45 – Desconfiança democràtica: “escrache”.

escracheJa fa temps que l’estat d’ànim de la ciutadania es pot definir amb paraules com desànim, frustració, escarni o desobediència. Una part important de la societat està farta del model liberal dominant. L’evolució suposa superar etapes per millorar i aportar solucions als problemes del model econòmic i social.  Aquestes ànsies de millora han provocat, durant segles, accions i revoltes diverses emprades per la societat amb l’esperança de canviar el model que els oprimia.

Així, les revoltes obreres, les lluites armades d’alliberament nacional, s’han utilitzat per afavorir les aspiracions de col•lectius socials revolucionaris, i altres, com el pacifisme mal entès, el dogmatisme religiós, el feixisme o les dictadures, entre altres, s’han emprat per donar suport al poder polític dominant. Avui la desconfiança en el model democràtic actual està generant un estat anímic preocupant. Sembla obvi que les solucions basades en les revoltes armades ja no són models que es puguin plantejar en l’actualitat, però sí que continua ben viva la consciència d’injustícia social que perjudica la majoria, i RXNxdWVycmVzNA==_241925_6521_1beneficis que els comporta a una minoria aquesta injustícia. En aquest moment la societat és perfectament conscient que aquesta injustícia està totalment avalada i protegida per la democràcia formal en què vivim i això fa difícil preveure l’abast de les protestes socials, entre altres coses perquè el moment econòmic és desesperat i la capacitat política d’aportar solucions, nul·la. 

Nosaltres sempre hem estat favorables a les protestes ciutadanes, a totes aquelles accions de denúncia contra la injustícia, contra l’opressió dels pobles, contra el genocidi lingüístic i cultural… Per al poder el més còmode és que ens quedem a casa, quiets i sense fer soroll. La protesta, a més d’articular moviments socials que poden posar en perill els models polítics actuals, els molesta, posa en evidència el seu fracàs, i, si és massiva, com en el cas d l’11 de Setembre, pot iniciar processos de canvi, en el nostre cas per assolir la independència.

Vivim un moment en què les accions contestatàries són més actives, perquè el model social i econòmic es debilitat cada dia. És difícil, ara per ara, preveure cap on ens duran les determinacions polítiques dels governs i dels partits, però és fàcil d’entendre que la protesta no minvarà. Els parlaments aproven lleis per tal de tenir un control cada cop més humiliant per als ciutadans i erigir-se a ells mateixos, la classe política, com a éssers superiors al marge de la llei. Però el que no podran evitar és que la ciutadania perdi la por i prengui l’acció al carrer.  Les darreres setmanes s’han dut a terme els anomenats “escraches” o escarnis, una forma de protesta que s’havia utilitzat a l’Argentina abans. Per més polèmica que comporti, cada dia hi ha noves maneres de protesta per tal que el model actual canviï, com per exemple les muralles humanes o espais lliures, aske gunea,P1000523 de Donosti per evitar la detenció de joves de l’esquerra abertzale.

Segurament els models educatius i religiosos en què la majoria de ciutadans hem estat  educats, han comportat un model molt conformista i gens contundent que va molt bé al poder. Però tot té un límit, i quan la injustícia social es combina amb la corrupció política i financera, forma un còctel perfecte per a la mobilització ciutadana. Els grafits als carrers són indicadors d’un estat d’ànim que cerca reaccionar contra els abusos i els excessos. És veritat que el clima social podria derivar, en algun moment, cap a la violència social incontrolada i incontrolable, que ràpidament s’afanyaran a qualificar, des del poder dominant, d’incívica i desproporcionada, sense  analitzar-ne, però els orígens. Creiem que les solucions per evitar la desconfiança democràtica han de passar per  exigir més control i garanties ciutadanes; una justícia real i efectiva, neta de magistrats amb tics franquistes; de decisions polítiques dictades pels jutges; de privilegis indefensables pagats pel poble… La defensa dels drets ciutadans ha d’estar per damunt dels privilegis polítics.

La ciutadania és pacífica, i ho ha demostrat sobradament. Però aquest pacifisme no ha de comportar falta d’acció ni de protesta. El model social i educatiu actual no fa front a una realitat que camina cap una convivència conflictiva, que allunya les noves generacions del civisme i de la tolerància. És molt important no criminalitzar els moviments  de lluita social, que d’això ja se’n cuiden els mitjans de comunicació i els ministres de l’Interior. El que sí que cal és impedir que el descontentament social faci renéixer moviments de tendència feixista, injustos i demagògics, que només perpetuarien la defensa d’aquest model injust i antidemocràtic actual. La legalitat no pot ser el refugi del poder per impedir accions de justícia social i de moviments contestataris contra els abusos dels governants o contra els moviments d’alliberament nacional.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.