19 – D’indignats, en som molts més dels que ells volen i diuen

Qui són els indignats? Aquesta és la pregunta que es fan els polítics, els banquers, els homes totpoderosos, els pseudopolítics, els tertulians que cobren per donar opinió… tots hi estan molt còmodes, dins aquest sistema econòmic, polític i social, i creuen que defensant-lo podran conservar el seu estatus i els seus privilegis.

Es fan una trampa a ells mateixos, quan pensen que els indignats són només els acampats. D’indignats, per diferents motius i causes, com  diria en Raimon, “en som molts més dels que ells volen i diuen”. Caldria distingir, això sí, quina és la causa de la indignació i de quina manera s’expressa. Les acampades són la forma més visible de la indignació, però no són l’única. Seria molt difícil, enunciar i enumerar totes les maneres d’expressar la indignació i les situacions que la provoquen. L’atur, les retallades sanitàries, la privatització dels serveis públics, les jubilacions, la situació dels joves i dels dels immigrants, la manca d’ètica generalitzada, els guants bancaris, el sous dels polítics, la corrupció… i així podríem anomenar tot un seguit de fets que fan que la indignació augmenti i que la pluralitat dels indignats cada dia sigui més gran, tant si acampen com si es manifesten o es queden a casa. El fet de no rebre cap mena de resposta per part del sistema vol dir, a parer nostre, que el model social, democràtic i econòmic  ha fet fallida.

Per defensar el model actual, les persones més poderoses de la nostra societat  (banquers, grans empresaris, polítics o  tertulians) amb la connivència dels mitjans de comunicació, intenten manipular el ciutadà  i li volen fer creure que tot està controlat i que aquesta situació és temporal. En definitiva, que els que estan enfadats només són una minoria i que, a més, tenen poc pes social. Que lluny de la realitat!

Per dir-ho suau, podem afirmar que els polítics viuen absolutament aïllats de la realitat, sense distinció ideològica, tant si són de dretes com d’esquerres. No viuen ni entenen la realitat social, aquella que afronta la majoria de la població cada dia, i, a més, se senten els grans representants i garants legítims d’una democràcia representativa que amb prou feines arriba al 50% de participació. No saben interpretar el mandat  del ciutadà, perquè potser no saben que per manar s’ha de saber obeir.

Sense una democràcia real no podem tirar endavant. Per tant, hem de tornar a construir un model nou, un model del qual no formin part la corrupció, la mentida i la manca d’honestedat i d’ètica.

Per tot això, els polítics actuals haurien de plegar, perquè fan més nosa que servei. Una part de la ciutadania ja té la percepció que ni ells són els bons, ni els dolents els antisistema. Ja n’hi ha prou, de desqualificacions als moviments ciutadans, perquè ja no tenen autoritat moral ni credibilitat per desqualificar ningú.

El sistema actual provoca un desajustament social, que en aquest moment és més evident, però que sempre hi és,  que ens porta cap a la pèrdua de valors cívics. Davant d’això, el comportament elitista dels polítics només fa possible que les expressions de violència minoritària augmentin dia a dia i que puguin desembocar en una violència social majoritària i multitudinària. Fins ara, el sentit comú dels ciutadans ha evitat moltes situacions límit. La prova la tenim en la manifestació de Barcelona, en què, tot i les provocacions dels polítics, de la policia i dels tertulians o “creadors d’opinió”, que proven, una vegada i una altra, d’imposar la sensació de por, el civisme va imperar. Ara bé, cal preguntar-se fins quan el ciutadà aguantarà aquesta situació.

Voldríem manifestar als diputats i als mitjans de comunicació en general, que van trobar absolutament injustificada la reacció dels manifestants  que volien impedir-ne l’entrada al Parlament, que vàrem trobar deplorables les justificacions i els comentaris sobre les actuacions dels indignats. No creieu justes les seves reivindicacions o arguments? No creieu que els ciutadans ja n’estan farts, de les vostres promeses incomplertes? Encara no enteneu que la indignació representa un malestar majoritari, entre els ciutadans? No veieu que aquestes actuacions ja fa temps que s’estan gestant, a causa, precisament, de la vostra incapacitat de donar-nos resposta? Manifesteu, això sí, un gran malestar pel comportament d’alguns. Les sacsejades de l’altre dia són fets aïllats i si les magnifiqueu de al manera que ho feu, és perquè sabeu que ja heu perdut el respecte de la societat i que, per tant, només podeu aspirar a no perdre els privilegis que tan injustament us heu autoconcedit. El que  ens preocupa de veritat, és que si continueu amb la vostra actitud prepotent i elitista, aquesta mena de manifestacions seran cada dia més contundents. Cada dia la indignació serà més dura i la diferència, gairebé en podríem dir abisme, entre els polítics i els ciutadans arribarà a ser insalvable, irreconciliable. Us hem perdut el respecte, però vosaltres ja fa molts anys que ens el vau perdre a nosaltres. Aquesta indignació, per tant, no només és respectable, sinó que és absolutament legítima, perquè ja fa molt temps que no hi ha confiança en  la classe política, que una gran part de la societat no s’hi sent representada, al contrari, pensa que entorpeix les possibilitats de canvi. Marxeu, que ja ens en sortirem, i deixeu de justificar el vostre fracàs amb intervencions policials.

El moviment dels indignats, i els dels ciutadans en general, es comença a plantejar que les modificacions, els canvis o el trencament amb els sistema són imprescindibles per tirar endavant. Nosaltres creiem que ens cal una ruptura amb aquest model tan injust econòmicament, políticament i socialment. S’ha trencat del tot la distribució entre les forces de dretes i esquerres i s’han  equilibrat. S’ha de construir un nou sistema des de baix cap a dalt en què no hi hagi polítics totpoderosos de primera i ciutadans de segona, sinó persones que representen la ciutadania i treballen pel benestar de tots i cadascun dels ciutadans, i no només d’uns quants. Hem d’intentar-ho, perquè si no, estem abocats a l’autodestrucció.

Per això creiem que ens cal dialogar i construir, i no reprimir la indignació, per afavorir el debat de les idees, que no és patrimoni dels polítics. Han d’entendre que la violència policial només crea violència ciutadana, que amb aquesta actitud afavoreixen l’aparició de comportaments feixistes i de repressió. La situació es torna insostenible i cada dia hi ha més gent que pateix i que perd l’esperança.

És difícil, preveure quines noves reaccions, pacífiques o no, hi haurà per part de la ciutadania. En tot cas, el que és segur, és que la resignació i el silenci s’han acabat.

  

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.