Llengua i Barça

Hi ha temes que són delicats i fàcilment manipulables. Per això la majoria de vegades tendim a no parlar-ne. Però una concepció oberta de pensament i de país ens duu a parlar amb franquesa, i creiem també que amb sensibilitat social i nacional, d’immigració i de llengua.

A la majoria d’independentistes no ens molesta l’arribada de nouvinguts ni acceptem l’actitud de voler criminalitzar-los. La situació social i econòmica dels països d’origen els obliga a buscar un entorn més favorable econòmicament. Per tant, cal partir de la base que no emigren per gust, sinó a causa de la desigualtat que existeix entre un món i l’altre. Coneixem Centreamèrica, per exemple, i sabem per què la gent busca una sortida a la seva situació.

El que sí que ens molesta, en canvi, és l’ambigüitat, la manera que tenen la majoria de polítics, d’entitats i d’organitzacions socials o esportives, a l’hora d’informar les persones que arriben sobre el país, la seva història, la falta d’independència política i econòmica respecte a Espanya o la llengua pròpia del país que els acull, Catalunya. No passa el mateix quan arriben a altres països com França, Alemanya, Itàlia, Austràlia o Grècia, entre altres, on els nouvinguts entenen perfectament que han d’utilitzar les llengües pròpies d’aquests països, si es volen sentir ciutadans amb els mateixos drets que els ciutadans del país d’acollida.

Haurien de fer més esforços, les organitzacions i la societat en general, per fer entendre de manera ferma, que no vol dir impositiva, que la llengua de comunicació a Catalunya hauria de ser el català. I això no vol dir marginar ningú, al contrari, si se’n facilita l’aprenentatge, tindran més portes obertes tant en l’àmbit laboral com social. És important entendre que si parlem català amb les persones nouvingudes i els expliquem quina és la situació nacional de Catalunya, entendran més bé on han anat a parar i, per tant, s’hi podran situar millor.

Segurament moltes d’aquestes entitats i organitzacions catalanes tenen en els estatuts el català com a llengua pròpia, encara que sovint ho obviïn. Un exemple n’és el Futbol Club Barcelona. En els estatuts, concretament a l’article 6è, hi diu: “La llengua pròpia del FC Barcelona és el català i, com a tal, és la que s’utilitzarà de manera normal i preferent en totes les activitats del Club”.

De seguida ens vénen al cap dos exemples que contradiuen aquest punt: el president, Sandro Rosell, i el secretari tècnic, Andoni Zubizarreta. Tant l’un com l’altre representen la imatge pública del club i amb la seva actitud ajuden ben poc a fer del català la llengua d’ús habitual.

Hi ha tres actuacions concretes del president que marquen clarament la línia lingüística i nacional del club. La primera, vint-i-quatre hores després de ser elegit, és la decisió de viatjar a Extremadura per demanar perdó, per agenollar-se davant el president de la Junta d’Extremadura per una picabaralla telefònica que va tenir amb l’expresident del Barça, Joan Laporta.

La segona, el fet de no assistir a la gran manifestació del 10 de juliol a Barcelona, que va esdevenir un clam a favor de la nació catalana i dels seus drets. El senyor Rosell es va estimar més anar a Sud-àfrica a veure un partit de futbol en directe, concretament el de la selecció espanyola. Tota una declaració d’intencions, sobretot si tenim en compte que el Barça és l’entitat amb més socis de Catalunya i per això pensem que la seva obligació institucional era representar el club en una manifestació que ha esdevingut històrica.

Finalment, va decidir utilitzar el castellà en el congrés mundial de penyes, el 25 d’agost, amb aquella justificació tan coneguda i tan poc creïble “por respeto a las personas de fuera de Catalunya”. Això vol dir, per tant, que margina els catalans perquè els espanyols no s’ofenguin. I una altra puntualització que a hores d’ara ja hauria d’estar més que superada: parlar una llengua, sigui la que sigui, no és de mala educació. O és que consideraríem que un ciutadà de París és mal educat perquè parla francès?

La premsa espanyola està entusiasmada, amb l’actitud de Sandro Rosell, un home que ret vassallatge España, un país que encara no ha demanat perdó per l’assassinat del president del Barça Josep Suñol, el 6 d’agost del 1936, ni per l’afusellament del president de Catalunya, Lluís Companys. Aquesta manera d’actuar no ajuda al respecte cap a la nació catalana ni a facilitar la integració i el respecte cap a la nostra llengua per part dels nouvinguts.

El cas d’Andoni Zubizarreta, jugador del Barça entre 1986 i 1994, i del València entre 1994 i 1998, nomenat director tècnic per la junta de Sandro Rosell, tampoc no és gaire afalagador. Després de tants anys en terres catalanes, encara no parla català. Per als catalans i per als culers, la presència als mitjans públics d’aquest senyor és un insult i un mal exemple. Un cas completament diferent és el de Txiki Begiristain, jugador del Barça del 1988 al 1995, que va ser un dels primers jugadors que es va esforçar per aprendre i parlar en català, i això el va convertir en un dels preferits de l’afició.

Pensem que és molt important per a la normalització del català que des de l’escola del Barça els jugadors o entrenadors utilitzin la llengua catalana, per tal que la gent no catalanoparlant se la faci seva i que els catalanoparlants guanyin autoestima. Independentment de la seva vàlua com a jugadors o entrenadors, que no discutim, el seu comportament no té un reflex d’agraïment de tot el que el club i Catalunya els ha ofert, tant econòmicament com socialment. Entre aquests casos destacaríem Leo Messi, Andrés Iniesta o Johan Cruyff, entre altres. Us imagineu que Messi parlés català? Faria més efecte que qualsevol campanya de Política Lingüística, perquè és un referent esportiu, però també social, i, a més, té difusió mundial.

Aquests i molts més exemples són preocupants. Si volem que ens respectin com a nació, la llengua ha de tenir un valor inqüestionable. Ens cal la comprensió i el suport cap als nouvinguts, i cal defensar per a ells els mateixos drets que tenim nosaltres com a ciutadans, però també cal deixar de banda la idea que parlant-los en castellà els fem un favor, perquè no és certa. Ben entesa, la llengua pot ser una eina per a la cohesió, i no per a la confrontació. Cal que no ens deixem trepitjar i que plantem cara, sobretot ara que un tribunal espanyol s’ha atrevit a posar en qüestió el model de llengua a l’escola, un model consensuat per tots els actors socials a Catalunya i reconegut per la Unió Europea com a model d’integració.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.