Els moviments independentistes gallecs

A Galícia, els moviments nacionalistes o l’anomenat ideari galleguista, han tingut diferents precursors. El Provincialisme, entre el 1840 i el 1865; el Federalisme, 1865-1875, i el Rexionalisme, del 1875 al 1907. Actualment el pensament polític lligat al concepte territorial el podríem dividir en tres branques. Hi ha un moviment majoritari que vol l’autonomia com a eix central de la seva reivindicació territorial; un corrent molt minoritari que aspira, encara, a transformar Espanya en un estat federal, i, finalment, un percentatge d’entre un 10 i un 15% que aposta per la ruptura amb Espanya.

Perquè ho tingueu present, Galícia va perdre la seva condició de regne independent l’any 1212 i, en etapes posteriors, s’integrà a la corona castellana i, posteriorment, a l’Estat espanyol.

El passat 6 de febrer vàrem assistir a una xerrada al Casal Independentista Manel Viusà de Vic en què Anton Arias Curto, militant independentista i expres polític gallec, va explicar la realitat dels moviments independentistes gallecs.

Avui dia, el Govern espanyol i els mitjans d’informació tant escrits com audiovisuals, ens han portat a la criminalització dels moviments independentistes. Un fals pacifisme de negació dels conflictes nacionals ha esdevingut l’opinió dominant. Aquesta opinió és generalitzada entre els ciutadans, sobretot si al darrere hi ha hagut algun grup que ha practicat, com a tàctica política, la lluita armada per aconseguir els seus objectius d’independència.

En aquest moment les vies d’un diàleg fictici (si l’Estat nega l’existència d’un conflicte polític no pot ni dialogar ni negociar) sembla que són les més acceptades per la majoria dels ciutadans. Anys enrere, però, amb la dictadura franquista, no era exactament igual. En canvi les democràcies formals sembla que no deixa espais a formar una opinió sobre el conflicte polític i passen a anomenar-lo terrorisme, terme, com a mínim, criminalitzador i subjectiu. Només ens caldria preguntar-nos quantes nacions que avui són plenament sobiranes van emprar la lluita armada per assolir la independència. En realitat, tot depèn del fet d’aconseguir que la lluita esdevingui popular i, evidentment, de si es guanya o es perd. Qui s’atreviria a dir, per exemple, que els guerrillers llatinoamericans, per exemple, eren terroristes? Si de cas diríem que eren lluitadors, però difícilment els qualificaríem de terroristes. Ara segurament vivim altres temps, però el poder repressor dels estats sobre les lluites i les idees independentistes, que en molts casos no van tenir cap més alternativa que la lluita armada, ha estat inqüestionable. Amb aquesta opinió no volem justificar res, només pretenem presentar els fets sense partir de la base que hi ha una de les parts formada per persones “dolentes” i d’idees “equivocades” i una altra que persegueix un ideal de justícia i de càstig als “dolents”. Això és el que els estats, amos de l’opinió pública, volen que pensem, però darrere de tota lluita i de tota revolta hi ha una història social i política que, habitualment, es cuiden prou d’obviar o de desacreditar.

La pèrdua de les llibertats democràtiques de la segona República espanyola a causa del cop d’estat militar de Francisco Franco, gallec de procedència, va fer que durant molts anys, militants republicans actuessin en forma de guerrilles, conegudes com Maquis. A Galícia també van existir.

Però la lluita per la independència de Galícia, en forma de lluita armada, segons Anton Arias Curto, la podem establir també en tres etapes.

La primera, que va del 1973 al 1975, marcada pel naixement del moviment Union do Povo Galego, de tendència marxista leninista, amb el suport d’intel·lectuals i de professionals. Una part de la UPG impulsava una revolució nacional popular que utilitzava la lluita armada.

La segona, el 1977, en què es crea l’organització Loita Armada Revolucionaria, vinculada al partit Galego del Proletariat i a l’organització Galiza Ceibe-OLN. El 1980 una operació policial va desarticular l’organització i foren detinguts 16 militants independentistes. El 1983, un indult del Govern espanyol posà en llibertat els últims presos polítics. A partir del 1984 es va dir Galiza Ceive i es va dissoldre l’any 1987.

La tercera (1986) comença amb l’aparició de l’Exercito Guerrilheiro do Povo Galego Ceive, amb el suport polític del Frente Popular Galego. L’acció de l’Exercito Guerrilhero de més ressò es va produir el 1991 en una discoteca regentada per narcotraficants i, com a conseqüència, foren detinguts una dotzena de membres.

L’última acció coneguda de l’EGPGC va ser l’any 1991, en què van fer volar una torre d’alta tensió que subministrava electricitat al Ferrol. No hi ha constància de cap document sobre la dissolució de l’EGPGC.

Actualment existeix un moviment que continua viu anomenat Resistència Galega.

Avui dia el moviment nacionalista independentista té representació al Parlament gallec, amb els 13 diputats del Bloc Nacionalista Gallec, en què conviuen diferents partits i col·lectius independentistes. Tot i això, hi ha altres partits minoritaris sense presència al Parlament, com el Partit Galleguista, Font Popular Galega, Terra Galega o Identidade Galega, entre altres, que mantenen viva la idea de la Independència Gallega.

A Espanya, els agradi o no, els moviments de les lluites revolucionàries per la independència continuen existint tant a Euskal Herria com als Països Catalans i a Galícia. Segurament el més desconegut per a nosaltres és el de Galícia. L’Anton Arias, en un llenguatge planer i tranquil, el d’un home compromès amb els seus ideals que va ser empresonat i torturat, ens va introduir en els moviments independentistes gallecs, la qual cosa ens va descobrir uns moviments que coneixíem molt poc.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.