La mort és la mort i els silencis i dolor son a la família. Els polítics moltes  vegades fan reviure la activitat política de la gent que ens ha deixat pels seus interessos i s’obliden del dolor familiar.

 

 



Comentaris tancats a 72 .- La mort i la política, jugar en benefici propi, Carme Chacon

71.- Creu Sant Jordi al Col·legi Aparelladors de Barcelona

 

 

 

El 3 de maig del 2017, vaig assistir, a la concessió de la Creu de Sant Jordi al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona, pel Govern de Catalunya, per la seva trajectòria professional i compromís  cívic i nacional amb Catalunya en l’àmbit de la construcció i l’edificació, sense oblidar el seu paper social en favor de les llibertats nacionals entre 1968 i 1983, compromisos, tots plegats, que avui dia continuen vigents.

En podem datar la construcció el 1940 com a Col·legi d’Aparelladors de Catalunya i Balears, encara que hauríem de remuntar-nos al 1920 per trobar la primera Associació d’Aparelladors de Catalunya.

A les eleccions que es van celebrar l’abril de 1968 la candidatura més compromesa amb la lluita antifranquista vam guanyar les eleccions als anteriors dirigents, adeptes al règim. El nou president va ser Jordi Sabartés, que va continuar amb en Josep Miquel Abad i Josep Mas  fins al 1983, un període en què es va consolidar una nova manera d’entendre la professió, amb el lligam entre la professió i el compromís social i nacional.

Vaig acabar els meus estudis d’aparellador el 1968 i vaig implicar-me activament en el nou model que proposava el Col·legi. Aquest nou model, que tenia com a objectiu fer arribar als ciutadans la proximitat dels serveis, al col·lectiu d’Aparelladors de la comarca d’Osona, ens va fer veure la necessitat de descentralització i em vaig implicar, per raons òbvies, en aquesta reivindicació.

L’any 1974 vam aconseguir una primera descentralització, amb una oficina de visats, però segons la distribució del “Consejo general de España de los colegios de Aparejadores” els col·legis havien de ser provincials, de manera que es trencava la unitat territorial de Catalunya com a col·legi únic. El 1987 ens vam plantejar la creació d’una delegació en l’àmbit territorial d’Osona i vam abandonar, així, la reivindicació de crear un col·legi propi com té, per exemple, el Col·legi d’Advocats de Vic. La d’Osona va ser la primera delegació que es va crear i, posteriorment, se’n van anar creant de noves. Per exemple el 1988 es va crear la delegació del Bages-Berguedà, el 90 la del Vallès Oriental, el 91 la del Vallès Occidental, el 2007 la del Maresme i, finalment, la de l’Alt Penedès-Garraf.

Des de 1983 el Col·legi s’ha anat convertint en una entitat de serveis a la construcció i ha abandonat, progressivament, una presència més activa en les reivindicacions de caire nacional i cívic.

Actualment els canvis professionals, formatius, jurídics i socials de la professió han abocat el Col·legi a una funció més professional.

Crec, però, que en la reivindicació nacional, actual, el Col·legi ha de buscar la implicació dels col·legiats per poder definir i participar en un nou model professional de col·legis, que ens permeti crear un nou àmbit col·legial definit per les comarques de la Garrotxa, Osona i el Ripollès.

https://get.google.com/albumarchive/110017382789956087466/album/AF1QipOBuZO32_sWs_yed7P_L4aNSzlCLprGk3PPSPPt?source=pwa



Comentaris tancats a 71.- Creu Sant Jordi al Col·legi Aparelladors de Barcelona

70 .- Tot això va de democràcia

 

Des de fa uns 5 anys els ciutadans catalans hem après a destriar els dferents discursos polítics. Sabem de què va, tot això. Sí, diguem-ho ben clar, això va de democràcia, de
llibertat i de di
gnitat. La incertesa que l’Estat monàrquic espanyol, els partits unionistes i, a Catalunya, sobretot el PSC, ens han transmès, l’hem sabuda transformar en un efecte de superació que ha convertit la por en força, en convicció, lligada als principis democràtics que ens han de portar a la llibertat i a la dignitat.

La democràcia ha d’impregnar la creació de la República Catalana, i perquè sigui així ha de ser una democràcia basada en el control popular, transparent i directa. S’han d’acabar les connivències polítiques amb les oligarquies i amb els poders fàctics empresarials, hi ha d’haver separació de poders, perquè la judicatura no sigui una branca política que es dediqui a tapar o a destapar, segons convingui, vergonyes dels partits.

Els judicis pel 9N han estat polítics i només han servit per intentar aturar el procés independentista, però ser crítics amb això no justifica que tanquem els ulls davant de la corrupció, vingui d’on vingui. Sembla prou clar que CDC es va finançar irregularment. Això, avui, no ho dubta gairebé ningú, però també ho degueren fer altres partits, i d’aquest fet no se’n parla. Volem que en l’aclari
ment de tots els afers de corrupció no hi hagi cap ombra de dubte, ja sigu
i de CDC, del PSC o de qualsevol altre partit. L’autocrítica és imprescindible per construir el nou model social i polític català. Nosaltres volem joc net, i els ciutadans espanyols ja faran el que creguin que hagin de fer amb els seus flagrants casos de corrupció. No ens serveix la justificació que era una pràctica generalitzada en aquests anys d’aparent democràcia formal esanyola, perquè si fem foc nou és, precisament, per desfer-nos de les velles pràctiques.

Ara bé, el que no volem ni podem acceptar és la utilització que l’Estat espanyol en fa,  de tot plegat. El fet de ser crítics no treu que sapiguem veure fins on arriben les clavegueres del Reino de España. No és l’estat espanyol, que ens ha menystingut durant segles com a poble i que ens jutja per haver votat, que ens ha d’ensenyar a distingir el comportament democràtic del comportament corrupte. Ja ens sabrem emmirallar en altres nacions amb més anys d’experiència en l’exercici de la llibertat i de la dignitat per poder crear una república vertaderament moderna i tan transparent com sigui possible.

De què tenen por els que defensen la Constitució espanyola, fruit d’una transició manipulada i hereva del franquisme? I què ens poden oferir, amb la seva defensa d’aquest text, de l’estat i de la monarquia que representa? Ben poca cosa que tingui a veure amb la democràcia i amb la llibertat, i sí, més aviat amb la imposició i amb les formes de fer política que voldríem obl
idar. És ben il·lustratiu que siguin els partits unionistes, PP, PSOE i Ciutadans,  els que defensin la Constitució  per damunt de tot i de tothom. I, també, és ben significatiu el cas del PSC, que de defensar el dret a decidir ha passat a ser gairebé més constitucionalista que els unionistes.

I aquells que encara juguen a l’ambigüitat, com els dirigents dels Comuns i de Podemos, haurien d’explicitar d’una vegada per totes què entenen per dret a decidir, perquè no ho aclareixen, i aquest fet ens recorda molt allò d’“ara això no toca”.

Hem après a distingir la democràcia de la demagògia, sabem  distingir entre llibertat i autoritarisme, entre dignitat i submissió. Avui la majoria dels ciutadans de Catalunya sabem que el camí que hem començat no té marxa enrere i sabem també que sense unitat no hi ha camí. Per tant, cal tirar endavant, tots plegats i sense fissures.

Ara ja ho sabem, el rerefons de tot això és indiscutible: va de DEMOCRÀCIA i creiem que el menysteniment de la classe política autoritària espanyola cap al poble català no podrà vèncer ni la nostra llibertat ni la nostra dignitat.

Com deia Martí i Pol: “Sigues tenaç, que la lluita és molt dura”

 

 



Comentaris tancats a 70 .- Tot això va de democràcia

69.- Ens hem de posar les piles

 Després d’un any políticament esgotador, en què els partits independentistes semblava que seria impossible que es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Ara, un cop el compromís per poder aprovar els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens ha de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats que hem esmentat, han fet la seva feina, i
ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència en el referèndum. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Crec que una de les claus per sumar vots pot ser la possibilitat de canviar el model actual impulsant el compromís de solidaritat i convivència com a valor de futur. Per això hem de fer entendre els grans avantatges i els recursos econòmics que comportarà per a la societat catalana. Ho  hem de saber explicar al nostre entorn i si aconseguim convèncer algú que no estava convençut i que la participació sigui plural i transversal, l’èxit estarà assegurat.

D’arguments n’hi ha, només cal sentir les notícies i cada dia n’hi podríem afegir de nous.

Estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE?; o que finança el canvi de mobles i cortines als ciutadans de determinats llocs d’Espanya  mentre que a d’altres, per ser d’on són, no els paga ni les beques dels estudiants?; o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades?, o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat en el judici contra l’expresident Mas i les exconselleres Ortega i Rigau. És, senzillament, inacceptable. Ni tan sols els ciutadans espanyols haurien de tolerar el que està passant. S’haurien d’avergonyir de la manera d’actuar del seu Estat.

Pel que fa al nostre futur Estat Català, haurem d’aixecar una sanitat, una educació i uns serveis socials de públics i de qualitat, malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne; on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, aquesta setmana n’hem tingut algun exemple (multes quantioses a l’ANC i Òmnium), però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a tard, i la ciutadania ha de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria de la ciutadania sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

 

Comentaris tancats a 69.- Ens hem de posar les piles

67.- Transversalitat, unitat i ruptura democràtica

El convenciment popular, entre partidaris del procés independentista, és un repte que es pot guanyar. Aquesta afirmació, que alguns deuen trobar agosarada, la faig pensant en el curs de formació política i mobilitzadora que ha fet la ciutadania els darrers 5 anys per fer el camí cap al trencament.

Però també crec que el full de ruta es va complicant, es modifica sense clarificar  per què es modifica i s’alenteix. Entre els valors de la vida democràtica la participació és un dels més preuats. Per tant, ara cal afavorir-la i  fer-la creïble, convertir la societat en l’actor principal del
projecte, perquè són els ciutadans, en definitiva, els que han de decidir, i que la transformació social i la transversalitat siguin els eixos principals en aquesta etapa del procés. Per sort la uniformitat política i ideològica no pot ser ni és, òbviament, única en la societat catalana, la pluralitat és energia.

El procés polític estarà influenciat per la pressió de la gent, que sap que hi ha l’oportunitat de crear un nou model social, sense desigualtats ni privilegis. Això ens portarà a la unitat de totes les forces democràtiques, progressistes i transformadores.

Si existeix la valentia de fer aquests canvis, la participació portarà cap a una transversalitat socialment integradora.

Per fer tot això, però, ens caldrà reforçar la unitat entre les forces progressistes i la ciutadania en plural, ja que, per desgràcia, avui tenim una societat en què les classes dominants fan valdre els seus privilegis econòmics per sobre de la ciutadania adormida, fins ara, però ja ha arribat el punt de voler canviar el model social i lluitar per una societat més justa i socialment equilibrada, en què tots el ciutadans tinguin els mateixos drets i les eines socials i econòmiques per sortir de la situació a la qual el model actual els ha portat. Volem una constitució on l’ésser humà sigui el centre de les lleis. Aquest nou model ens portarà ha desenvolupar noves dinàmiques, configurant un poble participatiu i uns governs honrats.

Els lideratges no poden ser individuals, sinó que han de ser lideratges populars que permetin recuperar valors socials i de convivència, haurà de centrar el debat. Aquest debat ens portarà cap al moviment de ruptura i al Procés constituent, on el treball participatiu dels ciutadans s’ha de centrar en el debat nacional i social, sense prioritzar-ne un o l’altre. Aquesta capacitat de treball ciutadana i política farà ampliar i deixar d’estigmatitzar les reticències d’alguns sector progressistes socialment, per definir el nou model social de la República Catalana Independent.

Continuar lluitant per subsistir, amb exigència cap als representants i partits polítics independentistes. Les noves propostes independentistes  ens han de portar i reforçar els
camins de la transversalitat, la unitat per enfortir la voluntat popular i finalitzar-lo amb la ruptura amb l’Estat espanyol.

No podem fer cap pas enrere, ni debats ni discursos que juguin al que vol jugar Espanya per afeblir el procés iniciat. No volem dilacions ni trencament de la unitat independentista, que podria entorpir la construcció de la República Catalana Independent. La responsabilitat és política, la ciutadania ha demostrat transversalitat i unitat, ara toca a la classe política aprovar els pressupostos per fer les lleis de desconnexió i, així, poder arribar a la ruptura democràtica. No podem esperar. Treballeu, i ràpid!

Comentaris tancats a 67.- Transversalitat, unitat i ruptura democràtica

68 .- En quin moments ens trobem del procés?

 

20161202_20043520161119_111528Aquestes últimes setmanes he assistit a dos debats: “Referèndum o referèndum. Debat sobre el nou full de ruta sobiranista”, organitzat per Acc
ió Catalana a la UVic el 19 de novembre, i el 2 de desembre, organitzat per ANC-Vic amb Lluís Llach com a ponent “Quin és l’estat actual del procés d’independència?”. Dels dos actes n’he tret algunes preguntes i reflexions.

Hem sabut aprofitar el desgovern de l’Estat espanyol? Potser no l’hem sabut esprémer prou i ens l’hem pres amb el tarannà, perillós, de l’anar fent. Per a molts era el moment d’aprofitar al màxim les debilitats dels que ens impedeixen exercir els nostres drets democràtics.

Encotillament del procés? Els propers mesos seran definitius per valorar la força del procés, perquè s’hauran d’aprovar les tres lleis i els pressupostos, fets claus per a la desconnexió. Els tempos són molts marcats i hi ha poc marge de maniobra.

Fortalesa del procés. El suport ciutadà s’ha mantingut intacte i amb el mateix grau de compromís que el primer dia, però la incertesa, la confusió i la pressió del Govern espanyol i dels partits unionistes, que tenen gairebé tots els mitjans de comunicació a favor, no ho oblidem, seran molt intenses. Depèn de nosaltres, de la societat civil, aguantar amb fermesa aquests embats i no deixar-nos entabanar, amb els cants del diàleg. La ciutadania sap que hem arribat a l’hora de la veritat i que aquesta ha de ser la legislatura de la ruptura, l’última legislatura autonomista.

Correm el risc, però, de no saber valorar la força que tenim, tant el compromís ciutadà com la majoria parlamentària. És evident que no existeix, com és lògic, un moviment que aplegui el 100% de la societat en la causa independentista, però també és cert que una gran majoria de la societat veu que la dependència  d’Espanya no pot continuar. I és en aquest punt que els ciutadans convençuts poden exigir al Govern i al Parlament que assumeixin riscos i proclamin la República Catalana independent per fer el referèndum posteriorment.

És el moment de l’acció política, i no del discurs. Ja no ens serveix, plantejar els obstacles que pot comportar el procés, perquè ara ens calen solucions, passar a l’acció transformadora de la realitat i assumir-ne les conseqüències. Si no ho fem així patim el risc de la desmotivació i de la desmobilització ciutadana. Hem arribat al punt decisiu amb un Parlament que té majoria independentista i una societat compromesa i mobilitzada. Per això no hem de tenir por. Nedar i guardar la roba pot servir als partits unionistes, però als independentistes no ens serveix de res.

Crec que necessitem mantenir i enfortit la mobilització i millorar la proposta de justícia social. La desobediència individual, en l’entramat judicial que l’Estat ha engegat contra càrrecs polítics, pot ajudar a millorar la mobilització, però el que ens enfortiria de veritat seria un acte de desobediència política, una declaració de ruptura del Parlament que demostrés la força  del procés arreu del món.

Una altra de les preocupacions social és la por que l’Estat espanyol impedeixi el procés mitjançant la força militar o policial, però aquesta por ja ha d’estar superada. La por no ha de convertir la ruptura en un acte purament administratiu, sinó que aquest acte de desobediència final, la declaració de ruptura i de creació de la República catalana, pot ser el cop de força que la ciutadania i la política exterior necessiten per escenificar la unitat. Després hem de començar una campanya, conjunta i unitària, a favor del SÍ a la independència en el referèndum.

La ciutadania, en aquest moment, s’adonarà que no hi ha marxa enrere, però sabrà veure, també, a més de les tensions i els costos generats pel procés, el desplegament de la democràcia participativa i real, vol dir aplicar mètodes transparents, clars, pacífics i oberts.

Seguint aquesta trajectòria, en aquests moments la força i la vitalitat del procés seran visibles i deixarem de costat l’excés de retòrica  justificativa, necessària en altres moments, per anar a les accions polítiques i ciutadanes. La societat i el Parlament, els actors principals d’aquest procés, són els que ens duran cap a la República catalana. Això no és pot allargar més, perquè la incertesa pot ser una mala aliada.

 

Comentaris tancats a 68 .- En quin moments ens trobem del procés?

66 – No cal esperar

esteladaEl que estava pronosticat: al país veí continuaran tenint un govern en funcions. Fins quan? És difícil de preveure però, passi el que passi, jo ja fa temps que no em considero vinculat a Espanya. La preocupació és si nosaltres, ciutadans independentistes, Parlament independentista i Govern independentista, podrem aguantar i quan de temps podrem suportar la dependència econòmica, social, judicial i institucional del Reino d’España. Ells no afluixaran la pressió política, econòmica ni judicial, però nosaltres tampoc no cedirem, com va demostrar  el clam de la ciutadania l’11 de Setembre, un clam que deia “no allargueu més el procés, el 2017 ha de ser el definitiu”. No cal esperar més ni fer-hi més voltes.

A Catalunya ara hem de clarificar quins pressupostos volem, quin full de ruta aplicarem i de quin calendari parlem per a la desconnexió. Això és el que realment ens preguntem, amb voluntat de sumar i no dividir-nos. La mobilització de l’11 de Setembre, un cop més, ha demostrat la fortalesa del moviment independentista, encara que, com cada any, Espanya i els partits unionistes l’hagin titllada de fracàs.

Sabem que ens espera un any intens i esperem que  els parlamentaris independentistes facin el camí ràpid i entenedor cap a l’esperada ruptura. La ciutadania catalana no acceptarà un espectacle com el que viuen els espanyols: sabem què volem i on anem.

Les cartes ja són sobre la taula i no esperem res ni del govern en funcions ni de cap nou govern espanyol, sigui del partit que sigui. Queda claríssim que no reconeixeran mai el dret d’autodeterminació i que tampoc no facilitaran un referèndum. El reconeixement, doncs, arribarà per la via internacional, no per l’espanyola.

Estem preparats, només falta un any per arribar als 18 mesos que, segons el full de ruta, calien per a la desconnexió. Com a ciutadans, hem demostrat la nostra determinació de caminar pacíficament i democràticament per fer la desconnexió. Ara cal que el Parlament continuï el seu camí i salvi els previsibles plantejaments espanyolistes. No els queda més que l’aplicació de la sagrada Constitució, pactada amb les forces de la dictadura franquista, que aviat no tindrà cap valor per a nosaltres.

Quins obstacles tenim, però, per ampliar la base independentista? En aquest moment cal desemmascarà i trencar l’ambigüitat de CSQEP, ICV, Comú-Podem i el grup municipal d’Ada Colau sembren dubtes i confusió quant a la independència. Crec que és llastimós que no vulguin reconèixer els avantatges socials que comporta una nova República Catalana Independent.

Si en fem una qüestió partidista, tancada i no participativa, no guanyarem, al contrari. Però si ho fem bé, amb plantejaments oberts i participatius guanyarem, i esdevindrem un nou Estat. Actuem en conseqüència, doncs, perquè és més gran el cost social i d’anul·lació dels drets nacionals de la dependència que les dificultats que queden fins a la independència, que comportarà un gran avenç social i nacional. La Llei de transitorietat és el pas imprescindible per fer la tan necessària Declaració Unilateral d’Independència (DUI). No ens cal esperar .

 

Comentaris tancats a 66 – No cal esperar

65 – Què hem de fer?

Captura-de-pantalla-2016-04-01-a-les-12.06.21-AMNingú no pot discutir que a Catalunya, territorialment, hi ha una majoria favorable a la independència, però l’Estat espanyol no ens permet comprovar si també existeix una majoria social o ciutadana, que també intuïm.

Hi ha diferents aspectes que expliquen la majoria independentista al Principat de Catalunya: el model econòmic socialment injust, el plantejament unitari de la reivindicació, l’atropellament sistemàtic dels tribunals espanyols, la conformació de la llista “Junts pel Sí” i un pla unitari d’acció amb la CUP, entre altres.

Ara bé, també és cert que entre la societat civil es respira un cert desànim, el que col·loquialment se’n diu un moment baix, motivat, bàsicament, pels plantejaments polítics confusos que es perceben en els discursos públics de l’acció de Govern i del Parlament. Però aquest desànim s’ha de capgirar perquè el camí, tot i les dificultats, continua endavant.

I ara, què hem de fer?

La nova República Catalana Independent cal que es construeixi des de la voluntat popular activa, i això vol dir amb la participació ciutadana com a eix fonamental. No podem deixar el procés només en mans dels representants escollits el 27 de setembre del 2015 al Parlament, hi hem de dir la nostra i per això cal estar ben actius.

La mobilització també és fonamental. Tal com s’ha demostrat aquests últims anys, la mobilització ciutadana ha impulsat i ha marcat el camí del procés. L’11 de Setembre hem de tornar a respondre amb tota la força a la crida de l’ANC, i tant se val si és el cinquè any o el sisè, o el setè, hi serem mentre calgui, fins que arribem a la República Catalana. El 14 de maig hi ha eleccions al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i s’han de saber aprofitar per recuperar la transversalitat i la independència respecte dels partits. Només així serà eficaç i tornarà a afavorir el clima necessari per agrupar totes les sensibilitats independentistes ciutadanes.

Cal, també, crear el clima de confiança  que  les coses s’estan fent bé, tant al Govern com al Parlament, on hi ha majoria independentista. Estem esperant les determinacions clares que ens ajudin a creure que els governants tenen present quin és el mandant que la ciutadania els ha delegat. Hem d’exigir-los que manin obeint la voluntat popular per poder ampliar la massa social que ens porti a construir una Catalunya justa, forta i lliure.

I, com a ciutadans, haurem d’assumir responsabilitats. No només el Govern, el Parlament i els ajuntaments hauran de respondre, sinó que en algun moment serà necessari que una part de la societat civil també assumeixi part de la responsabilitat  per culminar el procés. I ho pot fer de diferents maneres, amb la desobediència com a arma política; amb el suport incondicional tant a persones com a institucions o entitats encausades, o amb accions contundents favorables a les lleis de desconnexió que el Parlament aprovi.

Crec que la ciutadania independentista ha assolit una posició de compromís que fa uns anys no existia i això no és mèrit de ningú en concret, sinó de  la societat en general.

El partits independentistes hi tenen una gran responsabilitat, en l’aprovació de les lleis de desconnexió, però la ciutadania vol compartir responsabilitat i participar-hi. Si és així, no hi haurà retrocessos ni passos enrere i la resposta de la societat serà la mateixa que hi ha hagut fins ara. Hem de recuperar la confiança.

Comentaris tancats a 65 – Què hem de fer?

64 – Il·lusionats i esperançats

1451217967_521126_1451218101_album_normalDesprés del la tensió, desesperació i incredulitat d’aquests tres últims mesos, no em puc creure que en uns dies s’hagi arribat a un acord que beneficia el procés independentista. Continuem fent història. Ara ens toca recuperar la il·lusió i l’esperança que havíem aparcat després del 27S i ens toca també creure’ns de debò que, aquest cop sí, hem encarat la recta final cap a la República.

És cert que hem arribat fins aquí amb un acord in extremis, però també és cert que en aquest acord no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. Si de cas, el que hi ha d’haver és agraïment a l’expresident Mas i a la CUP-CC, a un per haver sabut entendre que el seu pas al costat era imprescindible i als altres per haver acceptat que no podien oposar-se a voluntat de la majoria de votants a favor de la independència. Però cal reconèixer que hem arribat justets de forces.

Des del Col·lectiu Drassanes, integrat dins de Crida Constituent, defensem que l’eix social que ha proposat la CUP-CC durant aquets temps ha jugat un paper fonamental en les negociacions i en la futura construcció d’aquest nou país que cada dia tenim més a prop. Volem una república catalana independent lliure i socialment justa. Per això el paper de la CUP-CC ha estat i serà fonamental en aquest camí, ja que podrà ajudar a anar més enllà del  neoliberalisme de Junts pel Sí tant en mesures socials com  polítiques. El procés constituent ha de ser engrescador, il·lusionant i esperançador per poder sumar.

L’Assemblea de Sabadell, en què Drassanes va participar activament, va ser llarga i feixuga i, a més, va confirmar un procés de divisió i d’erosió dins la CUP-CC. Les votacions van evidenciar posicions  molt igualades que l’empat tècnic, una mala solució, va confirmar. No hauríem haver arribat a votar. Hauríem hagut de de ser capaços de buscar el consens. El canvi d’estratègia i el debat sincer entre els diferents posicionaments sembla que, per ara, ha evitat, la divisió. Hi ha molta gent que pensa que la CUP-CC ha sucumbit a l’estratègia de l’expresident, però no s’ha sabut valorar prou el paper rellevant que han tingut i que tindrà en la nova constitució catalana. En els propers mesos la ciutadania podrà jutjar les propostes sobre drets col·lectius de la CUP-CC i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol.

Ara ens esperen 18 mesos intensos en què la participació ciutadana continuarà sent clau. Sóc dels que crec, o vull creure, que del que hem passat aquests últims mesos n’haurem sortit enfortits. Per això ens hem de tornar a activar per poder defensar amb força les lleis del Parlament i l’ANC hi pot tornar a tenir un paper important.

Un amic em deia  que en aquesta vida es pot fer gairebé tot excepte, com deia Pla, el ridícul.  Nosaltres hem estat a punt de fer el ridícul tant a nivell internacional com dels Països Catalans. Esperem que no torni a passar. Ens cal una àmplia base social per afrontar la desconnexió definitiva.  Ara, a la fi, ja tenim les condicions. Impulsem-les entre tots.

Comentaris tancats a 64 – Il·lusionats i esperançats

27S: democràcia sense embut

12039537_10206544248118755_2364006296015748535_nEl model educatiu és bàsic per entendre què vol dir democràcia. La democràcia s’ha de basar en la veritat, en la tolerància, en el respecte i en la llibertat individual i col·lectiva, entre altres valors.

Alguns ciutadans, especialment els que van viure la República i ho han transmès a la seva família, saben bé què vol dir democràcia i com han d’exercir el poder els governants. La veu i la participació del poble com a base de la democràcia van exercir una influència positiva en molta gent.

Altres, en canvi, vam ser educats sota l’ombra del franquisme, i això també ha tingut conseqüències en la manera d’entendre la democràcia i el poder polític. Això fa que per a una part d’aquestes persones, per damunt del dret a la llibertat i a la participació, s’hi situï la democràcia de l’embut.

Afortunadament, des dels anys 80 l’educació ha millorat i gràcies als nous models educatius o a la ideologia republicana que el franquisme no va aconseguir anul·lar, el pensament democràtic està més estès i a Catalunya comencem a superar la democràcia de l’embut per aspirar a una democràcia real.

La democràcia formal del Regne d’Espanya des del 75 s’ha basat en la mentida. Mai no s’ha volgut passar comptes amb el franquisme i la transició només va servir per perpetuar el poder de la majoria de famílies franquistes en l’àmbit econòmic, polític i judicial. En aquesta Espanya anomenada “democràtica”, els ciutadans de Catalunya hem estat tractats com a súbdits i, com a tals, se’ns han negat drets tant individuals com nacionals que qualsevol estat europeu hauria acceptat com a bàsics. Han creat, a més, un clima de confrontació constant contra Catalunya que ens podria haver subjugat definitivament com a poble. Però no ha estat així, sinó al contrari, hem estat capaços de recuperar la dignitat nacional per exigir de manera pacífica i irrevocable un canvi de model que implica no només un nou estat, sinó també un canvi de model econòmic i social.

L’11S, una vegada més, hem estat extraordinaris. Una gran majoria de ciutadans de Catalunya ha tornat a sortir al carrer per dir prou i ni les amenaces, ni la por, ni l’intent de dividir-nos han impedit manifestar-nos per consolidar el camí que ens ha de dur al canvi més important de la història d’aquest país. El 27S el poble votarà sense embuts i en llibertat per consolidar la ruptura.

Això que sembla tan natural és il·legal i antidemocràtic, des del punt de vista dels partits espanyols, tant de dretes com d’esquerres. Fins aquí res de nou. Ara bé, el que costa d’acceptar és el posicionament del PSC, Unió i la coalició “Catalunya sí que es pot”, en què s’inclou ICV. És sorprenent, trist i decebedor que ICV no respongui a les provocacions lerrouxistes del seu soci Pablo Iglesias, que volen dividir els catalans pel seu origen, ni a la banca.

Sabem perfectament que les eleccions del dia 27 són plebiscitàries i que és molt probable que la majoria de ciutadans votaran a favor dels partits que defensen la independència de Catalunya, “Junts pel sí” i la CUP. Aquestes són les dues opcions que ens han de dur a construir un país nou, a fer realitat el que els darrers anys hem projectat.

A partir del 28 de setembre, tant els que haurem votat SÍ com els que hauran votat No, tindrem la responsabilitat de posar les bases d’un nou model basat en la justícia social i de recuperar l’esperit republicà que el franquisme ens va arrabassar i que legítimament ens correspon.

Votar NO vol dir tornar a ser dòcils i muts perquè tot continuï igual. El SÍ, en canvi, vol dir canvi i vol dir, també, dignitat. Dues opcions, CUP i “Junts pel sí”, i un país nou.

Comentaris tancats a 27S: democràcia sense embut