26 – La construcció de l’Estat propi: autodeterminació

Després de les eleccions espanyoles del 20 de novembre, hem pogut comprovar, un cop més, que no  hi tenim res a fer, al Congrés espanyol, perquè sempre hi serem minoria. Tots aquests anys ens han ensenyat que participar a les institucions de Madrid no comporta ni un sol pas endavant en la recuperació de les llibertats nacionals, en el camí cap a l’Estat propi.

Cal recordar què han fet els partits polítics i quines conseqüències ha tingut la seva actuació en els 36 darrers anys de democràcia espanyola. Hi ha hagut diferents posicionaments: l’autonomista, l’independentista pactista i el federalista. Pertanyin al corrent que pertanyin, però, tots els partits catalans han fet el paper de la trista figura, pel que fa a la defensa dels interessos nacionals, és a dir, que tots han actual en clau espanyola, la qual cosa provoca desencís i una falta important de motivació dels ciutadans, amb una creixent desconfiança vers el sistema polític. Segurament la crisi hi té a veure, però també la falta d’ètica i honestedat dels partits i dels polítics.

El 1978 es va  aprovar la Constitució espanyola, 33 anys que considero perduts per a Catalunya perquè, en un moment en què s’esperava un canvi, ens vam sotmetre a les regles de joc espanyoles.

Les mobilitzacions de la societat civil, com la manifestació del 10 de juliol de l’any passat, en què van sortir al carrer un milió i mig de catalans, han permès conquerir que la reivindicació del drets a l’autodeterminació i la independència es plantegi d’una manera oberta i natural.

Les mobilitzacions de l’Assemblea de Catalunya va ajudar a fer caure la dictadura franquista, i els pactes de la Transició, a fer néixer una democràcia formal amb tot el pòsit de l’espanyolisme més resclosit i imperialista, i amb una monarquia no volguda. Els espanyols, en les negociacions, van acceptar donar-nos un Estatut d’Autonomia descafeïnat i unificador, és a dir, ens van fer entrar de ple dins l’Espanya de les autonomies. El temps ha passat i els espanyols continuen imposant la seva voluntat. Per això, des d’un punt de vista independentista, podem dir que som allà on érem, amb la diferència que el genocidi cultural i lingüístic i la sagnia econòmica cada cop ofega més  Catalunya, això sí, ara emparats per la “democràcia”. Tants anys d’estar sotmesos i el fet d’estar-ho per un sistema aparentment “tolerant”, fa que una part  de la societat ja estigui còmoda i immobilista acceptant el model actual.

Per superar aquests darrers anys, caldrà acceptar que la Transició va ser una reforma del franquisme, i no una ruptura democràtica. Cal canviar la forma de fer política, perquè la manera de fer política dels partits anomenats catalanistes, principalment CiU i el PSC-PSOE, ha fracassat estrepitosament. Amb una clara visió espanyolista, no han fet més que enfortir la democràcia espanyola, creient que així aconseguirien més respecte i reconeixement per a Catalunya.

Cal aprofitar, doncs, aquest moment per aglutinar el pensament en la defensa dels drets de Catalunya com a nació, perquè hi tenim tot el dret.

I per poder aconseguir el dret d’autodeterminació i la constitució d’un Estat català sobirà necessitem, d’una banda, l’organització de la societat civil en moviments ciutadans, que també juguin un paper polític, com l’Assemblea Nacional Catalana; i de l’altra, la unitat dels partits independentistes.

Segons  el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de l’ONU el 16 de desembre de 1966, els pobles tenen dret a l’autodeterminació:

Article 1.1 “Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.

Article 1.3 “Els estats participants en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”.

Digui el que digui la Constitució espanyola, doncs, podem reivindicar lliurement aquest dret a l’autodeterminació, sense por, perquè és un principi fonamental dels drets humans reconegut a la carta de les Nacions Unides.

El poder ciutadà i popular va ajudar al fet que, el  14 d’abril de 1931 i el 6 d’octubre de 1943, respectivament, es proclamés la República catalana. La nostra força, en aquest moment, seran les mobilitzacions ciutadanes per reclamar l’Estat català dins la Unió Europea. Tenim el dret, i també el deure, d’intentar-ho i de poder tirar endavant com a poble. Sobreviure dins l’Estat espanyol s’ha vist que és una tasca impossible.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.