60 – Ambigüitat o indefinició

huellas_en_la_arena_01Fa molt de temps que els defensors d’una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol busquem la unitat per tal que cap partit que hagués defensat el dret a decidir no quedés despenjat en el camí cap a la independència. Primer es va fer el que es va poder perquè el PSC continués dins del procés, però els esforços van ser inútils, perquè els màxims dirigents del partit van suposar un obstacle insalvable que els ha dut a una gran divisió interna.

Ara, després de la Convenció nacional de Sabadell, els que s’han posicionat clarament en el camp de l’ambigüitat i la indefinició han estat els dirigents d’ICV. Les raons semblen clares: la pressió de l’alternativa electoral que representa Podemos, les discutibles aliances de cara a les municipals i les relacions a Espanya amb IU, són els factors principals d’aquesta ambigüitat volguda.

Ja en l’etapa de la mal anomenada Transició, alguns militants del PSUC vam deixar el partit amb el qual havíem lluitat contra la dictadura en el moment en què va acceptar una Constitució que negava el dret d’autodeterminació. Això no vol dir, però, que es pugui negar l’evidència que el PSUC va ser el principal impulsor de la lluita antifranquista, amb una generositat sense límits. Per això ens costa tant entendre que ICV hagi perdut aquesta força aglutinadora d’impulsar un paper decisori en la ruptura democràtica, després d’anys de plantejaments democràtics en defensa del drets nacionals i socials, per entrar en un procés que podríem entendre com de submissió a les lleis estatals que la Transició va imposar i que, s’ha demostrat, han esdevingut un fracàs. Els sectors independentistes d’ICV, doncs, s’han vist desplaçats, com ha quedat palès amb la marxa de Raül Romeva. Si no hi ha una rectificació, el partit corre el perill de perdre militants i votants, a més de divisions internes que, com ja hem vist en el cas del PSC, passen factura, i de les cares. I això seria greu, perquè ICV té un espai en l’àmbit dels drets socials i nacionals que serà difícil que puguin ocupar altres partits.

Però seria injust aplicar la paraula ambigüitat només a ICV. De fet, la veiem cada dia, en la política catalana actual. El cas més evident, potser, el trobem en la relacions entre CDC i Unió. El franctirador Duran i Lleida fa trontollar CDC cada vegada que obre la boca i, tanmateix, la coalició s’aguanta. Aguanten perquè sense Unió deixarien de ser el partit hegemònic fins ara en la política catalana? No ho sé però, en tot cas, no és acceptable.

I la indefinició arriba, també, i especialment des del 9N, al secretariat de l’ANC. L’ANC té, en aquet moment, tres reptes importants: el full de ruta, sobre el qual les assemblees territorials hauran de reflexionar i presentar esmenes amb un marge de només 15 dies, totalment insuficient si tenim en compte la importància d’aquest document en el futur del procés independentista; L’Assemblea general del 12 d’abril a Lleida, en què s’aprovaran l’estratègia d’aquesta etapa decisiva, i l’elecció d’un nou secretariat, que haurà d’estar a l’altura per saber negociar amb contundència i claredat i tenint en compte la voluntat no manipulada de les bases de l’ANC.

En aquest moment, si volem tornar a il·lusionar tothom per retornar al camí cap a la independència, ens cal augmentar el nombre de partidaris. Ningú no hi sobra i, en aquest sentit, als indecisos, els independentistes del PSC i d’ICV, els hem de fer entendre que són necessaris. Les baralles semàntiques que els partits tenen públicament no ajuden el procés cap a l’alliberament rupturista, nacional i social.

Som molts col·lectius, que treballem amb la consciència que no podem deslligar la defensa d’uns drets socials universals de la creació d’una República Catalana Independent. Aquest posicionament ens ajudarà a sumar.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.