Treball continu

És urgent un canvi de model polític, de polítics, però, sobretot, un canvi en les actituds dels catalans per conquerir la independència. Per potenciar aquest canvi ens cal impulsar revoltes en el dia a dia, en la quotidianitat de la societat civil. I això ha de passar per assolir uns compromisos públics i ciutadans, que afectin tant els aspectes col·lectius com individuals. Hem de tensionar la societat, despertar-la en la lluita activa i en el compromís per la independència.

Ens hauríem de preguntar quantes entitats independents, basades en la feina voluntària i continuada hi ha arreu dels Països Catalans que treballen per la independència del país. N’hi ha moltes, moltíssimes més de les que ens podem imaginar, i són un exemple. Un exemple, però, a voltes desconegut. Al Principat s’ignora, sovint, el compromís, la voluntat i la feina que ciutadans i entitats germanes fan cada dia en defensa de la identitat i llengua catalanes arreu dels Països Catalans. Ara que bufen vents més favorables a una part del país, a Catalunya, o com a mínim això sembla, caldria conèixer-nos i reconèixer-nos de més a prop tots plegats.

Dissabte passat, dia 4 de setembre, el Casal Independentista Manel Viusà de Vic va organitzar un acte per celebrar l’11è aniversari. En la memòria d’activitats i de col·laboracions amb altres entitats de l’any 2009 i 2010 diuen “que cal ser perseverants per aconseguir els nostres anhels i objectius”.

Des d’aquí ens agradaria reconèixer l’esforç de lluita contínua i voluntària dels membres del Casal per crear un espai obert, solidari i plural i, alhora i principalment, amb la idea clara i inequívoca de contribuir a construir i a constituir la independència. És possible que de vegades les seves postures i accions hagin estat incompreses per molts altres grups, partits o ciutadans, que han volgut desvirtuar la seva tasca. Però la veritat és que la tasca que fan, voluntària i constant, és imprescindible per redreçar la situació nacional. Ens cal la feina de tothom i ja no s’hi val tirar pedres a la nostra teulada. D’això, naturalment, ja se’n cuiden prou els espanyols.

Per acabar la jornada de celebració, hi va haver una sorpresa ben agradable: el recital de poesia musicada de Llunàtiques. No van poder venir tots els músics, però la presència de les dues fundadores d’aquest grup mallorquí, de Portocolom, la Glòria Julià i la Catalina Perelló, va ser emotiva i encoratjadora. Es van recitar poemes de Vicent Andrés Estellés i també alguns d’Ovidi Montllor, tots dos valencians, amb la fonètica pròpia i genuïna (ho remarquem perquè la pronúncia que sentim habitualment als mitjans de comunicació està totalment interferida i quan sentim a parlar català amb la fonètica que li correspon no podem evitar emocionar-nos! Una prova més de l’anormalitat cultural en què vivim) del parlar de Mallorca, concretament de Felanitx, i un públic majoritàriament osonenc, va unir territorialment el país i la parla comunes. Dels poemes que van recitar en voldríem destacar un, amb el qual van obrir, prou explícit i significatiu, de Vicent Andrés Estellés:

“Assumiràs la veu d’un poble/

i serà la veu del teu poble,/

i seràs, per a sempre, poble,/

i patiràs, i esperaràs,/

i aniràs sempre entre la pols,/

et seguirà una polseguera./

I tindràs fam i tindràs set,/

no podràs escriure els poemes/

i callaràs tota la nit/

mentre dormen les teues gents,/

i tu sols estaràs despert,/

i tu estaràs despert per tots./

No t’han parit per a dormir:/

et pariren per a vetlar/

en la llarga nit del teu poble./

Tu seràs la paraula viva,/

la paraula viva i amarga./

Ja no existiran les paraules,/

sinó l’home assumint la pena/

del seu poble, i és un silenci./

Deixaràs de comptar les síl·labes,/

de fer-te el nus de la corbata:/

seràs un poble, caminant/

entre una amarga polseguera,/

vida amunt i nacions amunt,/

una enaltida condició./

No tot serà, però, silenci./

Car diràs la paraula justa,/

la diràs en el moment just./

No diràs la teua paraula/

amb voluntat d’antologia,/

car la diràs honestament,/

iradament, sense pensar/

en ninguna posteritat,/

com no siga la del teu poble./

Potser et maten o potser/

se’n riguen, potser et delaten;/

tot això són banalitats./

Allò que val és la consciència/

de no ser res si no s’és poble./

I tu, greument, has escollit./

Després del teu silenci estricte,/

camines decididament.”

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.