Sense el permís d’Espanya

 

Creiem que ja és hora de deixar la dependència a la qual durant tants segles, des de 1714, la nació catalana ha estat sotmesa. Després de 296 anys de dominació espanyola, però, els catalans encara tenim consciència de poble.

Si analitzem socialment i políticament els últims 30 anys, després de l’etapa franquista, l’actuació dels partits parlamentaris catalans ha estat decebedora.

Ara que s’obre el període electoral, cal reflexionar sobre els models que representa cada partit.

L’etapa del model autonomista, del “café para todos”, ha perpetuat la divisió dels Països Catalans, els ha afeblit i ha continuat amb l’assimilació lingüística, cultural i ideològica. Per tant, és el model en què es troben més còmodes els partits espanyols, que no són els partits d’Espanya, només, sinó també els partits catalans que s’avenen a continuar en aquest context.

Com que el sistema autonomista no acaba de funcionar, com a mínim per a un votant català, el PSC es treu del barret el federalisme, que no és més que una manera de continuar igual però fent veure que el partit té aspiracions diferents a Catalunya que a la resta de l’Estat espanyol. En definitiva, una manera de donar peixet als votants i de tenir-los conformats.

ICV també s’ha apuntat a la reivindicació del model federalista amb la diferència, però, que respecten,diuen, el dret a decidir del poble català. La seva ambigüitat i el seu afany per no sentir-se desplaçats i continuar al poder, fan que la seva política sigui poc creïble.

El model del cant al pragmatisme de CiU, des del nostre punt de vista, també ha fracassat. Ara ens volen fer creure que el camí més necessari per al Principat és demanar el concert econòmic i obviar, de passada i intencionadament, el discurs independentista. La política del peix al cove ja hem vist fins on ens pot portar, ja no dóna per més, i la possibilitat de tenir concert econòmic és absolutament nul•la, perquè això voldria dir reformar la Constitució, i això és igual que impossible. El ridícul en la negociació i en la defensa de l’Estatut a Madrid, a més, els hauria de fer replantejar la idea que tenen de Catalunya.

D’altra banda, l’independentisme d’ERC també ha estat un fracàs. D’entrada, perquè no ha demostrat, més enllà del discurs, que fos un partit que aspirés a la independència. Tot s’ha reduït a fer quatre crits a les corts espanyoles i a apuntalar el govern autonòmic del PSOE-PSC. Ara, a corre cuita, han de tornar a fer veure que són el baluard de l’independentisme català. Ningú no se’ls creu, ja, o com a mínim ningú que cregui que un dia podem ser un país. Quina gran mentida i quina decepció.

Tots aquests camins només ens han portat a la supeditació al govern d’Espanya i a estar sempre sotmesos al permís del seu parlament i de la seva voluntat perquè ens donin alguna rampoina.

Això s’ha acabat. L’únic camí que tenim els independentistes és que el nostre vot avali una candidatura que de manera unilateral i sense el permís d’Espanya, no en faltaria d’altra, proclami l’Estat català en la propera legislatura.

Ara, justament, ha fet 70 anys de l’assassinat de l’últim president republicà de Catalunya i la restitució de la dignitat i de la seva figura pública per part d’Espanya no ha arribat mai. No ens cal formar part del model regional espanyol. Ni 40 anys de franquisme ni 40 anys d’autonomies no ens han pogut vèncer. Aquest, per tant, no pot ser un camí vàlid, no ens en calen més mostres, i, sobretot, no ens cal demanar permís per ser lliures i reivindicar-nos com a poble.

Simplement i senzillament, cal fer-ho.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.