El 15 de febrer, apaguem els llums

Les companyies de serveis (elèctriques, de gas i d’aigua), sembla com si visquessin fora de la realitat econòmica actual. Han apujat les tarifes d’una forma abusiva, especialment la de llum, la qual cosa té una incidència molt directa en l’economia dels ciutadans. A més, cal tenir en compte que els ciutadans estem indefensos, davant aquesta situació, perquè no hi ha canvi de companyia possible. És a dir, o ho acceptem o ho acceptem, no hi ha més alternativa.

El dia 15 de febrer, justament, és el dia del consumidor. Quin contrasentit, celebrar aquest dia en un món, el nostre, on el principal objectiu és consumir. En aquest moment de crisi econòmica, tothom, si fa o no fa, s’ha plantejat quines despeses són prescindibles o més controlables, però els serveis bàsics són pràcticament imprescindibles. Algú es pot imaginar, actualment, viure sense aquests serveis? I si són serveis bàsics, com és que són de gestió privada? És lògic que d’una cosa tan essencial se’n faci negoci?

La realitat és, tanmateix, que, amb el vist-i-plau del Govern espanyol, Endesa, Iberdrola i Fenosa han apujat les tarifes un 11%. És ètica la connivència entre els polítics i les grans empreses/fortunes del país?

Per acabar-ho d’adobar, fa unes setmanes que s’ha fet pública la relació laboral de dos expresidents del Govern espanyol amb empreses de serveis. En aquest cas n’hi ha un de dretes, José María Aznar, i un altre de l’anomenada esquerra, Felipe González. Atenció, perquè cal aclarir que tots dos tenen una pensió vitalícia que suma la mòdica quantitat de 80.000 € l’any. Si un treballador té la sort de tenir feina, en aquest moment, i suposant que cobri una mitjana de 1.500 euros cada mes, que no està gens malament, necessita la paga íntegra de cada mes durant 4 anys per poder arribar a tenir-los. I en el cas d’un pensionista, que en compensació per tota una vida de treball pot cobrar uns 8.000 € l’any, imagineu-vos com són els comptes.

Això és, simplement, vergonyós, però encara és més greu i obscè que aquestes companyies de serveis els contractin com a assessors cobrant, en el cas de Felipe González, uns 126.000 anuals de Gas Natural – Fenosa, i en el cas de José M. Aznar, 200.000 l’any de la companyia elèctrica Endesa. I ara ve el dubte lògic. És un sou pels favors rebuts, per la privatització i adjudicació dels serveis públics?

Val a dir que, a més de tots aquests ingressos, també assessoren altres empreses, fan conferències i moltes altres activitats remunerades. En el cas de José M. Aznar, concretament, es diu que té uns ingressos anuals de prop d’un milió d’euros i cobra de 20.000 a 40.000€ per conferència. I Felipe González, un socialista, no ho oblideu, és assessor del magnat mexicà Carlos Slim, considerat l’home més ric del món.

I la cosa no s’atura aquí, perquè resulta que aquesta pràctica és d’allò més habitual, en el sector privat, perquè un excap de govern pot esdevenir un bon relacions públiques a l’hora d’enfortir vincles i contactes amb el món polític i, per tant, amb el poder. Ja tenim el binomi, doncs: la unió del poder econòmic i polític.

Exemples d’expolítcs que cobren de grans empreses, n’hi ha tants com vulgueu. L’alemany Gerhard Schroeder assessora l’empresa energètica rusa Gazprom; l’italià Giuliano Amato aconsella Deutsche Bank; l’anglès Tony Blair és conseller de la financera JP Morgan, entre altres, i té un sou estimat de 2,41 milions d’euros l’any.
En el cas espanyol, trobem molts alts càrrecs polítics que han passat al sector privat, independentment del partit al qual pertanyen: Rodrigo Rato (Caja Madrid), Narcís Serra (Caixa Catalunya), Jordi Sevilla (PwC), Isabel Tocino (Banc Santander), Rafael Arias-Salgado (Carrefour), Rodolfo Martín Villa (Sogecable), Eduardo Zaplana (Telefónica), Pío Cabanillas (Acciona), Jaume Matas (PwC), Anna Birulés (Telstar, Irestal i Pelayo), Javier Solana (Acciona)… la llista seria, creieu-nos, interminable.

Qui s’ho creu, que els contracten per la seva capacitat professional? D’això, a parer nostre, se’n diu tràfic d’influències i és un delicte.

Si la societat civil fos forta, tot això no hauria de quedar impune. Se’ls ha de passar comptes, per la seva nefasta gestió i per omplir-se les butxaques a costa dels ciutadans. Els consumidors, mentrestant, estem segrestats, perquè no tenim alternatives als serveis bàsics, que continuen sent monopolis, però monopolis privats.

Aquest model econòmic i polític, en què el valor del capital està per damunt de tot, és indecent, irrespectuós, immoral i corrupte, com a mínim.

Cada vegada que pitgeu l’interruptor, no oblideu que ajudem a finançar i a perpetuar el model, però no oblideu, tampoc, que si no ens mobilitzem, no tenim més remei que continuar fent-ho.

El dia 15 de febrer, a les 10 del vespre, apagueu durant mitja hora els llums de casa vostra. Els hem de fer tremolar.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.