48 – Ofensiva demagògica

paissos catalans Ens volen fer creure que la nostra lluita no té sortida, que tot el que reivindiquem és una fal·làcia: ni tenim història, ni som una nació, ni tenim llengua pròpia, ni som demòcrates… Ara bé, el que ens ha de preocupar realment és saber contrarestar aquesta tàctica perquè no afebleixi, en absolut, la nostra voluntat com a poble.

L’independentisme ha de tenir ben clar que hi ha conceptes que són irrenunciables. D’una banda, el fet que la nostra llibertat democràtica no és negociable. D’altra banda, que la independència comportarà una millora social i econòmica.

Ens trobem en un moment en què és molt important analitzar i contrastar les informacions i saber combatre aquesta demagògia que intenta fer-nos interpretar el món al revés.

En aquest món capgirat, que defensen PP, PSC-PSOE, C’s i UPyD, resulta que els demòcrates són hereus dels postulats franquistes; que la voluntat del poble català està supeditada al valor de la Constitució espanyola, que no és la nostra, i que nosaltres, que proposem la consulta, som els antidemocràtics. I tot això passa mentre l’ofensiva contra la llengua pren forma de vertadera croada, amb especial virulència al País Valencià i les Illes Balears.

A més de sigles de partits, però, també hi ha tot un seguit de nom propis que malden per liderar el rànquing de desgràcies davant la possible, i molt probable, independència de Catalunya. En aquest àmbit cal destacar Josep Antoni Duran i Lleida, que practica el discurs de la por “això pot acabar malament”; l’empresari i president de la CEOE, Joan Rosell, que afirma que la independència comportaria “un desastre humà i econòmic”; Pere Navarro, artífex de l’espanyolització del PSC; Albert Rivera, que un dia sí i altre també se’n cuida de recordar que la majoria de la població catalana no vol la independència, o Alicia Sánchez-Camacho, que, en la línia del seu partit, aprofita l’avinentesa per equiparar llibertat i terrorisme.

És normal que en el moment del procés en què ens trobem els arguments, tant a favor com en contra, siguin cada cop més contundents. Ara bé, hem d’estar preparats per combatre’ls i per no caure en les provocacions dels arguments demagògics. Fins al 9 de novembre hem de ser capaços de respondre sense esquerdes, segurs del que volem i amb la seguretat que és ben lícit demanar-ho.

Precisament una de les línies d’acció que l’ANC proposa en aquest moment és “País de tots”, una proposta que implicarà cohesió, participació i garantia social per al nou estat. El fet de saber escoltar i dialogar ens pot ajudar a augmentar el suport ciutadà per poder decidir i a convertir la nostra acció una verdadera revolta democràtica. Aquest projecte col·lectiu ha de comportar una afirmació de la nostra dignitat com a poble, una regeneració democràtica i política i una aplicació de la justícia social universal. Aquest és el camí per apostar i construir un País millor, un País de tots.

         

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.