62 – Il·lusions renovades

 

FB_IMG_1440165521572Des de les eleccions municipals, en què els independentistes assistírem astorats a la lluita CiU-ERC, que trencava el pretès esperit unitari que havien pactat en el document independentista promulgat per l’ANC abans de les municipals. Tots els canvis que hi ha hagut des de llavors, una de freda i una de calenta, han fet que els ànims de la ciutadania passessin per diferents fases. El pacte, que la majoria de ciutadans volia però que veia difícil pels antecedents, ens va agafar desprevinguts, però després hem enfortit els ànims. No cal, tampoc, caure en eufòries desmesurades, ens caldrà picar molta pedra, però l’escenari, cal reconèixer-ho, és millor del que esperàvem, il·lusions renovades.

La candidatura transversal “Junts pel Sí” i entitats de la societat civil indepen- dentista que han mantingut la reivindicació unitària amb fermesa a fi d’accentuar al màxim el concepte plebiscitari ha arribat a bon port. Hi ha hagut crítiques a la decisió de la CUP de no sumar-s’hi, però cal recordar el seu ideari anticapitalista i rupturista, que ha mantingut amb claredat des de la seva creació. Sigui com sigui coincideixen en el fet que aquestes eleccions són plenament plebiscitàries i, per tant, la CUP sumarà vots a favor del SÍ, que ningú ho dubti.

En aquests mesos els posicionaments polítics s’han clarificat. El PP i Ciutadans, però també el PSC i Unió, s’han posicionat obertament a favor de mantenir la unitat amb Espanya, vestida de diferents formes i actituds. Però el que ens sembla preocupant és el canvi d’ICV a partir de la coalició amb Podemos. Això obre un debat que caldrà afrontar de manera clara i contundent, perquè utilitzen l’ambigüitat i la confusió per valer-se d’un nou lerrouxisme que tracta el ciutadà d’il·lús. L’únic argument és l’atac sistemàtic al president Mas, però obviant que amb aquesta subordinació financera no hi ha lloc per a la justícia social ni per a la identitat pròpia.

Els propers reptes de la ciutadania catalana són omplir la Meridiana l’11S i guanyar les eleccions del 27. La pregunta és com. La majoria de gent ja té clars els arguments a favor i en contra de la independència. Per tant, la no-mobilització comporta mantenir la dependència amb Espanya i perdre el plebiscit del 27, continuar amb les retallades socials i la distribució pressupostària del model econòmic espanyol. La solució és continuar la lluita per trencar amb la subordinació a les lleis injustes i continuar creant rebel·lia pacífica i democràtica com a poble lliure. I això passa per participar a la Via Lliure i per votar el 27S.

La proposta de la independència està basada en un nou plantejament social. Un nou model que permeti implementar polítiques de justícia social i recuperar la dignitat i la identitat col·lectiva com a poble lliure, i no es poden diferenciar una d’altra. Els contraris a la independència només plantegen arguments que es fonamenten en la dependència amb Espanya i la seva Constitució, però no poden aportar cap argument social que ens pugui fer dubtar. Sense lluita i compromís no podrem garantir l’alliberament com a poble per poder crear solucions socialment justes.

Els nostres reptes immediats són, doncs, l’11S i el 27S. I els afrontarem amb ànim renovat. La solució és la ruptura i no hi havíem estat mai tant a la vora.



Comentaris tancats a 62 – Il·lusions renovades

61 – La protesta és violència?

10301300_682628308532236_7185294679333956324_nDes del moment en què el Regne d’Espanya es va dotar d’una constitució parlamentària anomenada democràtica, vam entrar en una contradicció o debat: què era primer, la llibertat o les regles de joc judicials i penals. Els demòcrates, en la lluita contra el franquisme, sabíem que la negació de la llibertat era un motiu clar d’imposició que havíem de combatre amb qualsevol forma de lluita, incloent-hi la lluita armada. Sabíem perfectament quins valors defensàvem.

Ara, amb la democràcia parlamentària i constitucional, la confusió s’ha generalitzat i la defensa legítima de la llibertat està subjecta a les lleis juridicopenals, com ara les antiterroristes o la llei mordassa. Les opinions establertes pels opinadors oficials de les tertúlies mediàtiques, establertes com a única font de saviesa, ens inclinen a decidir què està bé i què no. Són poques les opinions que volen diferenciar-se de les oficialistes i això, al col·lectiu Drassanes, ens preocupa.

En aquest sentit, preocupa un cert rentat de cervell ciutadà que ens pot allunyar dels veritables valors democràtics. La justícia hauria de servir per saber distingir el que és important, per establir uns conceptes de llibertat en què les accions i les protestes ciutadanes per reivindicar justícia social fossin un valor, i no un delicte, que ens porta a acceptar la retallada de llibertats ciutadanes.

Aquesta reflexió ve a raó de la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del Parlament i la condemna a tres anys de presó d’algunes de les persones que hi van participar. El debat plantejat aquests dies s’ha centrat a debatre si la sentència és justa, la qual cosa crec que és simplista i cínica. Per fer-ne una valoració justa, cal tenir en compte el context. No es va impedir l’entrada dels diputats al Parlament i prou, sinó que es va fer una acció ciutadana per intentar frenar simbòlicament la votació d’uns pressupostos que havien de comportar unes retallades socials molt importants que van afectar i afecten, especialment, les persones més vulnerables. A més, veníem del desallotjament de la plaça de Catalunya, on la policia va actuar de forma especialment contundent, una contundència que no va utilitzar mai la societat civil.

Així doncs, les protestes socials, expressades sense causar danys físics, són considerades violència i, per tant, delicte. Aquí comença el cinisme del sistema establert.

I a partir d’aquí ens haurien de preguntar quin tipus de societat estem construint i, sobretot, quina mena de sistema judicial tenim.

El procés engegat per assolir una República Catalana independent no pot estar basat, mimèticament, en models constitucionals que no modifiquin el desgavell social que el model econòmic actual comporta. Les causes de la violència les hauríem de buscar en la corrupció, en la pobresa, en les enormes desigualtats… però, en canvi, preferim considerar-los com a mals menors. Les noves lleis de la Catalunya independent les hauríem de basar en el respecte i en la igualtat i, sobretot, han de fugir dels tics del model econòmic, social i judicial actual.

El nou país hauria de plantejar-se que no hi pot haver lleis que impedeixin les llibertats dels ciutadans. Hem de construir valors que potenciïn la implicació activa ciutadana. Davant les injustícies de les estructures politicosocials del poder i la seva hipocresia repressiva, ens cal potenciar el sentit comú en la defensa ciutadana. El repte és important, perquè això vol dir que la ciutadania ha de poder protestar activament si els representants polítics no actuen d’acord amb les necessitats de la població.



Comentaris tancats a 61 – La protesta és violència?

60 – Ambigüitat o indefinició

huellas_en_la_arena_01Fa molt de temps que els defensors d’una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol busquem la unitat per tal que cap partit que hagués defensat el dret a decidir no quedés despenjat en el camí cap a la independència. Primer es va fer el que es va poder perquè el PSC continués dins del procés, però els esforços van ser inútils, perquè els màxims dirigents del partit van suposar un obstacle insalvable que els ha dut a una gran divisió interna.

Ara, després de la Convenció nacional de Sabadell, els que s’han posicionat clarament en el camp de l’ambigüitat i la indefinició han estat els dirigents d’ICV. Les raons semblen clares: la pressió de l’alternativa electoral que representa Podemos, les discutibles aliances de cara a les municipals i les relacions a Espanya amb IU, són els factors principals d’aquesta ambigüitat volguda.

Ja en l’etapa de la mal anomenada Transició, alguns militants del PSUC vam deixar el partit amb el qual havíem lluitat contra la dictadura en el moment en què va acceptar una Constitució que negava el dret d’autodeterminació. Això no vol dir, però, que es pugui negar l’evidència que el PSUC va ser el principal impulsor de la lluita antifranquista, amb una generositat sense límits. Per això ens costa tant entendre que ICV hagi perdut aquesta força aglutinadora d’impulsar un paper decisori en la ruptura democràtica, després d’anys de plantejaments democràtics en defensa del drets nacionals i socials, per entrar en un procés que podríem entendre com de submissió a les lleis estatals que la Transició va imposar i que, s’ha demostrat, han esdevingut un fracàs. Els sectors independentistes d’ICV, doncs, s’han vist desplaçats, com ha quedat palès amb la marxa de Raül Romeva. Si no hi ha una rectificació, el partit corre el perill de perdre militants i votants, a més de divisions internes que, com ja hem vist en el cas del PSC, passen factura, i de les cares. I això seria greu, perquè ICV té un espai en l’àmbit dels drets socials i nacionals que serà difícil que puguin ocupar altres partits.

Però seria injust aplicar la paraula ambigüitat només a ICV. De fet, la veiem cada dia, en la política catalana actual. El cas més evident, potser, el trobem en la relacions entre CDC i Unió. El franctirador Duran i Lleida fa trontollar CDC cada vegada que obre la boca i, tanmateix, la coalició s’aguanta. Aguanten perquè sense Unió deixarien de ser el partit hegemònic fins ara en la política catalana? No ho sé però, en tot cas, no és acceptable.

I la indefinició arriba, també, i especialment des del 9N, al secretariat de l’ANC. L’ANC té, en aquet moment, tres reptes importants: el full de ruta, sobre el qual les assemblees territorials hauran de reflexionar i presentar esmenes amb un marge de només 15 dies, totalment insuficient si tenim en compte la importància d’aquest document en el futur del procés independentista; L’Assemblea general del 12 d’abril a Lleida, en què s’aprovaran l’estratègia d’aquesta etapa decisiva, i l’elecció d’un nou secretariat, que haurà d’estar a l’altura per saber negociar amb contundència i claredat i tenint en compte la voluntat no manipulada de les bases de l’ANC.

En aquest moment, si volem tornar a il·lusionar tothom per retornar al camí cap a la independència, ens cal augmentar el nombre de partidaris. Ningú no hi sobra i, en aquest sentit, als indecisos, els independentistes del PSC i d’ICV, els hem de fer entendre que són necessaris. Les baralles semàntiques que els partits tenen públicament no ajuden el procés cap a l’alliberament rupturista, nacional i social.

Som molts col·lectius, que treballem amb la consciència que no podem deslligar la defensa d’uns drets socials universals de la creació d’una República Catalana Independent. Aquest posicionament ens ajudarà a sumar.

 



Comentaris tancats a 60 – Ambigüitat o indefinició

59 – Quin poti-poti polític.

UnknownVenim d’uns mesos de tensió i de neguit per falta d’entesa. Hi va haver un moment que fins i tot semblava que no hi arribaria a haver convocatòria d’eleccions. Finalment, hi ha hagut acord, però només entre CiU, ERC, l’ANC, Òmnium i l’AMI i s’han convocat eleccions, unes eleccions que haurien de marcar per sempre el destí d’aquest poble i que si realment són plebiscitàries seran les més importants que els votants catalans hagin viscut mai. Vist des de fora, hauríem de saltar per un peu, però els independentistes, justament, som els que estem més amoïnats per aquesta decisió. I estem amoïnats perquè la decisió de fer-les a la tardor implica tota una sèrie de conseqüències polítiques que ens poden complicar molt la vida. Cal analitzar, per tant, què implica fer les eleccions el 27 de setembre. De moment, i a cop calent, implica descrèdit per a les entitats de la societat civil i, de retruc, ens veiem immersos en un poti-poti polític que ens deixa, a priori, ben enfangats. Mirem, però, quines altres conseqüències pot tenir haver convocat eleccions a la tardor.

Per començar, implica allargar el període que s’havia previst i, per tant, automàticament, augmenta la possibilitat que les batusses polítiques per demostrar qui té més poder es multipliquin i ens puguin afeblir. A més, el fet de canviar el calendari també és un cop de força que pot crear confusió, perquè passa per sobre d’una part importantíssima de la societat que les volia a la primavera. I encara hi ha, en contra, el fet de donar més temps a l’unionisme per mirar d’encarar amb més garanties els comicis, que per ells segur que no seran mai plebiscitaris. Des d’aquest punt de vista, doncs, la data ha significat una gran decepció.

D’altra banda, fer-les a la tardor vol dir que abans, al maig, hi haurà les municipals. Això pot ser positiu, perquè permetrà saber si sumem prou vots, però no deixa de ser un altre escenari perfecte per posar de manifest les diferències entre uns i altres, si no s’ho plantegen en clau nacional i en saben fer una prèvia de les eleccions per la independència.

A més, al maig s’ha de triar un nou secretariat de l’ANC, sense possibilitat que el que hi ha ara repeteixi. Això no és negatiu, però sí que implica més soroll i rebombori per arribar al moment decisiu, el 27 de setembre.

I encara hi podríem afegir una altra hipòtesi. Amb les eleccions a la tardor hi ha la possibilitat que s’avancin les espanyoles, amb la qual cosa es crearia un ambient que podria intoxicar els nostres objectius.

Ara bé, tot i que ens hauria agradat poder votar abans, la societat civil independentista no pot afluixar gens i ha de mantenir, o augmentar la seva capacitat de mobilització. De moment, al maig tenim el primer repte, les municipals i les eleccions al secretariat de l’ANC.

En aquest moment l’ANC necessita un nou plantejament, perquè des de l’assemblea que es va fer a Tarragona la situació política ha variat. D’altra banda, l’actual secretariat arriba a la fi del seu mandat sense possibilitat de tornar a repetir. Cal destacar que aquest secretariat ha estat capaç d’organitzar amb èxit les mobilitzacions dels últims 11 de Setembre, però també cal reconèixer que no han sabut o no han pogut tombar les decisions polítiques que ens han portat al 27S. Ara els estatuts diuen que cal canviar i és hora d’aplicar allò que tantes vegades hem sentit, que ningú no es imprescindible i que tots som necessaris. Tot i això, sembla que ja hi ha moviments en el si de l’ANC per prorrogar el mandat, la qual cosa no només no és correcta, sinó que, a més, és il•legal, segons els estatuts fundacionals. Ara és el moment de veure si hem madurat políticament i som capaços de valorar la feina de l’ANC globalment, amb unes estructures territorials que han permès aglutinat i mobilitzar el territori. I això ha estat una feina estructural que va més enllà de les persones concretes. No hem de tenir por del canvi, perquè només així serem capaços de trencar el cercle malaltís en què es mouen la majoria de dirigents dels partits per perpetuar-s’hi.

Així doncs, encarem aquesta nova etapa enfadats, però no desanimats. Continuem pensant que, tot i els entrebancs, la independència és a tocar. Ara bé, la classe política té la responsabilitat de teixir nous ponts de confiança i de compromís. No ens feu perdre la dignitat!

Comentaris tancats a 59 – Quin poti-poti polític.

58- Neguit: 2015 autonòmiques o plebiscitàries?

IMG-20141109-WA0017
Ens trobem en un moment polític especial i confós. Les últimes setmanes han estat marcades per l’escenificació dels discursos. D’una banda, la declaració del president Mas, de l’altra, la d’Oriol Junqueras i, finalment, el posicionament de l’ANC. Per fer possible el 9N la CUP va fer un gran gest, però la unitat no sembla que hagi d’anar més enllà. La gent es pregunta si encara tenim al davant l’escenari més esperançador que podíem somiar, amb unes plebiscitàries per acabar la primera part del procés independentista. El que tenim ara, però, és un clima de neguit entre els que vam votar Sí-Sí el 9N.
Crec que tots han errat els seus plantejaments. CiU no pot fer prevaldre els seus interessos amb l’amenaça de no convocar eleccions; ERC no n’hauria de fer, tampoc, una qüestió partidista i hauria de deixar de banda el seu poder electoral; la CUP, amb els seus plantejaments, d’altra banda justos i necessaris, s’allunya, en canvi, de la unitat, i, finalment, l’ANC hauria de recuperar la transversalitat i l’esperit unitari, per no dividir la societat civil catalana. Embolica que fa fort, tot plegat. La majoria de votants del Sí-Sí estan desconcertats. Desitgem que, com van fer el 9N, facin prevaldre la necessitat del país per damunt dels interessos partidistes. Hem de demostrar unió i autoinculpar-nos en el procés obert per la fiscalia de l’Estat espanyol, com un acte més de desobediència a lleis espanyoles .
En aquest moment no es poden fer plantejaments partidistes, perquè això vol dir, automàticament, crear confusió i neguit entre els independentistes i afavorir els plantejaments unionistes. Obligar-nos a decidir entre un partit o un altre ens debilita. Ara cal fer tot el possible per augmentar la consciència de país i per afrontar, en un temps raonable, la tan desitjada República Catalana independent.
Mentrestant, cada dia sentim més declaracions partidistes acompanyades de grans escenificacions públiques. S’ha convertit en moda. I tot això acompanyat de les declaracions de PSC, ICV i Podemos, amb declaracions de caràcter confusionista i demagògiques que intenten tornar a portar el debat al terreny del dret a decidir, una etapa que ha quedat totalment superada.
Cal confiar, pel bé de l’independentisme, que aquesta vegada els partits estaran a l’altura del moment històric que vivim i que sabran interpretar la voluntat popular demostrada, sense una sola fissura, fins al 9N. Aquesta unitat popular, al marge dels diferents posicionaments socials i de les diverses polítiques, va fer possible les mobilitzacions populars massives i unitàries. Ara cal que la classe política sigui capaç de fer el mateix procés que ha fet la societat.
Crec que en aquest moment, la majoria de votants del Sí-Sí vol eleccions abans de les municipals i que aquestes eleccions, evidentment, no siguin unes eleccions autonòmiques, sinó eleccions plebiscitàries que donin pas a un govern provisional, constituent i de transició. I per això és necessari establir abans el concepte i els instruments d’autogovern que ens han de portar a fer unes polítiques econòmiques i socials que ajudin a equilibrar la situació d’emergència i de profunda injustícia en què viu una part important de la societat catalana. No podem acceptar el model social que s’ha implantat fins avui i la ruptura amb l’Estat espanyol pot ser un bon moment per introduir canvis que redistribueixin de manera justa la riquesa del país. Ara les negociacions per les plebiscitàries es compliquen amb l’aprovació dels pressupostos del 2015 que no són uns pressupostos més, sinó que haurien de ser els pressupostos de la transició, amb un pla de xoc dels temes més punyents i necessaris socialment. Aquest acord de responsabilitat serà important per refer la unitat política i de la societat.
El neguit de veure el procés encallat, no ens pot conduir a la resignació, sinó a la lluita per continuar construint una majoria rupturista social i unitària. Estem al final de 2014 i la convocatòria de les eleccions no es pot ajornar més. No volem unes eleccions autonòmiques, volem eleccions plebiscitàries per començar el 2015 carregats d’il•lusions.

Comentaris tancats a 58- Neguit: 2015 autonòmiques o plebiscitàries?

57 – La Independència, un fet irrenunciable


2014-10-21 12.55.12El procés cap a la independència ha sofert un sotrac important les darreres setmanes. Aquest sotrac, provocat per l’actuació dels partits sobiranistes, inclòs ICV, ha despertat, i no n’hi ha per menys, sentiments de decepció, neguit, enuig… entre la majoria social independentista. No sabem ben bé per què, però queda clar que la unitat dels partits que estan a favor de la consulta s’ha trencat. Un cop més, els interessos de partit s’han posat per sobre dels del país i la veritat és que la situació, de moment, sembla que no té solució. Ara bé, el moviment independentista d’aquests darrers anys no ha estat un moviment encapçalat pels partits, sinó per la societat civil agrupada a l’entorn de l’ANC. Per això podem parlar de tu a tu al govern i als partits per dir-los que no aconseguiran ensorrar un projecte que ni tan sols el govern espanyol ha pogut fer descarrilar. Potser ens heu decebut, però no ens fareu renunciar a la independència.
La concentració, del passat 19, de la plaça Catalunya, va tornar a posar de manifest, però, la força i la capacitat de mobilització de la majoria social independentista. I ha significat, sobretot, una alenada d’aire fresc i d’optimisme davant la poca dignitat que han demostrat els polítics.
Mentre els partits continuen fent la seva, l’opinió pública en va plena i els espanyols es freguen les mans. Així com fins ara havíem hagut de lloar la tasca política, en aquest moment podem dir que han suspès l’assignatura que la ciutadania els va demanar que encapçalessin.
Ara bé, no podem caure en el pessimisme, perquè si bé és cert que el que ha passat és preocupant, també ho és que la societat catalana continua demostrant la ferma voluntat de no cedir i de tirar endavant el projecte de construir un nou estat. Cal tenir present que encara haurem de fer moltes accions, entre les quals anar a votar en massa el 9N.
Som ben conscients que la consulta que tenim damunt la taula no és el referèndum d’autodeterminació que desitjaríem, però també sabem que és una manera d’afermar públicament la nostra voluntat i un pas més en el procés que ens ha de portar a la independència. Per tant, en aquest moment, la crida a no votar per la qual ha optat ICV no té sentit. Potser el camí no és el que havíem previst, però de cap manera podem consentir que avortin el projecte.
En aquest moment la ciutadania ja no exigeix unitat total, però sí que demana als partits sobiranistes prou complicitat i generositat per posar-se a treballar per millorar el procés participatiu del 9N juntament amb el Govern.
El 9N encara no serà l’última acció que haurem de fer, però cada dia hi som més a prop. L’exigència d’unes eleccions plebiscitàries o constituents, sense llista única, sembla, serà una nova acció imprescindible per poder fer un Govern de concentració i fer un pas més cap a la ruptura democràtica. Per fer aquest pas, però, és important haver anat a votar, massivament, el dia 9 de novembre per tornar a marcar una fita històrica que ens torni a assenyalar com a majoria.
Per això, votarem el 9N peti qui peti i continuarem endavant, no podem defallir. La independència és irrenunciable, senyor Mas, ara no pot cedir a la pressió si des d’Espanya ens la tornen a impugnar. I compte, perquè se li acaba el crèdit.

Comentaris tancats a 57 – La Independència, un fet irrenunciable

56 – I ara què? No podem claudicar

La societat catribes2alana que durant aquests últims quatre anys s’ha mobilitzat de forma pacífica per demanar la independència, ja ha pres plena consciència de l’objectiu d’esdevenir un estat independent.El suport ferm i compromès al procés i l’esperança de poder fer un referèndum d’autodeterminació (consulta) i poder iniciar la desconnexió amb Espanya ben aviat marquen l’agenda de la major part de la població catalana. Cada passa que fem i que les institucions espanyoles tomben ens podrien portar a fer-nos la pregunta: “i ara què?”. La resposta de la societat catalana, però, ha tornat a ser ben clara i contundent i ha aconseguit omplir les places de pobles i ciutats de Catalunya amb un missatge clar “no claudicarem”. Això ha provocat que els partits sobiranistes responguessin de manera unitària i ferma, sense especulacions, amb una política d’acció conjunta per poder fer la consulta el 9N.

Hem arribat tan lluny que les estratègies espanyoles de la por, la confusió, l’engany i la Constitució ja no ens poden fer claudicar. A més, ni el cansament ni el desànim, factors amb què els espanyols comptaven per reduir-nos, no han funcionat. Hauran d’entendre que no ens poden obligar a sentir el que no sentim, a ser qui no som.
El coratge, però també la tranquil•litat i la fermesa són les millors armes democràtiques que tenim en aquest moment. Els espanyols estan molt nerviosos i ho demostra l’actitud del PP català, C’s i, també cal dir-ho, el PSC. No podem oblidar que bona part de l’èxit rau en el fet d’estar units i així ho demostra l’acció conjunta del 96% de municipis.

Hem aconseguit una unitat social i política impensable fa uns anys i hem assolit també consciència social que en la nova República Catalana Independent es pot aplicar un model econòmic i social diferent de l’espanyol o de l’europeu. Un model que permeti combatre amb eficàcia la pobresa, l’atur, els desnonaments, la precarietat laboral, les mancances en salut pública i l’educació privada. La gran majoria de la societat catalana ho sap i per això més del 70% vol la consulta i 88% n’acceptarà el resultat. La ràpida actuació del Tribunal Constitucional, que ni tan sols s’ha molestat a simular que és un òrgan independent, o el posicionament demagògic dels mitjans espanyols i d’algun de català, com El 8TV,RAC-1, La Vanguardia, o el Periodico, han tingut un efecte contraproduent i han acabat ajudant a enfortir-nos encara més. Uns jutges sotmesos al poder polític, amb un to superb i humiliant, no podran impedir la voluntat sobirana d’un poble que vol decidir lliurement i democràticament.

Cal recordar que la unitat d’acció política és bàsica i que ja fa temps que hem començat el camí que desembocarà en la independència. Ja som a la fase final del procés i no podem trontollar, ni molt menys claudicar. El procés ha de culminar amb una acció política conjunta dirigida per la majoria social, com fins ara. I Espanya ja no hi té res a dir, perquè si nosaltres no afluixem no hi ha volta enrere.

Volem obeir la legalitat catalana i el mandat popular que va donar el 79% de vot sobiranista al Parlament i al Govern de la Generalitat. Als polítics els exigim que no ens fallin. Com deia Joan Fuster “estem farts d’haver de demanar perdó per existir”. Només tenim un camí i l’hem de seguir fins al final.

Falten 30 dies per al 9N. Volem votar i votarem SI+SI. Ni un pas enrere, podem ser lliures i serem lliures.

Comentaris tancats a 56 – I ara què? No podem claudicar

55 – L’11 de Setembre del 2014 no podem fallar.

10606578_611451002304981_2491032375302342896_nEn la lluita cap a la independència tots els moments han estat importants però, òbviament, vivim un moment clau. De fet ho tenim més a prop que mai i depèn només de nosaltres. És per això que ara no podem dubtar, que cada acte i cada manifestació pública han de ser una demostració de força i d’unitat. I entre aquests actes destaca, sens dubte, l’11 de Setembre. Tots estem convocats a Barcelona per fer la V i per deixar ben clar que el 9 de novembre volem votar, diguin el que diguin els polítics espanyols, alguns polítics catalans o alguns representants d’entitats ciutadanes. El nostre objectiu és votar el 9N i no ens desanimaran, perquè ja hem après que la mobilització social és la millor eina per conquerir la llibertat. Ni les amenaces, ni el joc brut, ni la repressió tant judicial com política per part del Govern espanyol, ni tan sols la possibilitat de manca de voluntat del Govern i del Parlament no ens faran claudicar en la lluita per la nostra dignitat.
Ara és l’hora, més que mai, i ens hem de tornar a superar, perquè ens hi juguem el fet de poder votar, el fet d’encarar el tram final del camí amb garanties i units. Per això cal que l’11 de Setembre tothom que defensi el dret de vot el 9N s’inscrigui en un tram de la V, que l’esforç i l’exemple que va suposar l’any passat la cadena humana es reforci enguany en aquesta V de ‘vot’, de ‘victòria’, de voluntat. No podem renunciar a ser-hi, perquè estem escrivint la història i en volem ser part. De raons per trencar amb l’Estat espanyol n’hi ha moltes i de molt variades: defensar de la nostra dignitat i llibertat com a poble; establir la nostra llengua i signes identitaris com a irrenunciables; redactar una constitució nova i participativa, que s’allunyi dels models de corrupció catalans, espanyols i europeus; establir una economia al servei del benestar comunitari i de la justícia social, o continuar la lluita dels que ens han deixat sense poder gaudir de la llibertat. Per totes aquestes i moltes altres raons, les de tothom, hem d’omplir Barcelona per poder donar pas a la votació del 9N, que ens ha de portar cap a un nou estat que permeti proclamar la República Catalana Independent.
No hi ha dubte que el ressò internacional que ha aconseguit el procés independentista català s’ha basat en l’èxit de mobilització de la societat de manera pacífica, contundent, massiva i democràtica. El repte és gran, però hem de tornar a demostrar que la nostra capacitat organitzativa encara ho és més.
Només falten uns dies per l’11 de Setembre i una mica més de dos mesos pel 9N. Ho tenim a tocar. Mai en la història recent ho havíem tingut tan a prop. Per això és importantíssim anar a Barcelona l’11 de Setembre i participar en la construcció de la V, perquè hem de recordar als polítics catalans que volem votar, que hem de votar.
Ara és l’hora, doncs, l’hora de deixar de banda la passivitat, l’hora de començar a fer possible el 9N, l’hora de tornar a reclamar de manera democràtica, pacífica i multitudinària la voluntat popular de votar. Nosaltres no podem fallar el dia 11 i els polítics tampoc no ens podran fallar el 9N.
Si aconseguim que l’11 sigui un èxit de participació, som imparables.

Comentaris tancats a 55 – L’11 de Setembre del 2014 no podem fallar.

54 – Certesa i fermesa

votar siHo tenim a tocar: només falten 120 dies per poder expressar la voluntat de decidir el nostre futur. La societat catalana està il·lusionada i convençuda que les mobilitzacions d’aquests últims tres anys donaran el fruit que esperàvem. Aquesta certesa és la que la ciutadania ha expressat sense equívocs la defensa de la voluntat de votar. La majoria de la societat ho té clar. No hi ha marxa enrere i no s’ha de fer cap pas en fals. Val a dir que aquesta certesa s’ha anat forjant, moltes vegades, sense un comportament clarificador en la classe política catalana, però ara no voldríem que es creés una crisi de confiança en els polítics que, en principi, han de conduir el procés, perquè això podria crear incerteses.

Una de les qüestions, entre altres, que ens planteja el procés és, per exemple, per què es va programar la doble pregunta per definir el resultat de la voluntat popular, que pot esdevenir un desgavell interpretatiu. Ja surten les veus discrepants sobre la manera de valorar la resposta. Aquesta indefinició només ajuda a crear incertesa i a donar munició als contraris a la consulta. Com deia en una xerrada un company, per què ho compliquen tant i si és cert que es va fer d’aquesta manera perquè el PSC-PSOE hi estigués còmode? Vist com van les coses al PSC, algú creu que el Sr. Iceta s’hi sumarà, al drets a decidir? Més aviat sembla que intentarà embolicar la troca. Per això podria ser interessant canviar la pregunta d’acord amb els diferents moviments populars, que seran els responsables, finalment, de la mobilització de la ciutadania per anar a votar.

Creiem, doncs, que la pregunta hauria de ser més senzilla i més directa, com ara: “Voleu un estat independent?”, i que el resultat guanyador fos del 50+1 del total de la participació. Ja sabem que això segurament no passarà, però si hi pensem bé, no fer-la de forma directa ens ho complica molt.  Els camins que haurem de recórrer, tant els polítics amb les seves decisions i determinacions, com els ciutadans, amb les seves complicitats i mobilitzacions locals, comarcals o nacionals, com l’11 de Setembre, que ha de ser un èxit incontestable, haurien de transmetre fermesa i unitat.

Aquesta fermesa ens ha de conduir a poder exercir el dret democràtic de votar el nostre futur. No creiem oportunes les declaracions de la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, que indueixen a la confusió. La majoria de gent que som de l’ANC no acceptaria cap pronunciament contrari al fet de no poder votar i unes eleccions al Parlament o unes municipals, que tinguessin caràcter plebiscitari, en cas que la consulta del pròxim 9 de novembre sigui prohibida pel govern espanyol amb accions antidemocràtiques o absolutistes, no substitueixin la voluntat popular de poder votar.
Si alguns, sobretot els polítics, són tan il·lusos de pensar que aquesta solució pot substituir la voluntat popular del dret a decidir, vol dir que no han sabut interpretar-la. La ciutadania està arribant a la conclusió que hi ha experts a dividir l’opinió popular, i aquest cop no podem tolerar un llenguatge confús o incert. S’han acabat les mitges tintes. Volem certesa i fermesa i, si no sou capaços de donar-nos-en, plegueu i renuncieu al vostre paper representatiu, perquè vol dir que s’ha acabat el vostre temps. Estem a un sol pas de l’èxit o del fracàs, de la participació popular o de la imposició constitucional i política.

I recordeu, sobretot, que la majoria del poble català el 9N vol votar… i VOTAREM.

Comentaris tancats a 54 – Certesa i fermesa

53 – Donar resposta: eleccions europees 2014

mapa Creiem que aquestes eleccions europees hauran servit per fer un pas més cap al dia 9 de novembre, dia en què el poble català lliurement podrà decidir el seu futur. És molt probable que a Espanya continuïn enrocats en el seu argumentari constitucional, però esperem que Europa respecti el nostre dret a decidir. Ja no val excusar-se per dir que aquest és un tema intern entre Espanya i Catalunya. 1.517.346 ciutadans ho exigim. Ens sabran donar resposta? Es poden fer diverses interpretacions dels resultats, però és evident que la lectura depèn molt de la interpretació de la participació i de l’abstenció. Ara bé, allò que és indiscutible és el nombre total de ciutadans que han votat cada opció política. Els partits pel dret a decidir sumen 1.517.346 votants; els partits que hi estan obertament en contra (PP, C’S i UPyD), 436.439. Pel que fa als 358.334 votants del PSC-PSOE, no creiem que es puguin posar tots amb els contraris al dret a decidir. No som ningú per proposar canvis dins del PSC, però el fracàs ha estat evident i algú hauria d’assumir responsabilitats si volen tirar endavant. Per coherència política, Navarro hauria de plegar, com ha fet Rubalcaba. Al PSC, en canvi, de moment sembla que no el volen assumir cap, de responsabilitat. Els cal sintonitzar amb la voluntat de la majoria del poble català sobre el dret a decidir que vol votar el 9N. El dret a decidir és un moviment transversal i plural que va néixer de baix, amb les manifestacions ciutadanes massives de l’11 de Setembre va aflorar la necessitat de la reivindicació independentista. L’ANC n’és la principal impulsora, de manera que cap partit no pot caure en l’error d’atribuir-se el mèrit i capitalitzar-lo segons els seus beneficis. En aquest moment la majoria social és l’esperança de futur de tot el procés que desembocarà en el 9N, i els que no ho vulguin veure, quedaran aïllats. Ara cal ser molt intel•ligents: ni personalismes, ni desqualificacions… per molt que ens busquin les pessigolles, ni un pas en fals. El moviment pel dret a decidir, i sobretot la gent de l’ANC hem de ser exemple de transparència i pluralitat. No és bo tenir o voler dominar les accions futures amb un secretariat monocolor. Aquests mesos que falten fins al 9N hem de ser intensos i insubornables, en hi juguem massa i és per això que tots som imprescindibles. Un advertiment als partits: no ens mobilitzarem si no esteu disposats a donar resposta a les nostres demandes. La veritat és que l’esperança està cada dia més arrelada entre la societat catalana, però no podem caure en un optimisme desmesurat, ja que encara cal treballar i, tal com diu l’ANC, continuar sumant perquè el resultat del 9N sigui contundent.

 

Comentaris tancats a 53 – Donar resposta: eleccions europees 2014