92.- La boira de la confusió

Abril 2019

Quan la boira s’instal·la, de forma continuada i intensa,  a la plana de Vic, vol dir que no veurem el sol. Avui, en el procés independentista, hi tenim instal·lada la boira, la boira de la confusió, aquella boira que no ens permet tenir perspectiva, veure-hi més enllà.

De la situació i la dinàmica actuals del procés independentista, si volem ser realistes, hauríem de ser capaços de reconèixer que estem instal·lats en la confusió política a què ens ha portat el lideratge, o potser n’hauríem de dir no lideratge, dels partits. A partir dels fets d’octubre del 2017, doncs, la confusió s’ha convertit en la tònica.

Sabíem que no seia fàcil, però confiàvem en la coherència d’ERC, el PDECat i la CUP, sobre els quals la societat civil va delegar el lideratge. Insistim. Érem conscients de les dificultats, però mai, de cap manera, ens podíem imaginar que els partits ens portessin on som: a un escenari sense unitat, més aviat amb mala maror, i cap mena d’estratègia política. Un moviment capaç de moure la gentada que ha mogut, i mou, i de comportar-se com ho ha fet, tot i els cops, literals, que ha rebut, no es mereix els líders que té. En aquest moment, els partits i les persones que els encapçalen, no tenen la dignitat suficient per representar-nos.  

Òbviament, això provoca consternació, cansament, decepció i, fins i tot, tristesa entre la ciutadania, que ha donat suport no només als partits, ERC, PDECat i CUP, sinó també a les nombroses accions que les entitats socials i els partits han encapçalat. Tot i així, la societat civil continua contribuint quotidianament (concentracions, llaços grocs, estelades i altres símbols als balcons, cantades, caminades…) a defensar els seus drets polítics i a construir la República, una República que, de moment, els partits semblen haver deixat aparcada.

Tot plegat, però, genera dubtes als independentistes mateixos, perquè, si bé és cert que la mobilització és necessària, sense unitat ni lideratge polític les accions podrien fregar, sense voler-ho, el folklorisme. Si no hi ha unitat política, imprescindible en aquest context, la mobilització ciutadana queda diluïda i, per tant, cal exigir als polítics el compromís, la responsabilitat i la fermesa que tantes vegades ens han reclamat ells. Fins i tot en una qüestió tan sensible com el judici als presos polítics, es fa evident que cadascú va a la seva, amb la conseqüent desmobilització i confusió que això comporta. Tan complicat és posar-se d’acord per unificar esforços davant de la farsa judicial de l’Estat espanyol?

Els partits monàrquics i constitucionalistes tenen en la unitat d’Espanya un element aglutinador que els fa deixar de banda aspectes diferencials per fer front comú contra Catalunya. Mentre, els independentistes caiem en la inacció política i en discussions estèrils que, fins i tot, donen rellevància al discurs espanyol, com en el cas de la violència. Ja n’hi ha prou, de posar-se a la boca la no-violència o el pacifisme cada dues paraules, perquè això només ajuda a legitimar el discurs espanyolista. Que quedi clar d’una vegada a ERC i al PDECat que aquí, de violència, n’hi ha hagut, però no de part nostra, sinó de part d’aquells que la denuncien. L’ús d’aquests conceptes, en aquest context, capgiren la situació i ens converteixen, automàticament, en víctimes per partida doble: de l’Estat espanyol i del nostre mateix discurs. No cal insistir en la defensa pacífica dels nostres drets, perquè no hem plantejat mai accions que no en siguin i perquè, a més, contribueix a criminalitzar una part del moviment, com els CDR,  sense cap mena de justificació. El fet de dur la cara tapada no converteix ningú en criminal ni en violent, només és un intent de dificultar la identificació dels activistes per part dels cossos policials.  

Ja n’hi ha prou, també, de picabaralles entre partits: molts discursos sobre estratègia conjunta, accions unitàries… però cap resultat ni un. Heu perdut el lideratge del procés i ara heu de deixar pas a noves iniciatives i formes d’acció, perquè cal plantejar nous moments polítics, al marge dels partits, altament responsables de la situació actual. Heu tingut la vostra oportunitat, però no ens ha portat ni ens porta enlloc. Ara toca fer foc nou i orientar l’independentisme cap a un camí més ferm, més digne i més comprensible per a la ciutadania. La renúncia dels partits a la unitat ens està portant al caos i cal donar una altra clau de volta a la confrontació amb l’Estat, per sortir de  la situació d’estancament en què ens trobem.

Continuem, doncs, instal·lats en la boira de l’espera, tot esperant el judici. Però aquest judici, tant si la sentència condemnatòria és més o menys dolenta per als presos polítics, no serà l’espurna que reactivi el procés. L’independentisme ha de tirar endavant, sabent que el repte és important però possible, independentment de la causa judicial, perquè només hi ha dues opcions: o la República o resignar-se a viure en la injustícia i l’ombra de l’autonomisme monàrquic espanyol. Ni tan sols l’hipotètic fet que els presos sortissin de la presó significaria la implementació de la República. Compte, doncs, perquè són dos fronts vinculats però diferents, alhora.    

Cal tenir clar que si estem convençuts que volem tirar endavant com a país, hem d’actuar amb convenciment i ètica. Hem de reprogramar el moviment i estar convençuts que els sectors populars de l’independentisme han de fer un pas endavant, per deixar de sentir-nos representats pels partits. Hem de saber assumir, també, les conseqüències de les nostres accions solidàriament, tal com les han assumit els presos polítics, perquè aquests són els veritables valors que ens portaran a la República.

Sense dignitat ni compromís, tant individual com col·lectiu, no aconseguirem fer efectiva la República Catalana Independent. Ara cal, doncs, fer un pas endavant col·lectivament i agafar el lideratge, demostrar que el dret a defensar-nos no és violència i reactivar-nos amb noves accions valentes i decidides, i amb nous lideratges.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.