22 – El català, la nostra llengua

Un cop més, amenacen i ataquen la llengua catalana. I aquesta vegada ho fan amb una sentència que pot tenir conseqüències molt i molt serioses per al català i per als catalans. Tanmateix, no ens hauria de venir de nou, perquè el procés de substitució lingüística, els espanyols, el van iniciar fa molts anys. De fet, en fa prop de 300 que Felip V va començar la croada contra el català i, des de llavors, amb més o menys intensitat, el procés no s’ha aturat mai.

El motiu és prou senzill d’entendre. La llengua és molt més que un element de comunicació, és, sobretot, un element identitari, el que ens permet mantenir la consciència com a poble i com a nació. És per això que quan un poble en vol assimilar un altre, es comença per la llengua. Fixeu-vos que tots els països del continent americà, per exemple, tenen com a llengua oficial la llengua dels colonitzadors (anglès, portuguès o espanyol, bàsicament). El conflicte lingüístic, doncs, és el principi de l’assimilació lingüística i cultural que persegueixen aquells que no són catalans. I si, a més del conflicte lingüístic, es pot dividir el territori, com ha passat amb el cas català o el cas basc, millor que millor, perquè llavors la comunitat lingüística és més feble i més fàcil de vèncer.

Si fem memòria dels darrers 50 o 60 anys, per exemple, ens adonarem que només han canviat els mètodes, però que l’atac sistemàtic continua.

Durant la dictadura es van utilitzar mètodes realment intimidatoris, inspirats en els models colonitzadors que els espanyols havien aplicat a Amèrica amb la imposició a sang i fetge de llengua i religió i amb la conseqüent  pèrdua d’identitat, de cultura i, sobretot, d’autoestima, dels pobles americans. Aquí, a als Països Catalans, van intentar fer el mateix amb repressió i violència, tant a les escoles com als mitjans de comunicació o a la vida social. Es tractava no només de fer canviar de llengua un poble, sinó també de vexar-lo i humiliar-lo, de manera que no tingués prou dignitat per queixar-se o oposar-s’hi. Però no els va acabar de sortir bé, perquè la llengua encara perviu, tot i que la dignitat, l’autoestima i la unitat del poble català, evidentment, han patit i pateixen una erosió molt profunda. Per dir-ho d’una altra manera, ens hem tornat a aixecar sempre, però cada vegada costa més, perquè estem més colpejats.

Acabada la dictadura, semblava que tot havia de canviar radicalment. I va canviar, però només formalment. Després dels primers anys de la mal anomenada transició democràtica, tant els espanyols com els catalans autonomistes van jurar una Constitució, encara vigent, que ens condemna com a poble, perquè ens considera, lingüísticament i culturalment, per sota de la llengua i la cultura espanyoles i, a més, ens nega el dret a l’autodeterminació.

La sentència que considera que el català i l’espanyol han d’estar al mateix nivell en l’ensenyament és conseqüència directa del recurs del PP al Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El TC va establir, entre d’altres coses, que la llengua catalana no pot ser llengua preferent, com s’havia considerat legalment fins ara pel fet de ser, a més d’oficial, l’única que és pròpia del territori. Això vol dir, per tant, que trontolla el model lingüístic a l’ensenyament, però es pot aplicar a molts altres àmbits de la vida pública, com ara l’Administració. L’abast d’aquesta sentència, doncs, pot ser molt més ampli.

La maquinària de l’Estat continua funcionant i aquesta sentència obre un camí molt negre per al català al Principat, però especialment als territoris més castigats, com són les Illes Balears i el país Valencià on, a partir d’ara, tenen en safata la possibilitat de canviar la llei per eliminar la llengua pròpia de l’escola i de l’àmbit públic.

Fa aproximadament dos anys, el lingüista Joan Solà va fer un discurs al Parlament en què va acusar els polítics de no fer res per recuperar la dignitat del poble català. Els que s’hi van quedar, el PP i Ciutadans van marxar, perquè no els interessa sentir ni segons que ni segons qui, per força es van haver d’avergonyir. Imagineu-vos què els diria ara, si hi fos, en Solà, veient que a Catalunya es governa de la mà dels botxins.

Només hi ha una camí, que és no abandonar mai la llengua, usar-la amb normalitat i amb tothom i en tots els àmbits i, sobretot, pressionar la classe política perquè s’adoni que la relació amb l’Estat espanyol és insostenible i humiliant.

Volem continuar parant els cops així com puguem o ens estimem més que no ens en peguin més? Nosaltres ja hem triat.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.