85.- Humiliació o Confrontació

Humiliar vol dir “inclinar (una part del cos) en senyal de submissió i de reverència”. Si l’apliquem al context polític actual, és literal, ens volen fer abaixar el cap i per aconseguir-ho retallen les llibertats, tant col·lectives com individuals. La confrontació s’associa, habitualment, a situacions bèl·liques, però en el nostre cas cal lligar-la a una estratègia  de defensa no violenta de la democràcia i dels drets fonamentals.

El 15 d’abril hi ha convocada una nova mobilització per exigir al Reino de España que posi en llibertat els presos polítics i que deixi d’actuar de manera autoritària contra el poble català. Defensar un projecte polític, en aquest cas la República, per la via democràtica ni és delicte ni  pot comportar pena de presó, encara que els costi tant de creure. De fet, el que s’haurien de demanar és per què només els jutges espanyols veuen violència allà on no n’hi ha hagut. Això sí, que s’ho haurien de fer mirar. A Alemanya no han sabut veure violència enlloc.

A aquest Estat espanyol que ens vol humiliats i obedients, li ha fet treure la cara més repressiva i autoritària, perquè gosem parlar una altra llengua, perquè ens plantegem un model de convivència més just, perquè hem decidit no acotar més el cap i hem estat capaços d’organitzar un moviment ciutadà, plural, transversal i integrador, per dir prou a la injustícia i al despropòsit, de manera que en ple segle XXI tornem a tenir presos polítics, exiliats i una criminalització, en el sentit literal de la paraula, de l’independentisme, que es reprimeix a còpia de fer veure que és violent, ara son els CDRs o la cúpula dels Mossos, i després pots ser tu.

Si la situació no fos tan greu, n’hi hauria per prendre-s’ho amb humor i arribar a pensar que, simplement, han perdut el cap. Perquè, si no, com s’explica que comparin l’ANC amb la Fundación Francisco Franco i no hi hagi ningú que piuli, a l’Estat espanyol? Que no hi queda ningú amb una mica de dignitat o de sentit del ridícul, com a mínim? Cal recordar que la dictadura va assassinar prop de 200.000 persones? Això no es pot tolerar i ens hi hem de saber enfrontar amb arguments sòlids i no deixar-nos humiliar.

Els ciutadans catalans hem d’estar ben orgullosos del model de lluita ciutadana pacífica que al llarg dels últims 8 anys, arran de les diverses manifestacions i mobilitzacions organitzades per l’ANC, Òmnium i, últimament, pels CDR. La societat civil ha estat i continua sent un exemple. Ara bé, no vull dissimular la tristesa, o desesperació, fins i tot, que em provoca la falta d’estratègia i d’unitat dels partits independentistes, que s’han tornat a enrocar en el seu parlamentarisme inútil i inofensiu. Quina lectura n’han fet, de les actuacions ciutadanes exemplars de l’1 d’octubre i del 21-D?

Ara ens hem de sentir dir que hem de construir noves majories. Què vol dir, això, que les actuacions ciutadanes no tenen prou valor? Que el que vam votar no és prou clar? Som els que som, els que ens hem compromès a canviar i millorar les condicions socials i democràtiques de totsels ciutadans que vivim a Catalunya. Tots voldríem tenir majories més àmplies, però això no pot entorpir el procés republicà. L’Estat no s’atura, això ha quedat ben demostrat. Per tant, de concessions no cal fer-ne ni una, encara que pugui ser dur per als presos i els familiars. Ens ho hem de clavar al cap: només la República, la veritat i la lluita els tornarà a casa.

Crec que hem d’exigir, per consolidar la revolta, una estratègia unitària i integradora, compartida, entre els partits i la ciutadania, per aconseguir consolidar la República, amb la creació del consell de acció republicana.

Per això és molt important la manifestació del 15 d’abril a Barcelona. Ha d’esdevenir un cop de força, com el que ha suposat la posada en llibertat del president Puigdemont. Necessitem que la confrontació sigui unitària i tranversal, i que es faci sense reticències. Si no és així, ens continuaran humiliant un dia sí i l’altre, també.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.