I ara què hem de fer?

En la inauguració del Pont del Blanqueig de Vic, a la qual va assistir el president Pujol, l’Ajuntament va preparar uns plafons informatius per poder explicar la importància urbanística de la connexió de dues parts de Vic. Em va tocar explicar-li al president la importància d’aquesta connexió per a la ciutat. El president, amb aquell to de vegades autoritari i la seva voluntat de conèixer-ho tot, va anar interrompent la meva explicació fins a 8 vegades, amb preguntes del tipus “de quin segle era el temple romà?”, “quants habitants té, Vic?”…. fins a la vuitena pregunta “quan es van enderrocar, les muralles de Vic?”. En aquest punt vaig decidir no contestar i es va fer un silenci espès fins que el president va preguntar “i ara, què hem de fer?” i li vaig contestar: president, ara toca inaugurar.

Durant 30 anys a Catalunya hem respost les qüestions que des d’Espanya ens plantejaven, amb actitud política de bons amics i companys. Quin gran engany! La veritat és que Catalunya ha anat perdent pes polític, econòmic i social, per poder formar part d’Espanya. Ha arribat el moment de dir prou i de perdre la por. La relació amb Espanya és un camí que no ens porta enlloc i, per això, n’hem de sortir.

Si analitzem els resultats de les eleccions del dia 28 de novembre, la primera pregunta que ens podem plantejar és on han anat els vots del milió i mig de manifestants de l’11 de juliol? Els vots independentistes, d’ERC i de Solidaritat Catalana, que formarà part del Parlament català, només sumen 320.243 vots, una xifra molt curta, al costat del milió i mig de manifestants. Alguns, pocs, poden ser entre els 570.361 vots del PSC o entre els 229.985 vots d’ICV. El que és segur, però, és que una gran majoria són al 1.198.010 vots que ha rebut CiU. A més, la nit electoral hi va haver crits dels votants concentrats a la seu electoral de CiU d’independència.

Solidaritat Catalana tindrà un paper importantíssim, en els propers 4 anys de legislatura al Parlament català. Servirà, com a mínim, per aclarir als ciutadans quins partits són espanyolistes, autonomistes o realment independentistes, és a dir, que aposten per la liquidació del sistema autonòmic i per un estat propi. També creiem que hauria de tenir tres objectius importants:

Recordar a CiU, quan fracassi en intentar compaginar una política catalana dins d’un Estat hostil com és l’espanyol, que el camí del model autonomista ja està acabat, i fer obrir els ulls al ciutadans que el nostre model polític, econòmic i social està lluny de les propostes de continuar dins d’Espanya.

Recordar a ERC que participar com a partit independentista al Parlament de Madrid i els pactes amb els partits autonomistes no són coherents. Ha de pair que ja no és l’única bandera de l’independentisme a Catalunya i que els cal un canvi important de dirigents per poder afrontar el fracàs personal i electoral que suposa la pèrdua de més del 50% de vots. En Montilla, els ha donat una lliçó de dignitat, amb la renúncia dels seus càrrecs polítics.

Recordar als dirigents de Solidaritat Catalana que han de ser generosos i deixar de banda els personalismes per tal d’organitzar d’una manera diferent, oberta i participativa el nou moviment o partit polític. Cal fer de la participació un element quotidià, cal ampliar la base social i cal allunyar-se del dirigisme mal entès, si volen crear un grup ampli i plural per proclamar la Independència, com a Estat propi dins la Unió Europea en aquests propers anys.

S’ha de reconèixer que fora de Solidaritat Catalana hi ha molts ciutadans amb sentiments independentistes, alguns, com hem dit, a CiU, a ERC, a Reagrupament o en diferents plataformes sobiranistes que fa anys que treballen per la independència i ciutadans que no creuen en el fet de participar políticament en un model espanyol. Tota aquesta gent i els desencisats del PSC i ICV hauríem de saber caminar cap a la independència. Si sabem aglutinar de nou el crit dels ciutadans a favor de la independència, assolirem la sobirania com a poble dins Europa.

Entre tots haurem de fer l’esforç i el treball conjunt i deixar els personalismes, les capelletes i els pactes amb els partits autonomistes, per fer arribar a bon port la nostra reivindicació. El país que volem i que fins ara no tenim, l’hem de sortir a buscar. I tal com esmentàvem al començament d’aquest escrit, ens hem de fer la pregunta del president Pujol, i ara què hem de fer? Els independentistes hem de dir amb contundència ara toca la INDEPENDÈNCIA al nou president Mas.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.