69.- Ens hem de posar les piles

 Després d’un any políticament esgotador, en què els partits independentistes semblava que seria impossible que es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Ara, un cop el compromís per poder aprovar els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens ha de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats que hem esmentat, han fet la seva feina, i
ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència en el referèndum. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Crec que una de les claus per sumar vots pot ser la possibilitat de canviar el model actual impulsant el compromís de solidaritat i convivència com a valor de futur. Per això hem de fer entendre els grans avantatges i els recursos econòmics que comportarà per a la societat catalana. Ho  hem de saber explicar al nostre entorn i si aconseguim convèncer algú que no estava convençut i que la participació sigui plural i transversal, l’èxit estarà assegurat.

D’arguments n’hi ha, només cal sentir les notícies i cada dia n’hi podríem afegir de nous.

Estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE?; o que finança el canvi de mobles i cortines als ciutadans de determinats llocs d’Espanya  mentre que a d’altres, per ser d’on són, no els paga ni les beques dels estudiants?; o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades?, o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat en el judici contra l’expresident Mas i les exconselleres Ortega i Rigau. És, senzillament, inacceptable. Ni tan sols els ciutadans espanyols haurien de tolerar el que està passant. S’haurien d’avergonyir de la manera d’actuar del seu Estat.

Pel que fa al nostre futur Estat Català, haurem d’aixecar una sanitat, una educació i uns serveis socials de públics i de qualitat, malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne; on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, aquesta setmana n’hem tingut algun exemple (multes quantioses a l’ANC i Òmnium), però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a tard, i la ciutadania ha de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria de la ciutadania sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

 



Comentaris tancats a 69.- Ens hem de posar les piles

67.- Transversalitat, unitat i ruptura democràtica

El convenciment popular, entre partidaris del procés independentista, és un repte que es pot guanyar. Aquesta afirmació, que alguns deuen trobar agosarada, la faig pensant en el curs de formació política i mobilitzadora que ha fet la ciutadania els darrers 5 anys per fer el camí cap al trencament.

Però també crec que el full de ruta es va complicant, es modifica sense clarificar  per què es modifica i s’alenteix. Entre els valors de la vida democràtica la participació és un dels més preuats. Per tant, ara cal afavorir-la i  fer-la creïble, convertir la societat en l’actor principal del
projecte, perquè són els ciutadans, en definitiva, els que han de decidir, i que la transformació social i la transversalitat siguin els eixos principals en aquesta etapa del procés. Per sort la uniformitat política i ideològica no pot ser ni és, òbviament, única en la societat catalana, la pluralitat és energia.

El procés polític estarà influenciat per la pressió de la gent, que sap que hi ha l’oportunitat de crear un nou model social, sense desigualtats ni privilegis. Això ens portarà a la unitat de totes les forces democràtiques, progressistes i transformadores.

Si existeix la valentia de fer aquests canvis, la participació portarà cap a una transversalitat socialment integradora.

Per fer tot això, però, ens caldrà reforçar la unitat entre les forces progressistes i la ciutadania en plural, ja que, per desgràcia, avui tenim una societat en què les classes dominants fan valdre els seus privilegis econòmics per sobre de la ciutadania adormida, fins ara, però ja ha arribat el punt de voler canviar el model social i lluitar per una societat més justa i socialment equilibrada, en què tots el ciutadans tinguin els mateixos drets i les eines socials i econòmiques per sortir de la situació a la qual el model actual els ha portat. Volem una constitució on l’ésser humà sigui el centre de les lleis. Aquest nou model ens portarà ha desenvolupar noves dinàmiques, configurant un poble participatiu i uns governs honrats.

Els lideratges no poden ser individuals, sinó que han de ser lideratges populars que permetin recuperar valors socials i de convivència, haurà de centrar el debat. Aquest debat ens portarà cap al moviment de ruptura i al Procés constituent, on el treball participatiu dels ciutadans s’ha de centrar en el debat nacional i social, sense prioritzar-ne un o l’altre. Aquesta capacitat de treball ciutadana i política farà ampliar i deixar d’estigmatitzar les reticències d’alguns sector progressistes socialment, per definir el nou model social de la República Catalana Independent.

Continuar lluitant per subsistir, amb exigència cap als representants i partits polítics independentistes. Les noves propostes independentistes  ens han de portar i reforçar els
camins de la transversalitat, la unitat per enfortir la voluntat popular i finalitzar-lo amb la ruptura amb l’Estat espanyol.

No podem fer cap pas enrere, ni debats ni discursos que juguin al que vol jugar Espanya per afeblir el procés iniciat. No volem dilacions ni trencament de la unitat independentista, que podria entorpir la construcció de la República Catalana Independent. La responsabilitat és política, la ciutadania ha demostrat transversalitat i unitat, ara toca a la classe política aprovar els pressupostos per fer les lleis de desconnexió i, així, poder arribar a la ruptura democràtica. No podem esperar. Treballeu, i ràpid!



Comentaris tancats a 67.- Transversalitat, unitat i ruptura democràtica

68 .- En quin moments ens trobem del procés?

 

20161202_20043520161119_111528Aquestes últimes setmanes he assistit a dos debats: “Referèndum o referèndum. Debat sobre el nou full de ruta sobiranista”, organitzat per Acc
ió Catalana a la UVic el 19 de novembre, i el 2 de desembre, organitzat per ANC-Vic amb Lluís Llach com a ponent “Quin és l’estat actual del procés d’independència?”. Dels dos actes n’he tret algunes preguntes i reflexions.

Hem sabut aprofitar el desgovern de l’Estat espanyol? Potser no l’hem sabut esprémer prou i ens l’hem pres amb el tarannà, perillós, de l’anar fent. Per a molts era el moment d’aprofitar al màxim les debilitats dels que ens impedeixen exercir els nostres drets democràtics.

Encotillament del procés? Els propers mesos seran definitius per valorar la força del procés, perquè s’hauran d’aprovar les tres lleis i els pressupostos, fets claus per a la desconnexió. Els tempos són molts marcats i hi ha poc marge de maniobra.

Fortalesa del procés. El suport ciutadà s’ha mantingut intacte i amb el mateix grau de compromís que el primer dia, però la incertesa, la confusió i la pressió del Govern espanyol i dels partits unionistes, que tenen gairebé tots els mitjans de comunicació a favor, no ho oblidem, seran molt intenses. Depèn de nosaltres, de la societat civil, aguantar amb fermesa aquests embats i no deixar-nos entabanar, amb els cants del diàleg. La ciutadania sap que hem arribat a l’hora de la veritat i que aquesta ha de ser la legislatura de la ruptura, l’última legislatura autonomista.

Correm el risc, però, de no saber valorar la força que tenim, tant el compromís ciutadà com la majoria parlamentària. És evident que no existeix, com és lògic, un moviment que aplegui el 100% de la societat en la causa independentista, però també és cert que una gran majoria de la societat veu que la dependència  d’Espanya no pot continuar. I és en aquest punt que els ciutadans convençuts poden exigir al Govern i al Parlament que assumeixin riscos i proclamin la República Catalana independent per fer el referèndum posteriorment.

És el moment de l’acció política, i no del discurs. Ja no ens serveix, plantejar els obstacles que pot comportar el procés, perquè ara ens calen solucions, passar a l’acció transformadora de la realitat i assumir-ne les conseqüències. Si no ho fem així patim el risc de la desmotivació i de la desmobilització ciutadana. Hem arribat al punt decisiu amb un Parlament que té majoria independentista i una societat compromesa i mobilitzada. Per això no hem de tenir por. Nedar i guardar la roba pot servir als partits unionistes, però als independentistes no ens serveix de res.

Crec que necessitem mantenir i enfortit la mobilització i millorar la proposta de justícia social. La desobediència individual, en l’entramat judicial que l’Estat ha engegat contra càrrecs polítics, pot ajudar a millorar la mobilització, però el que ens enfortiria de veritat seria un acte de desobediència política, una declaració de ruptura del Parlament que demostrés la força  del procés arreu del món.

Una altra de les preocupacions social és la por que l’Estat espanyol impedeixi el procés mitjançant la força militar o policial, però aquesta por ja ha d’estar superada. La por no ha de convertir la ruptura en un acte purament administratiu, sinó que aquest acte de desobediència final, la declaració de ruptura i de creació de la República catalana, pot ser el cop de força que la ciutadania i la política exterior necessiten per escenificar la unitat. Després hem de començar una campanya, conjunta i unitària, a favor del SÍ a la independència en el referèndum.

La ciutadania, en aquest moment, s’adonarà que no hi ha marxa enrere, però sabrà veure, també, a més de les tensions i els costos generats pel procés, el desplegament de la democràcia participativa i real, vol dir aplicar mètodes transparents, clars, pacífics i oberts.

Seguint aquesta trajectòria, en aquests moments la força i la vitalitat del procés seran visibles i deixarem de costat l’excés de retòrica  justificativa, necessària en altres moments, per anar a les accions polítiques i ciutadanes. La societat i el Parlament, els actors principals d’aquest procés, són els que ens duran cap a la República catalana. Això no és pot allargar més, perquè la incertesa pot ser una mala aliada.

 



Comentaris tancats a 68 .- En quin moments ens trobem del procés?

66 – No cal esperar

esteladaEl que estava pronosticat: al país veí continuaran tenint un govern en funcions. Fins quan? És difícil de preveure però, passi el que passi, jo ja fa temps que no em considero vinculat a Espanya. La preocupació és si nosaltres, ciutadans independentistes, Parlament independentista i Govern independentista, podrem aguantar i quan de temps podrem suportar la dependència econòmica, social, judicial i institucional del Reino d’España. Ells no afluixaran la pressió política, econòmica ni judicial, però nosaltres tampoc no cedirem, com va demostrar  el clam de la ciutadania l’11 de Setembre, un clam que deia “no allargueu més el procés, el 2017 ha de ser el definitiu”. No cal esperar més ni fer-hi més voltes.

A Catalunya ara hem de clarificar quins pressupostos volem, quin full de ruta aplicarem i de quin calendari parlem per a la desconnexió. Això és el que realment ens preguntem, amb voluntat de sumar i no dividir-nos. La mobilització de l’11 de Setembre, un cop més, ha demostrat la fortalesa del moviment independentista, encara que, com cada any, Espanya i els partits unionistes l’hagin titllada de fracàs.

Sabem que ens espera un any intens i esperem que  els parlamentaris independentistes facin el camí ràpid i entenedor cap a l’esperada ruptura. La ciutadania catalana no acceptarà un espectacle com el que viuen els espanyols: sabem què volem i on anem.

Les cartes ja són sobre la taula i no esperem res ni del govern en funcions ni de cap nou govern espanyol, sigui del partit que sigui. Queda claríssim que no reconeixeran mai el dret d’autodeterminació i que tampoc no facilitaran un referèndum. El reconeixement, doncs, arribarà per la via internacional, no per l’espanyola.

Estem preparats, només falta un any per arribar als 18 mesos que, segons el full de ruta, calien per a la desconnexió. Com a ciutadans, hem demostrat la nostra determinació de caminar pacíficament i democràticament per fer la desconnexió. Ara cal que el Parlament continuï el seu camí i salvi els previsibles plantejaments espanyolistes. No els queda més que l’aplicació de la sagrada Constitució, pactada amb les forces de la dictadura franquista, que aviat no tindrà cap valor per a nosaltres.

Quins obstacles tenim, però, per ampliar la base independentista? En aquest moment cal desemmascarà i trencar l’ambigüitat de CSQEP, ICV, Comú-Podem i el grup municipal d’Ada Colau sembren dubtes i confusió quant a la independència. Crec que és llastimós que no vulguin reconèixer els avantatges socials que comporta una nova República Catalana Independent.

Si en fem una qüestió partidista, tancada i no participativa, no guanyarem, al contrari. Però si ho fem bé, amb plantejaments oberts i participatius guanyarem, i esdevindrem un nou Estat. Actuem en conseqüència, doncs, perquè és més gran el cost social i d’anul·lació dels drets nacionals de la dependència que les dificultats que queden fins a la independència, que comportarà un gran avenç social i nacional. La Llei de transitorietat és el pas imprescindible per fer la tan necessària Declaració Unilateral d’Independència (DUI). No ens cal esperar .

 

Comentaris tancats a 66 – No cal esperar

65 – Què hem de fer?

Captura-de-pantalla-2016-04-01-a-les-12.06.21-AMNingú no pot discutir que a Catalunya, territorialment, hi ha una majoria favorable a la independència, però l’Estat espanyol no ens permet comprovar si també existeix una majoria social o ciutadana, que també intuïm.

Hi ha diferents aspectes que expliquen la majoria independentista al Principat de Catalunya: el model econòmic socialment injust, el plantejament unitari de la reivindicació, l’atropellament sistemàtic dels tribunals espanyols, la conformació de la llista “Junts pel Sí” i un pla unitari d’acció amb la CUP, entre altres.

Ara bé, també és cert que entre la societat civil es respira un cert desànim, el que col·loquialment se’n diu un moment baix, motivat, bàsicament, pels plantejaments polítics confusos que es perceben en els discursos públics de l’acció de Govern i del Parlament. Però aquest desànim s’ha de capgirar perquè el camí, tot i les dificultats, continua endavant.

I ara, què hem de fer?

La nova República Catalana Independent cal que es construeixi des de la voluntat popular activa, i això vol dir amb la participació ciutadana com a eix fonamental. No podem deixar el procés només en mans dels representants escollits el 27 de setembre del 2015 al Parlament, hi hem de dir la nostra i per això cal estar ben actius.

La mobilització també és fonamental. Tal com s’ha demostrat aquests últims anys, la mobilització ciutadana ha impulsat i ha marcat el camí del procés. L’11 de Setembre hem de tornar a respondre amb tota la força a la crida de l’ANC, i tant se val si és el cinquè any o el sisè, o el setè, hi serem mentre calgui, fins que arribem a la República Catalana. El 14 de maig hi ha eleccions al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i s’han de saber aprofitar per recuperar la transversalitat i la independència respecte dels partits. Només així serà eficaç i tornarà a afavorir el clima necessari per agrupar totes les sensibilitats independentistes ciutadanes.

Cal, també, crear el clima de confiança  que  les coses s’estan fent bé, tant al Govern com al Parlament, on hi ha majoria independentista. Estem esperant les determinacions clares que ens ajudin a creure que els governants tenen present quin és el mandant que la ciutadania els ha delegat. Hem d’exigir-los que manin obeint la voluntat popular per poder ampliar la massa social que ens porti a construir una Catalunya justa, forta i lliure.

I, com a ciutadans, haurem d’assumir responsabilitats. No només el Govern, el Parlament i els ajuntaments hauran de respondre, sinó que en algun moment serà necessari que una part de la societat civil també assumeixi part de la responsabilitat  per culminar el procés. I ho pot fer de diferents maneres, amb la desobediència com a arma política; amb el suport incondicional tant a persones com a institucions o entitats encausades, o amb accions contundents favorables a les lleis de desconnexió que el Parlament aprovi.

Crec que la ciutadania independentista ha assolit una posició de compromís que fa uns anys no existia i això no és mèrit de ningú en concret, sinó de  la societat en general.

El partits independentistes hi tenen una gran responsabilitat, en l’aprovació de les lleis de desconnexió, però la ciutadania vol compartir responsabilitat i participar-hi. Si és així, no hi haurà retrocessos ni passos enrere i la resposta de la societat serà la mateixa que hi ha hagut fins ara. Hem de recuperar la confiança.

Comentaris tancats a 65 – Què hem de fer?

64 – Il·lusionats i esperançats

1451217967_521126_1451218101_album_normalDesprés del la tensió, desesperació i incredulitat d’aquests tres últims mesos, no em puc creure que en uns dies s’hagi arribat a un acord que beneficia el procés independentista. Continuem fent història. Ara ens toca recuperar la il·lusió i l’esperança que havíem aparcat després del 27S i ens toca també creure’ns de debò que, aquest cop sí, hem encarat la recta final cap a la República.

És cert que hem arribat fins aquí amb un acord in extremis, però també és cert que en aquest acord no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. Si de cas, el que hi ha d’haver és agraïment a l’expresident Mas i a la CUP-CC, a un per haver sabut entendre que el seu pas al costat era imprescindible i als altres per haver acceptat que no podien oposar-se a voluntat de la majoria de votants a favor de la independència. Però cal reconèixer que hem arribat justets de forces.

Des del Col·lectiu Drassanes, integrat dins de Crida Constituent, defensem que l’eix social que ha proposat la CUP-CC durant aquets temps ha jugat un paper fonamental en les negociacions i en la futura construcció d’aquest nou país que cada dia tenim més a prop. Volem una república catalana independent lliure i socialment justa. Per això el paper de la CUP-CC ha estat i serà fonamental en aquest camí, ja que podrà ajudar a anar més enllà del  neoliberalisme de Junts pel Sí tant en mesures socials com  polítiques. El procés constituent ha de ser engrescador, il·lusionant i esperançador per poder sumar.

L’Assemblea de Sabadell, en què Drassanes va participar activament, va ser llarga i feixuga i, a més, va confirmar un procés de divisió i d’erosió dins la CUP-CC. Les votacions van evidenciar posicions  molt igualades que l’empat tècnic, una mala solució, va confirmar. No hauríem haver arribat a votar. Hauríem hagut de de ser capaços de buscar el consens. El canvi d’estratègia i el debat sincer entre els diferents posicionaments sembla que, per ara, ha evitat, la divisió. Hi ha molta gent que pensa que la CUP-CC ha sucumbit a l’estratègia de l’expresident, però no s’ha sabut valorar prou el paper rellevant que han tingut i que tindrà en la nova constitució catalana. En els propers mesos la ciutadania podrà jutjar les propostes sobre drets col·lectius de la CUP-CC i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol.

Ara ens esperen 18 mesos intensos en què la participació ciutadana continuarà sent clau. Sóc dels que crec, o vull creure, que del que hem passat aquests últims mesos n’haurem sortit enfortits. Per això ens hem de tornar a activar per poder defensar amb força les lleis del Parlament i l’ANC hi pot tornar a tenir un paper important.

Un amic em deia  que en aquesta vida es pot fer gairebé tot excepte, com deia Pla, el ridícul.  Nosaltres hem estat a punt de fer el ridícul tant a nivell internacional com dels Països Catalans. Esperem que no torni a passar. Ens cal una àmplia base social per afrontar la desconnexió definitiva.  Ara, a la fi, ja tenim les condicions. Impulsem-les entre tots.

Comentaris tancats a 64 – Il·lusionats i esperançats

27S: democràcia sense embut

12039537_10206544248118755_2364006296015748535_nEl model educatiu és bàsic per entendre què vol dir democràcia. La democràcia s’ha de basar en la veritat, en la tolerància, en el respecte i en la llibertat individual i col·lectiva, entre altres valors.

Alguns ciutadans, especialment els que van viure la República i ho han transmès a la seva família, saben bé què vol dir democràcia i com han d’exercir el poder els governants. La veu i la participació del poble com a base de la democràcia van exercir una influència positiva en molta gent.

Altres, en canvi, vam ser educats sota l’ombra del franquisme, i això també ha tingut conseqüències en la manera d’entendre la democràcia i el poder polític. Això fa que per a una part d’aquestes persones, per damunt del dret a la llibertat i a la participació, s’hi situï la democràcia de l’embut.

Afortunadament, des dels anys 80 l’educació ha millorat i gràcies als nous models educatius o a la ideologia republicana que el franquisme no va aconseguir anul·lar, el pensament democràtic està més estès i a Catalunya comencem a superar la democràcia de l’embut per aspirar a una democràcia real.

La democràcia formal del Regne d’Espanya des del 75 s’ha basat en la mentida. Mai no s’ha volgut passar comptes amb el franquisme i la transició només va servir per perpetuar el poder de la majoria de famílies franquistes en l’àmbit econòmic, polític i judicial. En aquesta Espanya anomenada “democràtica”, els ciutadans de Catalunya hem estat tractats com a súbdits i, com a tals, se’ns han negat drets tant individuals com nacionals que qualsevol estat europeu hauria acceptat com a bàsics. Han creat, a més, un clima de confrontació constant contra Catalunya que ens podria haver subjugat definitivament com a poble. Però no ha estat així, sinó al contrari, hem estat capaços de recuperar la dignitat nacional per exigir de manera pacífica i irrevocable un canvi de model que implica no només un nou estat, sinó també un canvi de model econòmic i social.

L’11S, una vegada més, hem estat extraordinaris. Una gran majoria de ciutadans de Catalunya ha tornat a sortir al carrer per dir prou i ni les amenaces, ni la por, ni l’intent de dividir-nos han impedit manifestar-nos per consolidar el camí que ens ha de dur al canvi més important de la història d’aquest país. El 27S el poble votarà sense embuts i en llibertat per consolidar la ruptura.

Això que sembla tan natural és il·legal i antidemocràtic, des del punt de vista dels partits espanyols, tant de dretes com d’esquerres. Fins aquí res de nou. Ara bé, el que costa d’acceptar és el posicionament del PSC, Unió i la coalició “Catalunya sí que es pot”, en què s’inclou ICV. És sorprenent, trist i decebedor que ICV no respongui a les provocacions lerrouxistes del seu soci Pablo Iglesias, que volen dividir els catalans pel seu origen, ni a la banca.

Sabem perfectament que les eleccions del dia 27 són plebiscitàries i que és molt probable que la majoria de ciutadans votaran a favor dels partits que defensen la independència de Catalunya, “Junts pel sí” i la CUP. Aquestes són les dues opcions que ens han de dur a construir un país nou, a fer realitat el que els darrers anys hem projectat.

A partir del 28 de setembre, tant els que haurem votat SÍ com els que hauran votat No, tindrem la responsabilitat de posar les bases d’un nou model basat en la justícia social i de recuperar l’esperit republicà que el franquisme ens va arrabassar i que legítimament ens correspon.

Votar NO vol dir tornar a ser dòcils i muts perquè tot continuï igual. El SÍ, en canvi, vol dir canvi i vol dir, també, dignitat. Dues opcions, CUP i “Junts pel sí”, i un país nou.

Comentaris tancats a 27S: democràcia sense embut

62 – Il·lusions renovades

 

FB_IMG_1440165521572Des de les eleccions municipals, en què els independentistes assistírem astorats a la lluita CiU-ERC, que trencava el pretès esperit unitari que havien pactat en el document independentista promulgat per l’ANC abans de les municipals. Tots els canvis que hi ha hagut des de llavors, una de freda i una de calenta, han fet que els ànims de la ciutadania passessin per diferents fases. El pacte, que la majoria de ciutadans volia però que veia difícil pels antecedents, ens va agafar desprevinguts, però després hem enfortit els ànims. No cal, tampoc, caure en eufòries desmesurades, ens caldrà picar molta pedra, però l’escenari, cal reconèixer-ho, és millor del que esperàvem, il·lusions renovades.

La candidatura transversal “Junts pel Sí” i entitats de la societat civil indepen- dentista que han mantingut la reivindicació unitària amb fermesa a fi d’accentuar al màxim el concepte plebiscitari ha arribat a bon port. Hi ha hagut crítiques a la decisió de la CUP de no sumar-s’hi, però cal recordar el seu ideari anticapitalista i rupturista, que ha mantingut amb claredat des de la seva creació. Sigui com sigui coincideixen en el fet que aquestes eleccions són plenament plebiscitàries i, per tant, la CUP sumarà vots a favor del SÍ, que ningú ho dubti.

En aquests mesos els posicionaments polítics s’han clarificat. El PP i Ciutadans, però també el PSC i Unió, s’han posicionat obertament a favor de mantenir la unitat amb Espanya, vestida de diferents formes i actituds. Però el que ens sembla preocupant és el canvi d’ICV a partir de la coalició amb Podemos. Això obre un debat que caldrà afrontar de manera clara i contundent, perquè utilitzen l’ambigüitat i la confusió per valer-se d’un nou lerrouxisme que tracta el ciutadà d’il·lús. L’únic argument és l’atac sistemàtic al president Mas, però obviant que amb aquesta subordinació financera no hi ha lloc per a la justícia social ni per a la identitat pròpia.

Els propers reptes de la ciutadania catalana són omplir la Meridiana l’11S i guanyar les eleccions del 27. La pregunta és com. La majoria de gent ja té clars els arguments a favor i en contra de la independència. Per tant, la no-mobilització comporta mantenir la dependència amb Espanya i perdre el plebiscit del 27, continuar amb les retallades socials i la distribució pressupostària del model econòmic espanyol. La solució és continuar la lluita per trencar amb la subordinació a les lleis injustes i continuar creant rebel·lia pacífica i democràtica com a poble lliure. I això passa per participar a la Via Lliure i per votar el 27S.

La proposta de la independència està basada en un nou plantejament social. Un nou model que permeti implementar polítiques de justícia social i recuperar la dignitat i la identitat col·lectiva com a poble lliure, i no es poden diferenciar una d’altra. Els contraris a la independència només plantegen arguments que es fonamenten en la dependència amb Espanya i la seva Constitució, però no poden aportar cap argument social que ens pugui fer dubtar. Sense lluita i compromís no podrem garantir l’alliberament com a poble per poder crear solucions socialment justes.

Els nostres reptes immediats són, doncs, l’11S i el 27S. I els afrontarem amb ànim renovat. La solució és la ruptura i no hi havíem estat mai tant a la vora.

Comentaris tancats a 62 – Il·lusions renovades

61 – La protesta és violència?

10301300_682628308532236_7185294679333956324_nDes del moment en què el Regne d’Espanya es va dotar d’una constitució parlamentària anomenada democràtica, vam entrar en una contradicció o debat: què era primer, la llibertat o les regles de joc judicials i penals. Els demòcrates, en la lluita contra el franquisme, sabíem que la negació de la llibertat era un motiu clar d’imposició que havíem de combatre amb qualsevol forma de lluita, incloent-hi la lluita armada. Sabíem perfectament quins valors defensàvem.

Ara, amb la democràcia parlamentària i constitucional, la confusió s’ha generalitzat i la defensa legítima de la llibertat està subjecta a les lleis juridicopenals, com ara les antiterroristes o la llei mordassa. Les opinions establertes pels opinadors oficials de les tertúlies mediàtiques, establertes com a única font de saviesa, ens inclinen a decidir què està bé i què no. Són poques les opinions que volen diferenciar-se de les oficialistes i això, al col·lectiu Drassanes, ens preocupa.

En aquest sentit, preocupa un cert rentat de cervell ciutadà que ens pot allunyar dels veritables valors democràtics. La justícia hauria de servir per saber distingir el que és important, per establir uns conceptes de llibertat en què les accions i les protestes ciutadanes per reivindicar justícia social fossin un valor, i no un delicte, que ens porta a acceptar la retallada de llibertats ciutadanes.

Aquesta reflexió ve a raó de la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del Parlament i la condemna a tres anys de presó d’algunes de les persones que hi van participar. El debat plantejat aquests dies s’ha centrat a debatre si la sentència és justa, la qual cosa crec que és simplista i cínica. Per fer-ne una valoració justa, cal tenir en compte el context. No es va impedir l’entrada dels diputats al Parlament i prou, sinó que es va fer una acció ciutadana per intentar frenar simbòlicament la votació d’uns pressupostos que havien de comportar unes retallades socials molt importants que van afectar i afecten, especialment, les persones més vulnerables. A més, veníem del desallotjament de la plaça de Catalunya, on la policia va actuar de forma especialment contundent, una contundència que no va utilitzar mai la societat civil.

Així doncs, les protestes socials, expressades sense causar danys físics, són considerades violència i, per tant, delicte. Aquí comença el cinisme del sistema establert.

I a partir d’aquí ens haurien de preguntar quin tipus de societat estem construint i, sobretot, quina mena de sistema judicial tenim.

El procés engegat per assolir una República Catalana independent no pot estar basat, mimèticament, en models constitucionals que no modifiquin el desgavell social que el model econòmic actual comporta. Les causes de la violència les hauríem de buscar en la corrupció, en la pobresa, en les enormes desigualtats… però, en canvi, preferim considerar-los com a mals menors. Les noves lleis de la Catalunya independent les hauríem de basar en el respecte i en la igualtat i, sobretot, han de fugir dels tics del model econòmic, social i judicial actual.

El nou país hauria de plantejar-se que no hi pot haver lleis que impedeixin les llibertats dels ciutadans. Hem de construir valors que potenciïn la implicació activa ciutadana. Davant les injustícies de les estructures politicosocials del poder i la seva hipocresia repressiva, ens cal potenciar el sentit comú en la defensa ciutadana. El repte és important, perquè això vol dir que la ciutadania ha de poder protestar activament si els representants polítics no actuen d’acord amb les necessitats de la població.

Comentaris tancats a 61 – La protesta és violència?

60 – Ambigüitat o indefinició

huellas_en_la_arena_01Fa molt de temps que els defensors d’una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol busquem la unitat per tal que cap partit que hagués defensat el dret a decidir no quedés despenjat en el camí cap a la independència. Primer es va fer el que es va poder perquè el PSC continués dins del procés, però els esforços van ser inútils, perquè els màxims dirigents del partit van suposar un obstacle insalvable que els ha dut a una gran divisió interna.

Ara, després de la Convenció nacional de Sabadell, els que s’han posicionat clarament en el camp de l’ambigüitat i la indefinició han estat els dirigents d’ICV. Les raons semblen clares: la pressió de l’alternativa electoral que representa Podemos, les discutibles aliances de cara a les municipals i les relacions a Espanya amb IU, són els factors principals d’aquesta ambigüitat volguda.

Ja en l’etapa de la mal anomenada Transició, alguns militants del PSUC vam deixar el partit amb el qual havíem lluitat contra la dictadura en el moment en què va acceptar una Constitució que negava el dret d’autodeterminació. Això no vol dir, però, que es pugui negar l’evidència que el PSUC va ser el principal impulsor de la lluita antifranquista, amb una generositat sense límits. Per això ens costa tant entendre que ICV hagi perdut aquesta força aglutinadora d’impulsar un paper decisori en la ruptura democràtica, després d’anys de plantejaments democràtics en defensa del drets nacionals i socials, per entrar en un procés que podríem entendre com de submissió a les lleis estatals que la Transició va imposar i que, s’ha demostrat, han esdevingut un fracàs. Els sectors independentistes d’ICV, doncs, s’han vist desplaçats, com ha quedat palès amb la marxa de Raül Romeva. Si no hi ha una rectificació, el partit corre el perill de perdre militants i votants, a més de divisions internes que, com ja hem vist en el cas del PSC, passen factura, i de les cares. I això seria greu, perquè ICV té un espai en l’àmbit dels drets socials i nacionals que serà difícil que puguin ocupar altres partits.

Però seria injust aplicar la paraula ambigüitat només a ICV. De fet, la veiem cada dia, en la política catalana actual. El cas més evident, potser, el trobem en la relacions entre CDC i Unió. El franctirador Duran i Lleida fa trontollar CDC cada vegada que obre la boca i, tanmateix, la coalició s’aguanta. Aguanten perquè sense Unió deixarien de ser el partit hegemònic fins ara en la política catalana? No ho sé però, en tot cas, no és acceptable.

I la indefinició arriba, també, i especialment des del 9N, al secretariat de l’ANC. L’ANC té, en aquet moment, tres reptes importants: el full de ruta, sobre el qual les assemblees territorials hauran de reflexionar i presentar esmenes amb un marge de només 15 dies, totalment insuficient si tenim en compte la importància d’aquest document en el futur del procés independentista; L’Assemblea general del 12 d’abril a Lleida, en què s’aprovaran l’estratègia d’aquesta etapa decisiva, i l’elecció d’un nou secretariat, que haurà d’estar a l’altura per saber negociar amb contundència i claredat i tenint en compte la voluntat no manipulada de les bases de l’ANC.

En aquest moment, si volem tornar a il·lusionar tothom per retornar al camí cap a la independència, ens cal augmentar el nombre de partidaris. Ningú no hi sobra i, en aquest sentit, als indecisos, els independentistes del PSC i d’ICV, els hem de fer entendre que són necessaris. Les baralles semàntiques que els partits tenen públicament no ajuden el procés cap a l’alliberament rupturista, nacional i social.

Som molts col·lectius, que treballem amb la consciència que no podem deslligar la defensa d’uns drets socials universals de la creació d’una República Catalana Independent. Aquest posicionament ens ajudarà a sumar.

 

Comentaris tancats a 60 – Ambigüitat o indefinició