37 – La unitat independentista: un pas en fals.

Les eleccions del 25 de novembre no s’han plantejat bé, si tenim en compte que han de ser un plebiscit per decidir sobre la independència de Catalunya.  La unitat dels partits independentistes creiem que era bàsica, en aquest moment històric, i el fet que no s’hagi produït ha generat un cert desencís.

Segurament el més lògic hauria estat  presentar dos blocs electorals catalanistes, un format per CiU i l’altre, per ERC, SI i la CUP, amb opció d’afegir-hi ICV, si és que aconsegueix aclarir la seva postura pel que fa a la independència. Finalment, però, no ha estat possible i això, a més de dividir el vot, provoca que molta gent que té molt clar què vol per al seu país, no sàpiga què han de votar, i tot plegat en un moment històric i decisiu com l’actual.

Els retrets entre ERC i SI donen ales als partits espanyolistes i autonomistes i el camí que la CUP ha iniciat, creiem que una mica tard, encara dispersarà més el vot independentista.  Per tant, es confirmen les tesis que diuen que el principal enemic cap a la independència serem nosaltres mateixos.

Els partits polítics han tornat a mostrar la seva incapacitat de donar resposta a les demandes de la societat. Era importantíssim que en les properes eleccions l’independentisme fos la segona força política del Parlament. Ara, en canvi, es dibuixen unes eleccions en què és possible que CiU tingui majoria absoluta, i això no seria bo per al procés que hem encetat perquè Catalunya sigui un nou estat d’Europa, i en què podria passar que la segona força al Parlament no sigui independentista.

Els personalismes i els falsos dogmatismes han fet fracassar la unitat, és cert, però cal recordar que els partits no són el centre de la reivindicació independentista actual. L’impuls i l’esperança d’aquest procés és i continuarà sent la societat civil, que s’agrupa en l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Els ciutadans estarem atents, evidentment, als programes electorals, i cal saber destriar perfectament aquells que incorporen d’una manera clara i inequívoca la independència com a objectiu. No ens podem deixar embolicar amb conceptes ambigus com ara el federalisme, que amaguen, en aquest context i en aquest moment, el desig contrari a la independència. El federalisme, en aquest país i en aquestes circumstàncies, no és més que una utopia que es fa servir per combatre l’independentisme.

D’altra banda, un altre dels factors que s’han de tenir en compte a l’hora de votar serà la cronologia. Alguns tindran la temptació d’allargar el procés independentista, i això també ens aniria en contra. El procés ha d’estar ben definit tant pel que fa a conceptes com a temps, i allargar-lo només dóna avantatge a Espanya, perquè suposaria un desgast de la societat civil.

Ara és el moment i cal recordar que ens cal sumar esforços per debilitar els partits espanyolistes i, sobretot, cal tenir present que no podem ser una trava per a nosaltres mateixos.  Des d’Espanya, de moment, ens ho posen fàcil, amb manifestacions incendiàries i poc intel·ligents, per aglutinar la unitat d’acció. No ens calen eslògans sofisticats, sinó programes clars i unitat nacional.

De moment, però, ja hem perdut l’oportunitat d’un treball conjunt per caminar cap a la independència en les properes eleccions. Tanmateix, l’ANC, fora de l’àmbit polític, serà una eina de pressió clau i podrà continuar marcant als partits la voluntat social. Per això, tot i la incapacitat dels partits, tenim la capacitat ciutadana, aglutinada en l’Assemblea, de dictar el programa polític.

Sigui com sigui, aquestes eleccions seran plebiscitàries i per això cal que  la Catalunya amb vocació independentista sumi la majoria de vots. Cal mesurar molt els passos per no fer-ne en fals, perquè les dificultats existeixen i no les podem afavorir. La falta d’unitat, sens dubte, ha estat un pas en fals, però ens queda la força de l’Assemblea i d’un poble que no defallirà.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.