44 – Coratge, credibilitat i celeritat

486580_3976950962402_955682939_nL’Assemblea Nacional Catalana, en el transcurs d’aquest darrer any, ha tingut un denominador comú: coratge, credibilitat i celeritat. Això ha fet que hagi tingut un  paper importantíssim a l’hora de crear consciència a favor de la independència, ningú no ho pot negar. El 16 de març es va fer la segona assemblea general de l’ANC a Girona. De la jornada en podem treure diferents reflexions i propostes.

La llarga marxa dels catalans, al llarg de 300 anys de domini espanyol, s’ha distingit pel compromís de diferents generacions per trencar aquest domini i aconseguir la llibertat. Aquest coratge en la lluita s’ha transmès fins avui i continua actiu. És per això que l’ANC s’ha implantat al llarg de tot el territori i agrupa prop de 30.000 ciutadans, entre associats, simpatitzants i voluntaris.

Els ciutadans, en general, hem perdut la confiança en l’acció política dels partits. Les lluites internes i la seva trajectòria fan difícil creure que puguin aportar solucions, tant pel que fa a la situació econòmica i social com al procés independentista. Ja no són creïbles i per això les persones que formem part de l’ANC ens preguntem si ens hem de mantenir en un segon pla i deixar-los la iniciativa; si hem de fer un acompanyament i compartir amb ells la iniciativa, o si, per contra, hem de prendre la iniciativa directament com a societat civil. L’opció de compartir el lideratge amb les institucions polítiques és la majoritària, actualment.

Tots aquests plantejaments són lògics però, en tot cas, el que cal tenir clar és que el poder i la credibilitat del procés independentista rauen en la ciutadania i en l’ANC i que si en algun moment flaquegen els partits, tiraríem endavant com a societat civil.

L’ofec econòmic provocat per la crisi i pel Govern espanyol ens fa caminar de pressa, perquè la ciutadania està al límit. Els partits contraris al procés d’independència i el Govern espanyol, per la seva banda, posaran tants pals a les rodes com puguin, encara que sigui a costa de l’empitjorament social i econòmic de la població. Tenen por que el procés, aquesta vegada, es dugui a terme, i això és degut, entre altres aspectes, al treball de conscienciació de l’ANC; a la manifestació majoritària i pacífica de l’11 de Setembre; als sondejos que apunten una majoria favorable a la independència, i al resultat de les eleccions del 25 de novembre, que han fet possible que els partits que aposten pel dret a decidir tinguin majoria al Parlament.

Evidentment, ara és el moment, i alguns partits polítics, en aquest punt, ens volen fer dubtar amb arguments del tipus “necessitem temps per acabar-ho de lligar tot”, “Espanya no deixa manifestar de forma democràtica la voluntat popular i no es podrà fer un referèndum”, “ara és més important sortir de la crisi”… Tot això són excuses per dilatar el procés i mirar de diluir-lo. No ho podem permetre. La consulta s’ha de fer i s’ha de fer quan nosaltres ho decidim, no quan l’Estat espanyol ni els partits unionistes diguin.

Arribats a aquest punt del procés cal, primer de tot, no confondre les dificultats amb el pessimisme. De dificultats n’hi haurà, però no hem de dubtar ni un moment que les podrem vèncer i que ens en sortirem.

Segon, i com dèiem fa un moment, ens cal celeritat. La consulta s’hauria de fer la primera meitat del 2014.

Tercer, l’acció proposada per a l’11 de Setembre d’enguany, una cadena humana, hauria de ser una acció multitudinària i exemplar.

Quart, cal millorar la unitat de l’ANC, ja que aquest últim any hi ha hagut algunes discrepàncies entre els components del secretariat. Seria absolutament imperdonable que un fet com aquest pogués afectar el procés d’independència. No podem caure en personalismes, ni ideològics ni pragmàtics, ni identificar l’ANC amb les persones que la dirigeixen. Per això seria bo plantejar-nos renovacions periòdiques.

Cinquè, cal no oblidar que l’objectiu és la independència. La vida de l’ANC, per tant, ha de ser curta, perquè el procés no s’ha d’allargar gaire i perquè, a més, l’Assemblea comença a fer nosa als partits i al Govern espanyol i, per tant, els intents per desestabilitzar-la continuaran.

El que queda clar és que els partits polítics no poden caminar sols i que la gent demana participació i celeritat. Entre la crisi, la corrupció, les retallades i el desgovern, una bona part de la ciutadania creu que l’única sortida és fer foc nou i avançar cap a la independència i, a més, hi vol contribuir.

Aquest 2013, les dificultats poden ser moltes. Per això, la fortalesa, la resistència i la lluita han de ser les nostres armes cap a la transició nacional. El poder està en mans dels ciutadans i els partits ho saben. Ara és la ciutadania, que s’ha de creure que té el poder que l’ha d’emprar. Els ciutadans no sobrem, en la democràcia, en som la base. Els que podrien sobrar són els polítics actuals, que només són un instrument de gestió i que, per tant, han de saber obeir per saber gestionar.

Junts ho farem possible. Sense estat propi estem condemnats a desaparèixer com a poble i com a nació.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.