El dret d’autodeterminació

 

Ja fa 32 anys que vaig escriure un article sobre el dret d’autodeterminació en què defensava el dret internacional que el poble català té per arribar a la plena sobirania. Ara ho veig: 32 anys perduts. És cert que vam fer caure la dictadura franquista, però també ho és que vam ajudar a néixer una democràcia formal amb tot el pòsit de l’espanyolisme més resclosit i imperialista. No sóc tan il•lús de pensar que no hem avançat en cap aspecte, des de la dictadura del general Franco, però hem d’acceptar que des d’un punt de vista nacional som allà on érem, amb la diferència que el genocidi cultural i lingüístic continua però, com que l’empara la “democràcia”, la majoria de la societat no en té consciència.

Durant aquests 32 anys els partits autonomistes, els independentistes pactistes, els federalistes i els espanyolistes de Catalunya han fet el paper de la trista figura. Som on som a causa de les seves actuacions. Ara tot són lamentacions. D’una banda, hi ha un gran descontentament i falta de motivació dels ciutadans. Segurament la crisi hi té a veure, però també la falta de credibilitat dels polítics, que només han pensat en els seus interessos personals i en els dels seus partits, i no en la defensa dels ciutadans ni de Catalunya. Tanmateix, sembla que després de la manifestació del 10 de juliol, en què van sortir al carrer un milió i mig de catalans, hi ha hagut canvis en la política catalana i la reivindicació de la independència es planteja d’una manera oberta i natural. S’hauria de saber aprofitar el moment i aglutinar aquest pensament en la defensa dels drets de Catalunya com a nació, perquè hi tenim tot el dret.

Segons el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de l’ONU el 16 de desembre de 1966, els pobles tenen dret a l’autodeterminació:

Article 1.1 “Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.

Article 1.3 “Els estats participants en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”.

Article 5.1 “Res en aquest Pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un Estat, grup o individu, perquè pugui emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets i llibertats que hi queden reconeguts o la seva limitació en major mesura de la que es preveu en aquest Pacte”.

Crec que Catalunya, digui el que digui la Constitució espanyola, pot reivindicar lliurement aquest dret a l’autodeterminació, perquè és un principi fonamental dels drets humans reconegut a la carta de les Nacions Unides. Es tracta del dret individual i col•lectiu a decidir lliurement […] la condició política i a perseguir lliurement […] el desenvolupament econòmic, social i cultural.

En el segle passat Francesc Macià i Lluís Companys, com a presidents de Catalunya, el 14 d’abril de 1931 i el 6 d’octubre de 1943, respectivament, varen proclamar la República catalana, però el context internacional i espanyol no van fer possible la seva continuïtat. Com van fer ells en aquell moment, tenim dret a tornar-ho a intentar i proclamar de forma unilateral la independència. Ara la situació internacional ens és més favorable per constituir l’Estat català dins la Unió Europea.

El document que us adjuntem va ser escrit fa 32 anys, en el context polític i social d’aquell moment.

El dret d’autodeterminació El 9 Nou, 23 juny 1978. En aquests moments s’està discutint a la comissió constitucional, i posteriorment es discutirà al Parlament, la nova constitució de l’Estat espanyol. Tots volem que sigui democràtica, que representi les inquietuds de canvi que els pobles de l’Estat espanyol tenen. Però penso que hi ha un punt fonamental que afecta de manera molt especial Catalunya: el concepte d’Estat plurinacional. Espanya té un caràcter d’Estat plurinacional perfectament definit. Les diferències comencen en la manera d’entendre les competències i funcions dels autogoverns de les nacions i regions que formen l’Estat espanyol.

Però encara hi ha un altre punt més conflictiu: el dret d’autodeterminació d’aquestes nacions. Em vaig estranyar moltíssim quan el diputat basc Francisco Letamendia va intentar, en la discussió de la comissió constitucional, d’introduir aquest dret. Els diputats catalans van fer l’orni i van callar o es van abstenir en la votació que va portar a la discussió d’aquest punt. Francisco Letamendia va quedar sol en la defensa del dret d’autodeterminació d’Euskadi i de la resta de nacions de l’Estat, dret que no es pot deslligar del concepte de nació, i Catalunya, agradi o no, és una nació.
Si no ho recordo malament, la majoria de diputats que ens representen al Parlament de Madrid militen en partits que havien format part de l’Assemblea de Catalunya. No n’eren part, de l’Assemblea, AP (Alianza Popular), UCD (Unión de Centro Democrático), ni l’EDC (Esquerra Democràtica de Catalunya) de Trias Fargas, tota la resta, sí.

Els partits que tenien representació a l’Assemblea penso que tenien un compromís moral amb els quatre punts programàtics que van acceptar per defensar-los.

El tercer punt, conflictiu ja quan es va redactar el 1971, per la diversitat d’opcions polítiques que hi havia dins de l’Assemblea, diu, textualment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’Estatut del 1932, com expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.

En Jordi Carbonell, en el seu parlament a Sant Boi l’11 de setembre del 1976, deia: “els quatre punts programàtics són el terreny d’acord mínim per sota dels quals qualsevol proposta de pacte seria una befa” i en un altre paràgraf del seu parlament també deia: “El nivell mínim de la nostra llibertat col•lectiva, l’Assemblea l’ha concretat en el tercer dels seus punts, redactat l’any 1971 amb una precisió i un sentit de futur que ara ens admira”.

L’Assemblea de Catalunya va aglutinar el poble de Catalunya en la lluita pacífica per les llibertats polítiques i nacionals. El temps ha passat, esperem que per bé, perquè no crec que hagi de sortir una plataforma unitària per recordar als nostres diputats quins són els drets de la NACIÓ CATALANA. Penso que en les discussions que es faran al Parlament per parlar de la constitució, els nostres diputats faran sentir la veu del poble de Catalunya per reclamar el dret d’autodeterminació per les nacions que formen l’Estat Espanyol.

Catalunya vol una constitució per arribar a l’exercici del dret d’autodeterminació.

Josep Cullell i Mirambell

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.