16 – La República

Fa 80 anys que Francesc Macià va proclama la República catalana i que la dictadura feixista del franquisme ens en va arravatar les llibertats. La 2a República va durar poc, però va ser prou important perquè, encara avui, molts ciutadans la recordem, gracies a les vivències de persones properes o d’algun familiar. Els somnis, ideals i esperances de moltes persones es van convertir en realitat el 14 d’abril de 1931 amb la proclamació de la República, que va significar el triomf de la llibertat.

A parer nostre, Catalunya ha viscut dos esdeveniments clau que han marcat negativament el seu futur.

D’una banda, l’abolició de les institucions catalanes (Decret de Nova Planta), l’any 1714, amb la conseqüent instauració d’una política absolutista espanyola i la imposició de la llengua espanyola. Catalunya, que havia gaudit d’un dels primers models parlamentaris europeus, va perdre les llibertats nacionals i encara no les ha pogut recuperar.

D’altra banda, l’1 d’abril de 1939, la dictadura franquista va suposar l’abolició de tots els drets i les institucions de Catalunya, l’exili de milers i milers de persones i la demostrada repressió feixista i antidemocràtica. Del 39 al 77 va continuar un govern republicà a l’exili, sense cap influència sobre la política derl país, però. El més trist és que amb la Constitució de la democràcia monàrquica i amb la vinguda del president Tarradellas va deixar d’existir.

Al llarg de la història els dirigents espanyols ens han humiliat moltes vegades, com a poble, tant en l’etapa de la dictadura de Franco com en l’anomenada etapa democràtica.
En els últims anys les polítiques autonomistes i unionistes dels partits que la democràcia formal va legalitzar, ens han continuat dirigint cap a l’espanyolització, i han establert la imposició de la monarquia com a model polític, així com el fet d’impedir la justa recuperació de la memòria dels fets que van succeir i l’acció de la justícia en contra dels responsables del genocidi.

El que és cert és que actualment els catalans hem perdut la por de reivindicar els nostres drets republicans i independentistes. Per això tenim com a referència els ciutadans que varen saber defensar la República. Però, en canvi, la classe política, en general, mostra molt poc respecte cap als lluitadors republicans. I no parlem exclusivament dels partits espanyolistes, PP, PSOE o Ciutadans, sinó també dels partits autonomistes com CiU o el PSC, que moltes vegades han tingut por de recordar els milers de morts dels lluitadors demòcrates que varen donar la seva vida en favor de les llibertats, de la justícia social, d’un model educatiu el nivell del qual no s’ha tornat a recuperar mai i dels drets institucionals que va representar la República.

Aquests dies, justament, hem recorregut alguns dels camins de l’exili, el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i les vivències explicades, en veu baixa i al llarg dels anys, per antics militants republicans que van viure l’exili i la repressió posteriors a la guerra civil, que a nosaltres ens agrada anomenar Revolució i contrarevolució. L’aixecament militar del general Franco va comportar més d’un milió de morts i entre 400.000 i 500.000 republicans exiliats. Uns 180.000 eren soldats i la resta, famílies amb dones i nens.

Els camins de l’exili catalans van portar milers de republicans als camps de concentració on els esperava, per si el calvari que havien passat fos poc, el tracte inhumà del Govern francès. Cal recordar, però, que encara ho van tenir més difícil els catalans de les Illes Balears, perquè la fugida va ser gairebé impossible i la repressió, igualment cruel.

Ens poden ensenyar a perdre la memòria, però com a ciutadans conscients hem de saber preservar-la, malgrat l’oblit al qual ens volen abocar. Quanta tristesa i nostàlgia varen viure els republicans per defensa la legalitat republicana i avui encara no han tingut el reconeixement institucional ni ciutadà que mereix la seva resistència. Ja ha plogut molt i sembla que res no ha passat, però el pòsit d’aquells fets ha marcat indefectiblement el nostre futur, ens ha de fer reviure els plors de tristesa, de vergonya, d’injustícia i de ràbia, pels oblits que els hem donat.

Cal formació i informació sobre les realitats viscudes i sofertes, sobre les històries amagades. No voldríem mitificar l’aventura del penós exili, sinó reflexionar i buscar les realitats ocultes de tantes famílies i persones que el van viure. Quants fragments de la història viscuda pels republicans exiliats i de les repressions queden per escriure i fer-ne justícia?

Ens declarem obertament antimonàrquics i tampoc no creiem en les democràcies que impedeixen les llibertats dels pobles. Una veritable democràcia hauria de tenir clar que no es pot posar cap impediment a l’expressió lliure de la voluntat de les persones. Tot ha de poder canviar i una societat que es vol democràtica, hauria de ser capaç de parlar de tot, sense barreres ni fronteres, ja que, en cas contrari, crea desinterès i desafecció. El feixisme continua existint, segurament no és igual que fa 80 anys, però per mitjà d’una Constitució condicionada pels hereus del franquisme als anys 70, ens condicionen i ens assimilen com a poble.

Com dèiem en l’escrit anterior, aquesta pot ser una altra bona raó per indignar-nos. No ens calen revenges, sinó justícia i memòria, així com la independència per construir una nova República catalana.

Avui la pregunta i el repte que ens plantegem, és qui sabrà interpretat el sentiment i els anhels del poble català per proclamar la República catalana com a Estat independent en el marc de la Unió Europea.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.