66 – No cal esperar

esteladaEl que estava pronosticat: al país veí continuaran tenint un govern en funcions. Fins quan? És difícil de preveure però, passi el que passi, jo ja fa temps que no em considero vinculat a Espanya. La preocupació és si nosaltres, ciutadans independentistes, Parlament independentista i Govern independentista, podrem aguantar i quan de temps podrem suportar la dependència econòmica, social, judicial i institucional del Reino d’España. Ells no afluixaran la pressió política, econòmica ni judicial, però nosaltres tampoc no cedirem, com va demostrar  el clam de la ciutadania l’11 de Setembre, un clam que deia “no allargueu més el procés, el 2017 ha de ser el definitiu”. No cal esperar més ni fer-hi més voltes.

A Catalunya ara hem de clarificar quins pressupostos volem, quin full de ruta aplicarem i de quin calendari parlem per a la desconnexió. Això és el que realment ens preguntem, amb voluntat de sumar i no dividir-nos. La mobilització de l’11 de Setembre, un cop més, ha demostrat la fortalesa del moviment independentista, encara que, com cada any, Espanya i els partits unionistes l’hagin titllada de fracàs.

Sabem que ens espera un any intens i esperem que  els parlamentaris independentistes facin el camí ràpid i entenedor cap a l’esperada ruptura. La ciutadania catalana no acceptarà un espectacle com el que viuen els espanyols: sabem què volem i on anem.

Les cartes ja són sobre la taula i no esperem res ni del govern en funcions ni de cap nou govern espanyol, sigui del partit que sigui. Queda claríssim que no reconeixeran mai el dret d’autodeterminació i que tampoc no facilitaran un referèndum. El reconeixement, doncs, arribarà per la via internacional, no per l’espanyola.

Estem preparats, només falta un any per arribar als 18 mesos que, segons el full de ruta, calien per a la desconnexió. Com a ciutadans, hem demostrat la nostra determinació de caminar pacíficament i democràticament per fer la desconnexió. Ara cal que el Parlament continuï el seu camí i salvi els previsibles plantejaments espanyolistes. No els queda més que l’aplicació de la sagrada Constitució, pactada amb les forces de la dictadura franquista, que aviat no tindrà cap valor per a nosaltres.

Quins obstacles tenim, però, per ampliar la base independentista? En aquest moment cal desemmascarà i trencar l’ambigüitat de CSQEP, ICV, Comú-Podem i el grup municipal d’Ada Colau sembren dubtes i confusió quant a la independència. Crec que és llastimós que no vulguin reconèixer els avantatges socials que comporta una nova República Catalana Independent.

Si en fem una qüestió partidista, tancada i no participativa, no guanyarem, al contrari. Però si ho fem bé, amb plantejaments oberts i participatius guanyarem, i esdevindrem un nou Estat. Actuem en conseqüència, doncs, perquè és més gran el cost social i d’anul·lació dels drets nacionals de la dependència que les dificultats que queden fins a la independència, que comportarà un gran avenç social i nacional. La Llei de transitorietat és el pas imprescindible per fer la tan necessària Declaració Unilateral d’Independència (DUI). No ens cal esperar .

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.