De l’autonomisme a la llibertat

Els darrers mesos el pensament i la reivindicació independentista s’han anat ampliant i consolidant. A Espanya, especialment el PP, però cada dia amb més força també el PSOE, ja no saben com ens han d’imposar la llengua i la nació espanyoles. Han perdut la vergonya, la subtilitat del començament de la democràcia, la voluntat de fer-nos creure que el model autonòmic d’una certa descentralització unificadora i integradora ens era beneficiós i ara, sense embuts, ens volen imposar el model de la centralització del poder econòmic, polític, lingüístic i cultural espanyol. Aquesta actitud ha fet despertar el sentit comú i consciència de Jordi Pujol, líder indiscutible de Convergència Democràtica i persona admirada i respectada per una part molt important de la societat catalana. Ha afirmat,d’una forma molt entenedora, encara que creiem una mica tard, que després d’analitzar el moment actual de les relacions entre Catalunya i España, tenim dues opcions, deia, la primera, si la relació amb España continua com ara, en 30 o 40 anys més Catalunya desapareixerà com a nació, i la segona que perquè això no passi hi ha l’opció de la independència.

Convergència Democràtica ha estat un partit nacionalista que ha navegat per un fort sentiment autonomista, pactista, de peix al cove, d’”encaix”, de lamentacions constants i de fer el ploramiques com una forma de fer política. La seva política de govern de Catalunya, del 1980 al 2003, no es va distingir precisament per donar suport a les opcions independentistes, al contrari, per avalar les seves tesis havien de desprestigiar l’independentisme. Dins de Convergència Democràtica, però, hi conviuen tres corrents diferents: els nacionalistes autonomistes; els espanyolistes que defensen els seus interessos empresarials i econòmics, i també un sector de pensament independentista o sobiranista. Creiem que en aquest sentit Convergència també ha estat condicionada pel pacte amb Unió Democràtica, en què Duran i Lleida ha sabut imposar la idea d’evitar a qualsevol preu el trencament amb España. El pacte entre els dos partits, doncs, no ha ajudat gens el moviment independentista.

Ara, en canvi, és un bon moment per consolidar el camí cap a la independència de Catalunya com a estat europeu. Podríem dir que vivim un punt d’inflexió que les paraules de Pujol avalen. Nosaltres ja ens hem manifestat obertament a favor de dir adéu a España. El camí del poble català ha estat i encara serà difícil, però en aquest moment s’ha produït un canvi, una mena de normalització del sentiment independentista, que ha suposat poder-ne parlar obertament i, fins i tot, que fos un dels eixos centrals de la passada campanya electoral. En aquesta reivindicació hi ha molta feina de gent compromesa, de treball voluntari, de lluita incompresa… que ara està donant fruit. I ha de quedar clar que el fet d’haver arribat on som no el podem atribuir als polítics catalans, sinó al compromís de molta gent anònima que ens han empès a la situació actual.

Si analitzem els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, veurem que avui, al Parlament, hi podria haver una majoria independentista. Concretament, podríem sumar 76 diputats, entre els de CiU (62), ERC (10) i Solidaritat Catalana per la Independència (4), d’un total de 135 diputats. Ja sabem que és difícil, que els 62 diputats de CiU votin unànimement a favor de la independència, però si ho fessin es podria proclamar de forma unilateral i demanar el reconeixement dins el si de la Unió Europea. Un altre camí possible cap a la Independència consistiria a convocar un referèndum vinculant, és a dir, demanar obertament als ciutadans si Catalunya vol un estat propi. Pel que fa al PSC i ICV, com a partits democràtics i de Catalunya, no creiem que s’atrevissin a posar pals a les rodes per demanar l’opinió del ciutadans.

De fet, al Parlament només hi ha dos partits de caràcter exclusivament espanyolista: el PP i Ciudadanos, que només sumen 21 diputats sobre 135. Per tant, es pot prescindir d’aquestes forces i de la seva demagògia, si volem caminar cap a la independència.

En que ens ha de quedar clar, i les paraules de l’expresident Pujol ho refermen, és que la independència no és una utopia, ni una bestiesa, ni una cosa que demanen una colla d’eixelebrats: la independència és possible i obligada, si volem tirar endavant com a poble. Podem decidir i ho hem de fer perquè, com reconeix Xavier Rubert de Ventós l’assetjament de l’Estal espanyol és molt cansat i perjudica l’estat d’anims dels catalans. La manca d’independència té un cost psicològic alt per als catalans

Ara ja hi som, companys, ja som en el camí que ens pot dur cap al reconeixement, després de tants anys, del poble català. Només cal que siguem ferms i que no ens deixem espantar: és possible i serà.

Tal com diu Salvador Cardús en el seu article “El despertar del somni autonomista”, publicat al diari Ara, ha arribat un punt en què els que toquem de peus a terra sabem que, tot i les dificultats, l’únic futur possible i nacionalment digne és la independència.