34 – L’Independentisme i la selecció espanyola

 

Primer de tot voldríem manifestar que ens agrada el futbol i que els nostres colors són els blaugranes. La política de crear futbolistes amb la idea de fer bon futbol ha fet que el Barça tingui un planter que desperta admiració arreu del món. Ara bé, quan aquests jugadors, i no només els jugadors, sinó l’estil de joc sencer del Barça, es posen al servei de la selecció d’un país que molts culers i molts catalans (la majoria, segons les darreres enquestes) no senten com a propi, el conflicte està servit.

Hi ha gent que es posa les mans al cap de pensar que hi ha catalans que no volen que la selecció espanyola guanyi, però el que s’haurien de preguntar és com podem voler el triomf d’una selecció que representa l’Estat opressor, que des de fa centenars d’anys intenta acabar amb la nostra llengua, que ens espolia diàriament en benefici dels interessos espanyols i no de les necessitat dels ciutadans catalans, i que no ens permet participar amb la nostra selecció pròpia, etc. Catalunya, esportivament parlant, no és lliure.

Els Centre d’Estudis d’Opinió ens diu que el 51% del catalans votaria independència. La majoria, per tant. Però, en canvi, és curiós observar que un triomf d’Espanya crea  contradiccions a una part dels independentistes. Com molt bé apuntava Xevi Xirgo en un article publicat al Punt/Avui, les victòries d’Espanya es transformen, a Catalunya, en un trastorn de personalitat digne de ser inclòs en els manuals de psiquiatria. I el dia després, quan anem a fer un cafè o a esmorzar, sembla que no gosem tocar el tema de la Roja, per aquesta esquizofrènia mateixa que ens crea. I és que encara hi ha molts independentistes que viuen els èxits esportius de la selecció espanyola com un fenomen complex, mentre que d’altres sabem que les victòries espanyoles ni són nostres ni són les de qualsevol país: són les de l’estat que els sotmet. Si agafem distància i fem un símil, ens adonarem que a Irlanda, per exemple, els partits contra els anglesos de rugbi no es viuen igual que els que es juguen amb altres seleccions, per raons històriques òbvies. I tampoc no es veu la selecció anglesa com qualsevol altra, perquè la memòria històrica la fa diferent.

Per tant, ens agrada el bon futbol i que guanyi el millor, però no és una regla, per raons històriques i polítiques, que puguem aplicar a la selecció espanyola, igual que tampoc no saltaríem d’alegria ni ho celebraríem especialment si la selecció d’un altre país, en què la majoria de jugadors haguessin sortit de la Masia, guanyés un campionat. La Masia, en l’àmbit futbolístic, és un model  d’èxit, però en l’àmbit nacional, en canvi, ha fracassat estrepitosament, perquè no és capaç de formar jugadors que coneguin la nostra llengua ni defensin la nostra identitat.

Fins ara hem parlat de la contradicció que genera la selecció espanyola en una part important de la societat catalana, però això no sembla que afecti en absolut els jugadors catalans que hi participen. Només se’ns acuden dues raons: que se sentin espanyols, o que el reconeixement dels seus mèrits futbolístics i l’interès econòmic, 300.000 € lliures d’impostos, pesin més que el sentiment nacional, la qual cosa seria èticament reprovable. De fet, és inacceptable, que en una situació econòmica com l’actual,  ingressin aquestes quantitats. No direm que són un mercenaris, però sí que el seu comportament social és, com a mínim, poc responsable.

I pel que fa al comportament nacional dels jugadors catalans, més valdria que deixessin de fer folklore i no es fotografiessin més amb l’uniforme espanyol i la senyera, perquè aquesta imatge encara ajuda a reforçar la unitat d’Espanya. La seva participació i la manifestació d’alegria en els triomfs espanyols contrasten amb la participació dels partits, fins ara intranscendents gràcies a l’Estat espanyol, de la selecció catalana. En moments com aquest, en què ja no valen mitges tintes, en què estem decidint què volem ser com a poble, caldria recordar el comportament d’Oleguer Presas, que va renunciar a participar en la selecció espanyola perquè, senzillament,  no era la seva. L’independentisme continua el seu camí cap un procés que no podran aturar, tot i que ho intenten i ho continuaran intentant, i aquests jugadors, un dia o altre, s’hauran de posicionar i actuar en conseqüència. Si són espanyols, cap problema, que participin en la Roja, però si no, hauran de saber explicar com és que quan la situació política no era favorable, no van defensar la seva nació.

I els culers independentistes, també cal que s’aclareixin. Per la mateixa raó que no defensem les seleccions de Mali, Holanda, França, Xile, el Brasil o l’Argentina pel sol fet que hi juguin jugadors del Barça, no ens hauria d’alegrar el triomf de la selecció espanyola. Prou de contrasentits i esquizofrènies psiquiàtriques: o som catalans o som espanyols, hi hem d’actuar en conseqüència. Es tracta, simplement,  d’aplicar el sentit comú.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.