Ruptura a Solidaritat Catalana

Aquesta setmana s’ha confirmat la ruptura a Solidaritat Catalana. Els personalismes i els afanys de poder entre Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, creiem que n’han estat la causa principal. De fet, podríem dir que ha estat la crònica d’una mort anunciada. En tot cas és intolerable que hagin cremat tantes il·lusions de ciutadans que volien participar en un moviment polític per ajudar a assolir la independència de Catalunya.

Intentarem explicar, des del nostre punt de vista, com es va desenvolupar el congrés ara fa dues setmanes, què suposa aquest trencament i com ens sentim com a adherits de Solidaritat Catalana.

El diumenge dia 20 de febrer es va celebrar el primer congrés de Solidaritat Catalana per la Independència. Passats 6 mesos des que es va crear, es van aconseguir 103.000 vots en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Un camí curt, intens i que ha tingut el suport de molta gent.

Els resultats del congrés ja van crear les primeres tensions i ens van deixar un regust decebedor. Aquestes tensions s’han exterioritzat a bastament en els mitjans de comunicació aquests darrers dies. Laporta no va intervenir en aquest congrés de la coalició ni va optar a cap càrrec i això, evidentment, feia sospitar que les relacions ja no eren gens bones.

Ja en les setmanes prèvies al congrés es van produir una sèrie de maniobres que no van ajudar a crear un clima favorable i, sobretot, no van ajudar al fet que el sentiment participatiu fos el més adequat per fer un congrés obert i sense condicionants. D’un total de 4.000 adherits hi vam assistir 797.

Els resultats estaven cantats. El treball previ que va fer la candidatura oficialista, “Anem per Feina”, encapçalada per Alfons López Tena i Uriel Bertran, i el rol de rellevància que els atorga el fet de ser diputats i, per tant, personatges amb presència als mitjans de comunicació, els va donar els resultat favorables que buscaven. Ho tenien tot molt ben calculat i, a més d’ocupar els escons que els pertoquen, es van presentar als càrrecs de control i de decisió de la direcció o de l’executiva.

Els que es van presentar per lliure, per dir-ho d’alguna manera, van demostrar un gran valor i que creuen en la participació oberta, democràtica i amb igualtat de possibilitats. La veritat és que degué ser decebedor, per a ells, però també per a un percentatge d’adherits, que pot oscil·lar entre un 15% i un 45%, que no van donar el vot favorable a algun candidat de la candidatura “Anem per feina”. Fer equips en les candidatures afavoreix un vot dirigit del qual no gaudeixen la resta de candidats que no formen equip, perquè els candidats que formen part de l’equip tenien l’aval de López Tena i de Bertran. Els resultats, tal com hem dit, es podien intuir fàcilment.

La llista oficialista, promoguda per Alfons López Tena i Uriel Bertran, que s’atribueixen ser els promotors i creadors de Solidaritat Catalana per la Independència, aquest cop sense el suport directe de Joan Laporta, que ja és més fora que dins. La seva trajectòria de bon gestor esportiu al capdavant del Barça no es correspon amb aquestes sortides de to. A tots tres cal recordar-los que treballar per la independència es una cosa molt més seriosa.

Resultats candidatura “Anem per feina”:

Toni Strubell: president (vots a favor 690–87%, en contra, 107-13%).

Uriel Bertran: secretari general (vots a favor, 634–80%; en contra, 127-16%; nuls o en blanc, 36–4%).

Alfons López Tena (únic candidat al càrrec): Política Institucional (vots a favor, 675–84%; en contra, 122–16%).

Emili Valdero: Organització i Finances (vots a favor, 582–73%; en contra, 174–22%; nuls o en blanc, 41–5%).

Núria Cardenes (candidata única al càrrec): Formació i Atenció al Adherits (vots a favor, 732–92%; en contra, 65–8%).

Jordi Anento: Polítiques Sectorials (vots a favor 375–47%; vots en contra, 366–46%; nuls o en blanc, 56–7%).

Isabel-Clara Simó: Moviments Ciutadans i Temes Internacionals (vots a favor, 465–58%; en contra, 293–37%; nuls o en blanc, 39–5%).

Aquests 7 candidats, més Oriol Sallas i Jaume Renyer, responsables d’Acció Municipal i d’Estudis i Programes, respectivament, i els deu coordinadors territorials, afins a López Tena i Uriel Bertran, formen l’executiva nacional que dirigirà el futur incert de Solidaritat.

No creiem que sigui bo per Solidaritat Catalana que es creï un grup tan clar i tan poderós a l’entorn de López Tena i Uriel Bertran. S’ha creat un grup que, a més, percebem com a tancat, excloent i dominador del partit. A més d’això, però, hi ha el to d’autoritat d’alguns dels dirigents, que recorden els tics dels partits d’on vénen i l’afany d’ocupar càrrecs importants, que segurament en els seus antics partits no podien ocupar, obstaculitzant, amb la seva actitud un xic prepotent, la possible participació de persones que potser no han ocupat càrrec anteriorment en altres partits. Es pot intuir que alguns en volen continuar fent el seu modus vivendi.

Cal tenir en compte, a més, que les enquestes i la participació a les eleccions indiquen clarament que la ciutadania està cada cop més lluny dels polítics, tant per les formes d’actuar com pels interessos personals o per la falta de transparència i diàleg. Si hem de caure en els mateixos mètodes i reproduir les lluites pel poder dels partits actuals, la ciutadania no ens creurà.

La veritat és que una part dels adherits que ens vam il·lusionar per la nova manera de fer política que implicava Solidaritat, comencem a estar decebuts. No volem ser, ni serem, les comparses dels secretaris generals o de les polítiques institucionals. Sense la base, els dirigents no són res. I a més, cal tenir molt en compte que en el cas de Solidaritat, en què l’objectiu principal és la independència, tenen la gran responsabilitat de no cremar més les expectatives dels ciutadans. Si no ho saben veure, els passarà factura i, a més, hauran cremat una altra etapa de l’independentisme en un moment en què sembla que el suport és més ampli que mai. Ens han repetit a tort i a dret que és un moment històric i nosaltres ho creiem, però cal que demostrin que també s’ho creuen ells i que estan a l’alçada.

La manera de gestionar la possibilitat de presentar una candidatura municipal a Barcelona no va en la línia que esmentàvem fa un moment, precisament. Quin espectacle tan frustrant, que han ofert tots plegats! No hi ha hagut consens, només la manera d’actuar pròpia de l’egoisme del poder i les declaracions sempre van en la direcció de desprestigiar. Així no anem enlloc. La gent independentista que no volem càrrecs, que defensem la independència com a objectiu final, que no volem ser els protagonistes principals, sinó ciutadans de l’Estat català, ja n’estem “fins als collons, de tot plegat”, com diu Vicents Sanchis en un article i nosaltres encara hi afegiríem un fragment d’una cançó de Manel que diu “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”. Pel bé de l’independentisme, el millor seria que tots aquells que no siguin capaços de comportar-se, es retirin de la política i deixin pas a un sentiment sincer de noves persones sense interessos personals perquè, si no, la davallada en vots de SI pot ser forta. Nosaltres ja hem manifestat en alguna reunió que la idea de presentar-se a les eleccions municipals la trobem precipitada i que el que cal és buscar la complicitat donant suport a noves vies de col·laboració amb les forces independentistes. Així ho vam manifestar per Internet a Joan Laporta, ja fa mesos. Si l’objectiu real és la independència, l’objectiu hauria de ser concentrar els esforços per augmentar la presència al Parlament de Catalunya i tenir representació al Parlament Europeu, on es podria fer una gran coalició independentista entre Euskal Herria, Galícia i Països Catalans.

El trencament i la manera com s’ha portat tot plegat no ens ha agradat gens, ni pel futur de Solidaritat Catalana, ni pel moviment independentista, per al qual pot ser un greu perill. Com a adherits que som de Solidaritat Catalana, ens prenem un temps de reflexió per decidir si continuem o no en el projecte. No volem ser comparses i donar suport en la creació d’un grup dirigent, que ja es creuen poderosos només de saber que són els que manen i prenen determinacions que la majoria de vegades són inaccessibles i inqüestionables per la gran majoria de adherits.

Voldríem acabar aquest escrit recordant les quatre paraules que va definir molt bé Toni Strubell en el primer congrés i que deien que el moviment independentista ha d’actuar com un moviment Unit, amb Força, amb Coherència i amb la Màgia necessària per tornar a il·lusionar el poble català. Si no és així, haurem tornat a fer passos enrere en el camí cap a la independència.

Passi el que passi, però, hem de mantenir viu el sentiment legítim que tenim com a poble i buscar altres camins cap ha un moviment unitari i integrador cap a la INDEPENDÈNCIA, ja que amb els personalismes i egoisme dels dirigents no la farem possible.

Per tant, qüestionem Solidaritat per la manera en què s’han comportat els que l’encapçalen, però no l’independentisme, perquè estem convençuts que arribarem a trobar la manera d’assolir la llibertat.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.