50 – La transició, assignatura pendent.

safe_image.phpQuan mor un personatge públic hi sol haver un allau generalitzat de lloances i la mort d’Adolfo Suárez no ha estat cap excepció. S’ha fet servir, especialment, per  augmentar el mite de la transició. Però ja és hora de deixar els mites enrere i encarar la veritat. Com és va fer, realment, la famosa transició del franquisme a la democràcia que tenim?

Els ponents, també anomenats ‘pares’, de la Constitució n’haurien de poder dir alguna cosa. Aquestes set persones, la majoria lligades als poders del franquisme i a les oligarquies dominants, són Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Gregorio Peces-Barba Martínez, Jordi Solé Tura, José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo, Miquel Roca i Junyent i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.

Ja nomes n’hi ha tres de vius, i això els converteix en els únics que podrien parlar  sobre com es va redactar la Constitució. Han passat més de 40 anys i hi ha generacions que no tenen clar com es va establir l’actual model constitucional espanyol. Va ser una transició transparent de voluntat social o només un tràmit per salvar tot el poder econòmic i polític dels sectors fàctics del franquisme? La democràcia que n’hem heretat, la podem considerar una democràcia feta a partir de l’engany? Els dubtes continuen existint.

La veritat és que aquell moment va ser un moment clau de la història que no vàrem saber negociar. La transició reformista del règim franquista va permetre un règim de llibertats i democràtic en un sentit formal representatiu o participatiu, però que no va depurar el que havia passat a la guerra civil espanyola i en l’etapa de la dictadura franquista.

Les negociacions principals dels poders dominants les va conduir Adolfo Suárez, del qual podem destacar, entre altres mèrits, el fet d’haver estat secretari general del Movimiento Nacional o governador civil d’Àvila, però mai no va lluitar per la llibertat ni per la justícia. Un falangista, en definitiva, escollit amb els suport dels poders econòmics i polítics espanyols per preservar tots els beneficis i poder que les famílies franquistes havien acumulat durant els anys de dictadura. Per tant, va ser un dels còmplices clau perquè no hi hagués judici als repressors i als assassins del règim i que no es passés mai comptes, tampoc, amb l’Església més feixista, dirigida fins fa dos dies per Rouco Varela. 

transición 11Així doncs, la pressió de les classes populars, l’oposició antifranquista, les vagues i la pressió europea feien inevitable sortir d’un estat dictatorial, un estat que tots plegats vam permetre que, simplement, es disfressés de democràcia. Europa va pressionar fortament i va imposar, en diferents etapes,  dos interlocutors, Felipe González (PSOE) i  Santiago Carrillo (PCE), però mai, en aquells moments, els moviments d’alliberament nacional, ni als Països Catalans, ni a Euskal Herria, ni a Galícia, van ser legalitzats.

Aquests dies ha fet 75 anys del final de la guerra que el feixisme, encapçalat pel general Franco, va declarar a la república legal i democràtica. Per la meva implicació en la lluita antifranquista, tot el que està passant em produeix una certa indignació i caldria exigir respecte cap a les persones que van lluitar realment per la llibertat i que van ser empresonades, assassinades o represaliades durant la dictadura.  Segons els historiadors, van morir entre 140.000 i 200.000 persones, i centenars de milers de ciutadans van haver d’emprendre un llarg exili.

Algú hauria d’explicar què va passar i per què les reivindicacions populars no van marcar la constitució espanyola del 78.

Com a mínim podem parlar de fortes contradiccions en àmbits com: 

– La reivindicació de la República, que havia estat un clam al carrer. Avui, en canvi, tenim una constitució monàrquica i corrupta amb privilegis insultants. Aquesta constitució prioritza, amés, el bipartidisme que, en alguns moments, aplica conceptes de dictadura democràtica, i no potencia mai el poder popular com a contrapès a les polítiques impositives de les majories absolutes.  

– La reivindicació territorial d’un estat plurinacional, que respectés les nacions històriques (Països Catalans, Euskal Herria i Galícia) i el seu dret d’autodeterminació. Avui tenim un estat, com en l’etapa franquista, indissoluble i indivisible en què els ciutadans no tenen el dret a participar i ni a decidir.

– La reivindicació de l’amnistia no era per als repressors franquistes, sinó per als lluitadors per la llibertat! En comptes d’això, tenim un model polític, de democràcia fingida, en què el diner i el tracte de favor són els motius principals de la majoria de polítics per governar.

– La reivindicació d’un estat laic. Avui tenim, pràcticament, un estat confessional, amb grans privilegis per a la religió catòlica, com en la època franquista.

I així podríem continuar. Avui, però, ens cal recuperar la memòria històrica i exigir justícia. Prou d’imposicions manipulades i de barbaritats històriques. Ara, des de Catalunya, podem escriure una nova etapa de la història, amb la participació activa de la societat civil, que ens permeti marxar d’un estat de polítics absolutistes. No podem permetre que ens esborrin el somni que milions de catalans hem sabut conservar i fer créixer per declarar la independència i poder retre  homenatge als lluitadors republicans i als ciutadans que el franquisme va assassinar. L’11 de Setembre i el 9 de Novembre seran dates per a la història… la nostra història.   

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.