Em sap greu

Després d’unes setmanes de reflexió he deixat de formar part de Solidaritat Catalana per la Independència. No vull acceptar els personalismes, l’elitisme ni l’autoritarisme dels dirigents que s’imposen al voluntarisme i a la dedicació desinteressada de molts adherits a Solidaritat.

Quan els polítics es creuen amb la veritat absoluta, quan es consideren imprescindibles, quan prioritzen els seus interessos individuals, quan no saben generar una participació oberta i plural, quan els retrets i les disputes són la seva justificació, quan ens generen neguit i sensació de ridícul, és el moment de plantejar-te què fas en un moviment que no genera confiança en la defensa dels interessos col•lectius o que no impulsa il•lusions.

Aquest no és el camí per crear moviments d’implicació ciutadana que ens portin cap a la independència. Solidaritat havia de ser una altra cosa i, sobretot, no havia de ser un reflex mimètic del comportament dels partits polítics actuals, orientats a defensar per sobre de tot el poder i el domini d’un moviment. Hem de saber generar confiança i seguretat.

Començo aquest escrit dient que em sap greu, perquè la gent que conec ha sentit o llegit més d’una vegada la meva complicitat amb Solidaritat i la defensa dels seus plantejaments. Així i tot, però, no crec que hagi estat en va. Creure en un moviment polític independentista que aprofita la força de les consultes sobiranistes i de la gran manifestació del mes de juliol de l’any passat, és lícit i, fins a cert punt, lògic. El meu posicionament actual no varia ideològicament, perquè continuo sent independentista, això no canviarà mai, però no puc defensar aquests dirigents.

Per aconseguir la independència no ens calen intel•ligències superiors individuals que ens guiïn, sinó compromisos col•lectius. Tampoc no ens cal la cobdícia ni les picabaralles públiques dels dirigents, que enverinen les nostres il•lusions, sinó la construcció d’esperances col•lectives.

Ens cal impulsar el debat i els acords integradors i, sobretot, fomentar la participació i saber escoltar.

És veritat que cal reflexionar, però també és cert que s’ha pogut arribar al Parlament i això, no hi ha dubte, ha estat gràcies a l’esforç de molts ciutadans. Si els senyors López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta es creuen que només el seu carisma els ha dut a tenir sou i cadira al Parlament, estan molt equivocats. Sense l’impuls i dedicació de milers de ciutadans no hauria estat possible. Cal que ho tinguin present i, si no, el millor que poden fer, pel bé de l’independentisme, seria plegar i viure de la seva feina, i no de la política, si és que no n’hi ha algun que es pensa que la seva feina és la política.

Una de les coses que més m’ha decebut, a part de les picabaralles, evidentment, ha estat que les mateixes persones que defensen els postulats de Solidaritat al Parlament també en vulguin dirigir l’aparell. Això no fa possible que altres persones s’involucrin d’una manera activa i engrescadora en el projecte. Ens cal una regeneració i cares noves, com diuen els postulats de Solidaritat, i el primer congrés m’ha demostrat que això no és així, perquè hi ha una sèrie de persones que acumulen càrrecs per no perdre el poder. A Osona, penso que en López Tena està massa idolatrat.

Tampoc no puc passar per alt la figura de Joan Laporta. Se li ha de reconèixer el mèrit d’haver defensat el país des d’una institució universal com és el Barça. Ara bé, no puc estar d’acord ni amb la manera de sortir de Solidaritat ni amb el suport a ERC, em sembla d’una irresponsabilitat majúscula. Ell es defensa dient que van utilitzar la seva imatge per impulsar Solidaritat, però jo estic segur que n’era conscient i, si no, vol dir que és un il•lús. ERC ha perdut el seu paper de pal de paller de l’independentisme o d’esdevenir el motor polític que ens aglutinés. Els errors es paguen i el fet d’haver pactat amb el PSC en el dos últims governs de la Generalitat, els ha passat factura. En aquests moments ERC no és un partit creïble des del punt de vista independentista i, per tant, no pot aglutinar el moviment.

He manifestat sempre, a més, que no estic d’acord que Solidaritat es presenti a les eleccions municipals del 22 de maig. Crec que s’ha fet d’una manera massa precipitada i ha semblat, en algun moment, que les tensions per ocupar càrrecs han passat per sobre de l’interès general del moviment. Això pot ser decebedor i perjudicial i pot suposar, a més, una pèrdua de vots en algunes ciutats.

Ens cal molta més coherència i sinceritat. Cal que els discursos polítics i l’ideal independentista s’allunyin del plantejament autonomista de CiU, que té el seny a la cartera. Tampoc no podem imitar el model d’ERC, que lluita més per mantenir càrrecs que no per l’independentisme. El model polític que hem de construir de nou ha d’allunyar-se de les pràctiques dels dirigents d’aquests partits i apropar-nos als sentiments dels ciutadans que tenen clar que l’únic camí cap a la sobirania és la ruptura amb Espanya.

Continuo pensant que la independència és possible i que, amb un bon treball d’unitat i de participació ciutadana, farem imprescindible la creació de moviments participatius unitaris. La mobilització, la lluita i la revolta ens portaran a cercar l‘esperança de la llibertat com a poble. NO DESESPEREM, hem de rearmar l’ambició de l’independentisme.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.