24 – La dignitat de la indignació

 

Actualment, el sistema social i polític basat en les regles del capital trontolla i fa aigües per tot arreu.

El 15 de maig d’enguany, com a reacció als moments que vivim, va néixer l’anomenat moviment dels indignats, que va tenir un gran ressò en la vida pública catalana i mundial. Tanmateix, la classe política, econòmica, informativa, judicial… ha intentat desactivar i deslegitimar la incidència mediàtica del moviment, que va experimentar una presència importantíssima al carrer.

Les simpaties i les mostres favorables al moviment van tenir respostes espontànies molt diverses provinents de sectors socials molt diferents. Les agressions socials que molts sectors de la societat van patir en pròpia pell,  van crear unes respostes de solidaritat cap al moviment dels indignats. Hi ha un sentiment general que les coses no funcionen i que sortir de la crisi no és l’objectiu únic, sinó que cal reivindicar un altre model social, perquè aquest ja no ens serveix, perquè cada dia són més les persones que pateixen dificultats. Els ciutadans han interioritzat un sentiment de pèrdua del valor social col·lectiu i han sentit que el fracàs del model no és responsabilitat seva, sinó dels polítics, dels banquers, dels mitjans de comunicació i dels estaments més conservadors de la nostra societat. Cada dia el sistema afavoreix més situacions d’indefensió, la qual cosa fa que augmentin les diferències socials i econòmiques. I aquesta indefensió acaba provocant que hi hagi més gent fora del sistema social, persones desemparades que es converteixen en un problema, en un destorb per al sistema mateix. Tot es compra, tot es ven i tot té un preu, fins i tot el menjar, que passa a formar part de l’especulació més roïna, com si es tractés d’un cotxe o d’una joia, i no d’una necessitat bàsica. I això no ho pot arreglar una recuperació econòmica, perquè ara ja s’ha vist la part més fosca d’aquest model neoliberal tan salvatge. Si no hi ha un canvi global, la situació pot esclatar.

Els estaments oficials i oficialistes els han acusat d’estar poc organitzats o de tenir poc treballades les seves demandes i reflexions. I potser és així, però el poder econòmic i polític, que se suposa que hi ha reflexionat i que és solvent per opinar, tampoc no ha aportat una sola solució satisfactòria per sortir de l’atzucac en què es troba. Per tant, el temps corre a favor dels indignats i en contra del sistema econòmic actual, i la indignació creix arreu del món, s’internacionalitza per cridar contra la pèrdua de drets socials, per posar de manifest la insatisfacció i la frustració que provoca l’atur, la desigualtat, la privatització de la salut i de l’educació, les retallades socials, la pobresa que augmenta cada dia, etc.

Tot plegat ha desembocat en l’organització, el passat 15 d’octubre, de més de 951 manifestacions en ciutats d’una vuitantena de països. Del 15 de maig al 15 d’octubre només hi van 5 mesos, però la resposta al moviment s’ha estès com una taca d’oli. El sistema capitalista va globalitzar l’economia i el moviment de protesta ha globalitzat la indignació. Ja no és hora de callar, ni d’ajupir-nos o de viure resignats, és l’hora de la protesta, de la mobilització, de continuar la revolta de la indignació.

Els polítics estan sorpresos i preocupats i la prova és que, per neutralitzar el moviment, ara, els que s’anomenen progressistes, diuen que incorporaran algunes reivindicacions dels indignats al programa electoral. Però la veritat és que no hi han sabut donar resposta, i no serveix fer-les servir com a promeses electorals. Tenen por, perquè la classe política n’és responsable directa, de la situació que es viu, i els ciutadans exigeixen justícia. Les notícies que rebem de les manifestacions de Roma o de Brussel·les, que posen l’èmfasi en la despesa dels desordres, i les accions judicials de les accions al Parlament de Catalunya, tornen a criminalitzar el moviment. I ho fan tots els grups polítics i la premsa, perquè la seva preocupació ja no és resoldre els problemes mundials, sinó com salvaran el sistema actual, que tant els beneficia, per mantenir el seu estatus i els privilegis personals. Aquesta falta d’honestedat, ja siguin partits de dreta, de centre o d’esquerra, a la llarga els passarà comptes i no podran negar que són ells, els que  han afavorit aquest sistema d’injustícia social i de dictadura del capital. Els polítics estan desbordats i el moviment dels indignats aporta elements de crítica que ni els agraden ni els convenen.

No hem de perdre de vista que la indignació s’articula en un moviment pacífic, però que els governs provoquen situacions, amb la seves decisions, que generen respostes contundents, com les de Roma, que després serveixen als mateixos estaments que les han provocades per perseguir-lo i criminalitzar-lo. Per desgràcia, aquest tipus d’accions creiem que aniran en augment, ja que els polítics no saben, o no volen donar resposta a les injustícies i a la marginació creixent d’una part cada cop més important de la societat.

Les pancartes mostren demandes molt diverses: “democràcia real”, “la banca sempre guanya”, “mentre hi hagi misèria hi haurà indignació i rebel·lió”, “ningú no em representa”, “no hi pa per a tant xoriço polític”, “rescat dels bancs, treballadors al carrer”… La democràcia actual és buida de contingut i a la societat ja no li serveix. És per això, que les protestes socials continuaran. Els polítics han de deixar pas, després del seu fracàs en la gestió social, a una nova sobirania ciutadana com a vertadera defensa de la democràcia real, i no parlamentària. Els ciutadans estan indignats amb la classe política, i no amb els indignats.

Segurament ens espera una tardor calenta, perquè el crit de les manifestacions ha estat “de la indignació a l’acció”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.