59 – Quin poti-poti polític.

UnknownVenim d’uns mesos de tensió i de neguit per falta d’entesa. Hi va haver un moment que fins i tot semblava que no hi arribaria a haver convocatòria d’eleccions. Finalment, hi ha hagut acord, però només entre CiU, ERC, l’ANC, Òmnium i l’AMI i s’han convocat eleccions, unes eleccions que haurien de marcar per sempre el destí d’aquest poble i que si realment són plebiscitàries seran les més importants que els votants catalans hagin viscut mai. Vist des de fora, hauríem de saltar per un peu, però els independentistes, justament, som els que estem més amoïnats per aquesta decisió. I estem amoïnats perquè la decisió de fer-les a la tardor implica tota una sèrie de conseqüències polítiques que ens poden complicar molt la vida. Cal analitzar, per tant, què implica fer les eleccions el 27 de setembre. De moment, i a cop calent, implica descrèdit per a les entitats de la societat civil i, de retruc, ens veiem immersos en un poti-poti polític que ens deixa, a priori, ben enfangats. Mirem, però, quines altres conseqüències pot tenir haver convocat eleccions a la tardor.

Per començar, implica allargar el període que s’havia previst i, per tant, automàticament, augmenta la possibilitat que les batusses polítiques per demostrar qui té més poder es multipliquin i ens puguin afeblir. A més, el fet de canviar el calendari també és un cop de força que pot crear confusió, perquè passa per sobre d’una part importantíssima de la societat que les volia a la primavera. I encara hi ha, en contra, el fet de donar més temps a l’unionisme per mirar d’encarar amb més garanties els comicis, que per ells segur que no seran mai plebiscitaris. Des d’aquest punt de vista, doncs, la data ha significat una gran decepció.

D’altra banda, fer-les a la tardor vol dir que abans, al maig, hi haurà les municipals. Això pot ser positiu, perquè permetrà saber si sumem prou vots, però no deixa de ser un altre escenari perfecte per posar de manifest les diferències entre uns i altres, si no s’ho plantegen en clau nacional i en saben fer una prèvia de les eleccions per la independència.

A més, al maig s’ha de triar un nou secretariat de l’ANC, sense possibilitat que el que hi ha ara repeteixi. Això no és negatiu, però sí que implica més soroll i rebombori per arribar al moment decisiu, el 27 de setembre.

I encara hi podríem afegir una altra hipòtesi. Amb les eleccions a la tardor hi ha la possibilitat que s’avancin les espanyoles, amb la qual cosa es crearia un ambient que podria intoxicar els nostres objectius.

Ara bé, tot i que ens hauria agradat poder votar abans, la societat civil independentista no pot afluixar gens i ha de mantenir, o augmentar la seva capacitat de mobilització. De moment, al maig tenim el primer repte, les municipals i les eleccions al secretariat de l’ANC.

En aquest moment l’ANC necessita un nou plantejament, perquè des de l’assemblea que es va fer a Tarragona la situació política ha variat. D’altra banda, l’actual secretariat arriba a la fi del seu mandat sense possibilitat de tornar a repetir. Cal destacar que aquest secretariat ha estat capaç d’organitzar amb èxit les mobilitzacions dels últims 11 de Setembre, però també cal reconèixer que no han sabut o no han pogut tombar les decisions polítiques que ens han portat al 27S. Ara els estatuts diuen que cal canviar i és hora d’aplicar allò que tantes vegades hem sentit, que ningú no es imprescindible i que tots som necessaris. Tot i això, sembla que ja hi ha moviments en el si de l’ANC per prorrogar el mandat, la qual cosa no només no és correcta, sinó que, a més, és il•legal, segons els estatuts fundacionals. Ara és el moment de veure si hem madurat políticament i som capaços de valorar la feina de l’ANC globalment, amb unes estructures territorials que han permès aglutinat i mobilitzar el territori. I això ha estat una feina estructural que va més enllà de les persones concretes. No hem de tenir por del canvi, perquè només així serem capaços de trencar el cercle malaltís en què es mouen la majoria de dirigents dels partits per perpetuar-s’hi.

Així doncs, encarem aquesta nova etapa enfadats, però no desanimats. Continuem pensant que, tot i els entrebancs, la independència és a tocar. Ara bé, la classe política té la responsabilitat de teixir nous ponts de confiança i de compromís. No ens feu perdre la dignitat!



Comentaris tancats a 59 – Quin poti-poti polític.

58- Neguit: 2015 autonòmiques o plebiscitàries?

IMG-20141109-WA0017
Ens trobem en un moment polític especial i confós. Les últimes setmanes han estat marcades per l’escenificació dels discursos. D’una banda, la declaració del president Mas, de l’altra, la d’Oriol Junqueras i, finalment, el posicionament de l’ANC. Per fer possible el 9N la CUP va fer un gran gest, però la unitat no sembla que hagi d’anar més enllà. La gent es pregunta si encara tenim al davant l’escenari més esperançador que podíem somiar, amb unes plebiscitàries per acabar la primera part del procés independentista. El que tenim ara, però, és un clima de neguit entre els que vam votar Sí-Sí el 9N.
Crec que tots han errat els seus plantejaments. CiU no pot fer prevaldre els seus interessos amb l’amenaça de no convocar eleccions; ERC no n’hauria de fer, tampoc, una qüestió partidista i hauria de deixar de banda el seu poder electoral; la CUP, amb els seus plantejaments, d’altra banda justos i necessaris, s’allunya, en canvi, de la unitat, i, finalment, l’ANC hauria de recuperar la transversalitat i l’esperit unitari, per no dividir la societat civil catalana. Embolica que fa fort, tot plegat. La majoria de votants del Sí-Sí estan desconcertats. Desitgem que, com van fer el 9N, facin prevaldre la necessitat del país per damunt dels interessos partidistes. Hem de demostrar unió i autoinculpar-nos en el procés obert per la fiscalia de l’Estat espanyol, com un acte més de desobediència a lleis espanyoles .
En aquest moment no es poden fer plantejaments partidistes, perquè això vol dir, automàticament, crear confusió i neguit entre els independentistes i afavorir els plantejaments unionistes. Obligar-nos a decidir entre un partit o un altre ens debilita. Ara cal fer tot el possible per augmentar la consciència de país i per afrontar, en un temps raonable, la tan desitjada República Catalana independent.
Mentrestant, cada dia sentim més declaracions partidistes acompanyades de grans escenificacions públiques. S’ha convertit en moda. I tot això acompanyat de les declaracions de PSC, ICV i Podemos, amb declaracions de caràcter confusionista i demagògiques que intenten tornar a portar el debat al terreny del dret a decidir, una etapa que ha quedat totalment superada.
Cal confiar, pel bé de l’independentisme, que aquesta vegada els partits estaran a l’altura del moment històric que vivim i que sabran interpretar la voluntat popular demostrada, sense una sola fissura, fins al 9N. Aquesta unitat popular, al marge dels diferents posicionaments socials i de les diverses polítiques, va fer possible les mobilitzacions populars massives i unitàries. Ara cal que la classe política sigui capaç de fer el mateix procés que ha fet la societat.
Crec que en aquest moment, la majoria de votants del Sí-Sí vol eleccions abans de les municipals i que aquestes eleccions, evidentment, no siguin unes eleccions autonòmiques, sinó eleccions plebiscitàries que donin pas a un govern provisional, constituent i de transició. I per això és necessari establir abans el concepte i els instruments d’autogovern que ens han de portar a fer unes polítiques econòmiques i socials que ajudin a equilibrar la situació d’emergència i de profunda injustícia en què viu una part important de la societat catalana. No podem acceptar el model social que s’ha implantat fins avui i la ruptura amb l’Estat espanyol pot ser un bon moment per introduir canvis que redistribueixin de manera justa la riquesa del país. Ara les negociacions per les plebiscitàries es compliquen amb l’aprovació dels pressupostos del 2015 que no són uns pressupostos més, sinó que haurien de ser els pressupostos de la transició, amb un pla de xoc dels temes més punyents i necessaris socialment. Aquest acord de responsabilitat serà important per refer la unitat política i de la societat.
El neguit de veure el procés encallat, no ens pot conduir a la resignació, sinó a la lluita per continuar construint una majoria rupturista social i unitària. Estem al final de 2014 i la convocatòria de les eleccions no es pot ajornar més. No volem unes eleccions autonòmiques, volem eleccions plebiscitàries per començar el 2015 carregats d’il•lusions.



Comentaris tancats a 58- Neguit: 2015 autonòmiques o plebiscitàries?

57 – La Independència, un fet irrenunciable


2014-10-21 12.55.12El procés cap a la independència ha sofert un sotrac important les darreres setmanes. Aquest sotrac, provocat per l’actuació dels partits sobiranistes, inclòs ICV, ha despertat, i no n’hi ha per menys, sentiments de decepció, neguit, enuig… entre la majoria social independentista. No sabem ben bé per què, però queda clar que la unitat dels partits que estan a favor de la consulta s’ha trencat. Un cop més, els interessos de partit s’han posat per sobre dels del país i la veritat és que la situació, de moment, sembla que no té solució. Ara bé, el moviment independentista d’aquests darrers anys no ha estat un moviment encapçalat pels partits, sinó per la societat civil agrupada a l’entorn de l’ANC. Per això podem parlar de tu a tu al govern i als partits per dir-los que no aconseguiran ensorrar un projecte que ni tan sols el govern espanyol ha pogut fer descarrilar. Potser ens heu decebut, però no ens fareu renunciar a la independència.
La concentració, del passat 19, de la plaça Catalunya, va tornar a posar de manifest, però, la força i la capacitat de mobilització de la majoria social independentista. I ha significat, sobretot, una alenada d’aire fresc i d’optimisme davant la poca dignitat que han demostrat els polítics.
Mentre els partits continuen fent la seva, l’opinió pública en va plena i els espanyols es freguen les mans. Així com fins ara havíem hagut de lloar la tasca política, en aquest moment podem dir que han suspès l’assignatura que la ciutadania els va demanar que encapçalessin.
Ara bé, no podem caure en el pessimisme, perquè si bé és cert que el que ha passat és preocupant, també ho és que la societat catalana continua demostrant la ferma voluntat de no cedir i de tirar endavant el projecte de construir un nou estat. Cal tenir present que encara haurem de fer moltes accions, entre les quals anar a votar en massa el 9N.
Som ben conscients que la consulta que tenim damunt la taula no és el referèndum d’autodeterminació que desitjaríem, però també sabem que és una manera d’afermar públicament la nostra voluntat i un pas més en el procés que ens ha de portar a la independència. Per tant, en aquest moment, la crida a no votar per la qual ha optat ICV no té sentit. Potser el camí no és el que havíem previst, però de cap manera podem consentir que avortin el projecte.
En aquest moment la ciutadania ja no exigeix unitat total, però sí que demana als partits sobiranistes prou complicitat i generositat per posar-se a treballar per millorar el procés participatiu del 9N juntament amb el Govern.
El 9N encara no serà l’última acció que haurem de fer, però cada dia hi som més a prop. L’exigència d’unes eleccions plebiscitàries o constituents, sense llista única, sembla, serà una nova acció imprescindible per poder fer un Govern de concentració i fer un pas més cap a la ruptura democràtica. Per fer aquest pas, però, és important haver anat a votar, massivament, el dia 9 de novembre per tornar a marcar una fita històrica que ens torni a assenyalar com a majoria.
Per això, votarem el 9N peti qui peti i continuarem endavant, no podem defallir. La independència és irrenunciable, senyor Mas, ara no pot cedir a la pressió si des d’Espanya ens la tornen a impugnar. I compte, perquè se li acaba el crèdit.



Comentaris tancats a 57 – La Independència, un fet irrenunciable

56 – I ara què? No podem claudicar

La societat catribes2alana que durant aquests últims quatre anys s’ha mobilitzat de forma pacífica per demanar la independència, ja ha pres plena consciència de l’objectiu d’esdevenir un estat independent.El suport ferm i compromès al procés i l’esperança de poder fer un referèndum d’autodeterminació (consulta) i poder iniciar la desconnexió amb Espanya ben aviat marquen l’agenda de la major part de la població catalana. Cada passa que fem i que les institucions espanyoles tomben ens podrien portar a fer-nos la pregunta: “i ara què?”. La resposta de la societat catalana, però, ha tornat a ser ben clara i contundent i ha aconseguit omplir les places de pobles i ciutats de Catalunya amb un missatge clar “no claudicarem”. Això ha provocat que els partits sobiranistes responguessin de manera unitària i ferma, sense especulacions, amb una política d’acció conjunta per poder fer la consulta el 9N.

Hem arribat tan lluny que les estratègies espanyoles de la por, la confusió, l’engany i la Constitució ja no ens poden fer claudicar. A més, ni el cansament ni el desànim, factors amb què els espanyols comptaven per reduir-nos, no han funcionat. Hauran d’entendre que no ens poden obligar a sentir el que no sentim, a ser qui no som.
El coratge, però també la tranquil•litat i la fermesa són les millors armes democràtiques que tenim en aquest moment. Els espanyols estan molt nerviosos i ho demostra l’actitud del PP català, C’s i, també cal dir-ho, el PSC. No podem oblidar que bona part de l’èxit rau en el fet d’estar units i així ho demostra l’acció conjunta del 96% de municipis.

Hem aconseguit una unitat social i política impensable fa uns anys i hem assolit també consciència social que en la nova República Catalana Independent es pot aplicar un model econòmic i social diferent de l’espanyol o de l’europeu. Un model que permeti combatre amb eficàcia la pobresa, l’atur, els desnonaments, la precarietat laboral, les mancances en salut pública i l’educació privada. La gran majoria de la societat catalana ho sap i per això més del 70% vol la consulta i 88% n’acceptarà el resultat. La ràpida actuació del Tribunal Constitucional, que ni tan sols s’ha molestat a simular que és un òrgan independent, o el posicionament demagògic dels mitjans espanyols i d’algun de català, com El 8TV,RAC-1, La Vanguardia, o el Periodico, han tingut un efecte contraproduent i han acabat ajudant a enfortir-nos encara més. Uns jutges sotmesos al poder polític, amb un to superb i humiliant, no podran impedir la voluntat sobirana d’un poble que vol decidir lliurement i democràticament.

Cal recordar que la unitat d’acció política és bàsica i que ja fa temps que hem començat el camí que desembocarà en la independència. Ja som a la fase final del procés i no podem trontollar, ni molt menys claudicar. El procés ha de culminar amb una acció política conjunta dirigida per la majoria social, com fins ara. I Espanya ja no hi té res a dir, perquè si nosaltres no afluixem no hi ha volta enrere.

Volem obeir la legalitat catalana i el mandat popular que va donar el 79% de vot sobiranista al Parlament i al Govern de la Generalitat. Als polítics els exigim que no ens fallin. Com deia Joan Fuster “estem farts d’haver de demanar perdó per existir”. Només tenim un camí i l’hem de seguir fins al final.

Falten 30 dies per al 9N. Volem votar i votarem SI+SI. Ni un pas enrere, podem ser lliures i serem lliures.

Comentaris tancats a 56 – I ara què? No podem claudicar

55 – L’11 de Setembre del 2014 no podem fallar.

10606578_611451002304981_2491032375302342896_nEn la lluita cap a la independència tots els moments han estat importants però, òbviament, vivim un moment clau. De fet ho tenim més a prop que mai i depèn només de nosaltres. És per això que ara no podem dubtar, que cada acte i cada manifestació pública han de ser una demostració de força i d’unitat. I entre aquests actes destaca, sens dubte, l’11 de Setembre. Tots estem convocats a Barcelona per fer la V i per deixar ben clar que el 9 de novembre volem votar, diguin el que diguin els polítics espanyols, alguns polítics catalans o alguns representants d’entitats ciutadanes. El nostre objectiu és votar el 9N i no ens desanimaran, perquè ja hem après que la mobilització social és la millor eina per conquerir la llibertat. Ni les amenaces, ni el joc brut, ni la repressió tant judicial com política per part del Govern espanyol, ni tan sols la possibilitat de manca de voluntat del Govern i del Parlament no ens faran claudicar en la lluita per la nostra dignitat.
Ara és l’hora, més que mai, i ens hem de tornar a superar, perquè ens hi juguem el fet de poder votar, el fet d’encarar el tram final del camí amb garanties i units. Per això cal que l’11 de Setembre tothom que defensi el dret de vot el 9N s’inscrigui en un tram de la V, que l’esforç i l’exemple que va suposar l’any passat la cadena humana es reforci enguany en aquesta V de ‘vot’, de ‘victòria’, de voluntat. No podem renunciar a ser-hi, perquè estem escrivint la història i en volem ser part. De raons per trencar amb l’Estat espanyol n’hi ha moltes i de molt variades: defensar de la nostra dignitat i llibertat com a poble; establir la nostra llengua i signes identitaris com a irrenunciables; redactar una constitució nova i participativa, que s’allunyi dels models de corrupció catalans, espanyols i europeus; establir una economia al servei del benestar comunitari i de la justícia social, o continuar la lluita dels que ens han deixat sense poder gaudir de la llibertat. Per totes aquestes i moltes altres raons, les de tothom, hem d’omplir Barcelona per poder donar pas a la votació del 9N, que ens ha de portar cap a un nou estat que permeti proclamar la República Catalana Independent.
No hi ha dubte que el ressò internacional que ha aconseguit el procés independentista català s’ha basat en l’èxit de mobilització de la societat de manera pacífica, contundent, massiva i democràtica. El repte és gran, però hem de tornar a demostrar que la nostra capacitat organitzativa encara ho és més.
Només falten uns dies per l’11 de Setembre i una mica més de dos mesos pel 9N. Ho tenim a tocar. Mai en la història recent ho havíem tingut tan a prop. Per això és importantíssim anar a Barcelona l’11 de Setembre i participar en la construcció de la V, perquè hem de recordar als polítics catalans que volem votar, que hem de votar.
Ara és l’hora, doncs, l’hora de deixar de banda la passivitat, l’hora de començar a fer possible el 9N, l’hora de tornar a reclamar de manera democràtica, pacífica i multitudinària la voluntat popular de votar. Nosaltres no podem fallar el dia 11 i els polítics tampoc no ens podran fallar el 9N.
Si aconseguim que l’11 sigui un èxit de participació, som imparables.

Comentaris tancats a 55 – L’11 de Setembre del 2014 no podem fallar.

54 – Certesa i fermesa

votar siHo tenim a tocar: només falten 120 dies per poder expressar la voluntat de decidir el nostre futur. La societat catalana està il·lusionada i convençuda que les mobilitzacions d’aquests últims tres anys donaran el fruit que esperàvem. Aquesta certesa és la que la ciutadania ha expressat sense equívocs la defensa de la voluntat de votar. La majoria de la societat ho té clar. No hi ha marxa enrere i no s’ha de fer cap pas en fals. Val a dir que aquesta certesa s’ha anat forjant, moltes vegades, sense un comportament clarificador en la classe política catalana, però ara no voldríem que es creés una crisi de confiança en els polítics que, en principi, han de conduir el procés, perquè això podria crear incerteses.

Una de les qüestions, entre altres, que ens planteja el procés és, per exemple, per què es va programar la doble pregunta per definir el resultat de la voluntat popular, que pot esdevenir un desgavell interpretatiu. Ja surten les veus discrepants sobre la manera de valorar la resposta. Aquesta indefinició només ajuda a crear incertesa i a donar munició als contraris a la consulta. Com deia en una xerrada un company, per què ho compliquen tant i si és cert que es va fer d’aquesta manera perquè el PSC-PSOE hi estigués còmode? Vist com van les coses al PSC, algú creu que el Sr. Iceta s’hi sumarà, al drets a decidir? Més aviat sembla que intentarà embolicar la troca. Per això podria ser interessant canviar la pregunta d’acord amb els diferents moviments populars, que seran els responsables, finalment, de la mobilització de la ciutadania per anar a votar.

Creiem, doncs, que la pregunta hauria de ser més senzilla i més directa, com ara: “Voleu un estat independent?”, i que el resultat guanyador fos del 50+1 del total de la participació. Ja sabem que això segurament no passarà, però si hi pensem bé, no fer-la de forma directa ens ho complica molt.  Els camins que haurem de recórrer, tant els polítics amb les seves decisions i determinacions, com els ciutadans, amb les seves complicitats i mobilitzacions locals, comarcals o nacionals, com l’11 de Setembre, que ha de ser un èxit incontestable, haurien de transmetre fermesa i unitat.

Aquesta fermesa ens ha de conduir a poder exercir el dret democràtic de votar el nostre futur. No creiem oportunes les declaracions de la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, que indueixen a la confusió. La majoria de gent que som de l’ANC no acceptaria cap pronunciament contrari al fet de no poder votar i unes eleccions al Parlament o unes municipals, que tinguessin caràcter plebiscitari, en cas que la consulta del pròxim 9 de novembre sigui prohibida pel govern espanyol amb accions antidemocràtiques o absolutistes, no substitueixin la voluntat popular de poder votar.
Si alguns, sobretot els polítics, són tan il·lusos de pensar que aquesta solució pot substituir la voluntat popular del dret a decidir, vol dir que no han sabut interpretar-la. La ciutadania està arribant a la conclusió que hi ha experts a dividir l’opinió popular, i aquest cop no podem tolerar un llenguatge confús o incert. S’han acabat les mitges tintes. Volem certesa i fermesa i, si no sou capaços de donar-nos-en, plegueu i renuncieu al vostre paper representatiu, perquè vol dir que s’ha acabat el vostre temps. Estem a un sol pas de l’èxit o del fracàs, de la participació popular o de la imposició constitucional i política.

I recordeu, sobretot, que la majoria del poble català el 9N vol votar… i VOTAREM.

Comentaris tancats a 54 – Certesa i fermesa

53 – Donar resposta: eleccions europees 2014

mapa Creiem que aquestes eleccions europees hauran servit per fer un pas més cap al dia 9 de novembre, dia en què el poble català lliurement podrà decidir el seu futur. És molt probable que a Espanya continuïn enrocats en el seu argumentari constitucional, però esperem que Europa respecti el nostre dret a decidir. Ja no val excusar-se per dir que aquest és un tema intern entre Espanya i Catalunya. 1.517.346 ciutadans ho exigim. Ens sabran donar resposta? Es poden fer diverses interpretacions dels resultats, però és evident que la lectura depèn molt de la interpretació de la participació i de l’abstenció. Ara bé, allò que és indiscutible és el nombre total de ciutadans que han votat cada opció política. Els partits pel dret a decidir sumen 1.517.346 votants; els partits que hi estan obertament en contra (PP, C’S i UPyD), 436.439. Pel que fa als 358.334 votants del PSC-PSOE, no creiem que es puguin posar tots amb els contraris al dret a decidir. No som ningú per proposar canvis dins del PSC, però el fracàs ha estat evident i algú hauria d’assumir responsabilitats si volen tirar endavant. Per coherència política, Navarro hauria de plegar, com ha fet Rubalcaba. Al PSC, en canvi, de moment sembla que no el volen assumir cap, de responsabilitat. Els cal sintonitzar amb la voluntat de la majoria del poble català sobre el dret a decidir que vol votar el 9N. El dret a decidir és un moviment transversal i plural que va néixer de baix, amb les manifestacions ciutadanes massives de l’11 de Setembre va aflorar la necessitat de la reivindicació independentista. L’ANC n’és la principal impulsora, de manera que cap partit no pot caure en l’error d’atribuir-se el mèrit i capitalitzar-lo segons els seus beneficis. En aquest moment la majoria social és l’esperança de futur de tot el procés que desembocarà en el 9N, i els que no ho vulguin veure, quedaran aïllats. Ara cal ser molt intel•ligents: ni personalismes, ni desqualificacions… per molt que ens busquin les pessigolles, ni un pas en fals. El moviment pel dret a decidir, i sobretot la gent de l’ANC hem de ser exemple de transparència i pluralitat. No és bo tenir o voler dominar les accions futures amb un secretariat monocolor. Aquests mesos que falten fins al 9N hem de ser intensos i insubornables, en hi juguem massa i és per això que tots som imprescindibles. Un advertiment als partits: no ens mobilitzarem si no esteu disposats a donar resposta a les nostres demandes. La veritat és que l’esperança està cada dia més arrelada entre la societat catalana, però no podem caure en un optimisme desmesurat, ja que encara cal treballar i, tal com diu l’ANC, continuar sumant perquè el resultat del 9N sigui contundent.

 

Comentaris tancats a 53 – Donar resposta: eleccions europees 2014

52 – Ni seny, ni pit, ni collons

quina vergonyaQuina vergonya. A les 8 del vespre, després del Barça – Atlètic de Madrid, les cares dels afeccionats culés que vam anar al Camp Nou a veure el partit, eren tot un poema. Però si hi ha una expressió que podria resumir millor l’estat d’ànim era la indignació. Teníem la impressió que la presa de pèl de tot l’any, per part de la junta, dels jugadors i de l’entrenador, va culminar en l’últim partit del campionat de lliga. Quina agonia d’any!
El Barça podia haver perdut el partit i l’afeccionat l’hauria aplaudit si, com deien, haguessin fet un homenatge a Tito Vilanova, amb la seva frase coneguda “seny, pit i collons”. Si això hagués estat veritat ens haurien convençut, però la gent els va haver d’acomiadar amb crits i xiulets. No han tingut respecte a Tito i seria millor que deixessin d’utilitzar-lo, mentre el seu compromís sigui nul. Tot l’any han tingut un comportament espantós, poc sacrificat i acomodat.
L’Atlètic segurament va ser el just guanyador del campionat, i no només pel joc, sinó perquè es van creure la frase “ofici, cor i contundència”. Sempre van pensar que podien guanyar i van lluitar per aquest objectiu. El públic de can Barça els va acomiadar amb uns aplaudiments merescuts.
Però hauríem d’analitzar què passa a can Barça i algú hauria de donar-ne explicacions. Creiem que una junta com la que tenim, continuadora de Rosell, del qual encara esperem explicacions de la seva fugida, es troba en un estat permanent de provisionalitat. Això fa necessari unes eleccions anticipades. D’altra banda, el director tècnic, Zubizarreta, fa dos anys que no fa bé la seva feina i, a més, diu que no s’han equivocat en res. Una persona que no és capaç de reconèixer el seu fracàs no pot ser bona per al club. A tot això cal afegir-hi un entrenador fitxat a corre cuita que sembla que més aviat hagi vingut a conèixer Europa, en lloc de venir a treballar. En aquest cas, però, ha estat coherent i ha plegat. I, finalment, uns jugadors que s’han cregut que són els millors, que sembla que visquin del passat i que no han donat la talla. Resumint, molts diners i poca implicació i compromís. Cal, doncs, una regeneració, més compromís, menys sous i una remuneració ajustada al èxits.
En definitiva, un desastre de temporada. I no valen excuses o desgràcies, tant esportives com extra esportives, que n’hi ha hagut. A can Barça agrada el bon futbol, i no la mediocritat ni les excuses.
On és el seny blaugrana? Volen passar pàgina amb nous fitxatges i renovacions, però tot això no els esgrimeix de donar la cara i les explicacions necessàries. El silenci és de covards. Quina falta de respecte, una junta que no diu res, un director tècnic que diu que no han fallat, uns jugadors concentrats en les seves seleccions, menyspreu amb signes de vulgaritat, com el cas de Cuenca i Alves, sortida sense roda de premsa i comiat per carta en el cas de Valdés, Messi demanant perdó però amb 20 milions sota el braç per passejar-se pel camp… Si realment vol ser el líder de l’equip, s’ho ha de tornar a guanyar.
L’afeccionat també vol passar pàgina però algú ha d’explicar què està passant i donar la cara. Si no, les coses poden començar com han acabat.
No hi ha hagut ni seny, ni pit, ni collons. Mala direcció de la junta i divisió interna, nefasta planificació tècnica, nul compromís dels jugadors i falta de respecte als afeccionats. Si, per atzar, haguéssim guanyat la lliga, i vam tenir-ne la possibilitat, continuaria pensant que les coses no s’han fet bé.
Ens mereixem compromís, catalanitat, planter, participació dels socis i bon joc amb exigència tècnica, velocitat i esforç. El culer és fàcil de convèncer, però ens mereixem transparència per al nou projecte.

 

Comentaris tancats a 52 – Ni seny, ni pit, ni collons

51 – Mobilització i desobediència civil

xerrada-desobediencia-civil1La llibertat, allò que reclama la majoria de la població catalana, no és més que la lluita contra la submissió a la qual hem estat sotmesos durant 300 anys. La pregunta és senzilla. Què volem, submissió o llibertat?
El procés per poder consultar la ciutadania catalana sobre el seu futur és imparable. Els entrebancs seran constants, però el compromís i la voluntat dels ciutadans que volem ser lliures han de romandre intactes. Per això la mobilització que planteja l’ANC l’11 de Setembre en tornarà a ser un bon termòmetre, de la voluntat popular.
Ara resulta que hi ha una crispació social irrespirable, diuen. Però, en realitat, qui disposa de tots els mitjans per crispar i manipular? Què és més demòcrata, la voluntat d’un poble que vol decidir el seu futur lliurement o la imposició d’alguns dirigents del PP, PSOE-PSC o Ciutadans perquè continuem sota el domini espanyol? És molt important no caure en les provocacions, fer de la prudència una virtut, tot i les constants provocacions, tot i els cops a la nostra dignitat que personatges com Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho o Jordi Cañas, entre altres, ens etziben. La nostra lluita i la nostra actitud han de continuar sent pacífiques, exemplars, com fins ara, però alhora compromesa i ferma. Segurament aquesta és la qüestió que els fa més por, comprovar que el moviment continua endavant, amb més força que mai i sense estirabots, i per això provoquen la crispació.
Hem de ser ben conscients que vivim un moment extraordinari i que tenim l’oportunitat de construir una societat millor per a la generacions del futur. Volem un món diferent, socialment just, en què la convivència sigui el motiu principal per diferenciar-nos del món que actualment vivim, un món socialment desequilibrat, insostenible i, moltes vegades, violent. En definitiva, una societat més justa i lliure. Aquesta és la nostra obligació i el nostre deure com a ciutadans.
Les mobilitzacions exemplars dels darrers anys són fruit de l’experiència acumulada durant molts anys de lluita. I aquesta experiència ens ha de permetre contribuir a la creació d’un nou model social. La independència de Catalunya és el primer pas i tots hi som cridats, a construir el país que volem. Per això la nova constitució catalana hauria de potenciar una democràcia de transparència pública real, participativa i directa. Aquest és el camí, cal mobilitzar-se i comprometre’s amb les accions pacífiques que calguin, com ara la desobediència civil, si ens impedeixen l’exercici de la llibertat com a poble. El moviment ha de ser pacífic, però no passiu.
Falten uns 187 dies pel 9N, per poder votar i iniciar el camí per dotar-nos de mecanismes de participació directa per construir el nou Estat català, un estat plenament democràtic. Reconstruir la societat i enfortir la participació activa de la ciutadania, apostant per una economia al servei de les persones i no de les elits polítiques i econòmiques, ens permetrà la justa redistribució de la riquesa i exercir la nostra sobirania com a poble independent. No deixem que ningú ens prengui aquesta possibilitat. Cada dia és més clar que hi haurà un moment en què ens haurem de saber plantar davant de la falta de llibertat i la imposició del “mando y ordeno”. La nostra resposta serà la desobediència civil col•lectiva i pacífica, però activa i contundent. Quan una llei és injusta, desobeir és correcte. Els esdeveniments d’aquests últims mesos ens acosten a situacions tenses i injustes, per desgràcia, mancades de respecte a la nostra dignitat. La desobediència civil potser no serà un dret, sinó un deure, perquè no volem ser esclaus, volem ser lliures.

Comentaris tancats a 51 – Mobilització i desobediència civil

50 – La transició, assignatura pendent.

safe_image.phpQuan mor un personatge públic hi sol haver un allau generalitzat de lloances i la mort d’Adolfo Suárez no ha estat cap excepció. S’ha fet servir, especialment, per  augmentar el mite de la transició. Però ja és hora de deixar els mites enrere i encarar la veritat. Com és va fer, realment, la famosa transició del franquisme a la democràcia que tenim?

Els ponents, també anomenats ‘pares’, de la Constitució n’haurien de poder dir alguna cosa. Aquestes set persones, la majoria lligades als poders del franquisme i a les oligarquies dominants, són Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Gregorio Peces-Barba Martínez, Jordi Solé Tura, José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo, Miquel Roca i Junyent i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.

Ja nomes n’hi ha tres de vius, i això els converteix en els únics que podrien parlar  sobre com es va redactar la Constitució. Han passat més de 40 anys i hi ha generacions que no tenen clar com es va establir l’actual model constitucional espanyol. Va ser una transició transparent de voluntat social o només un tràmit per salvar tot el poder econòmic i polític dels sectors fàctics del franquisme? La democràcia que n’hem heretat, la podem considerar una democràcia feta a partir de l’engany? Els dubtes continuen existint.

La veritat és que aquell moment va ser un moment clau de la història que no vàrem saber negociar. La transició reformista del règim franquista va permetre un règim de llibertats i democràtic en un sentit formal representatiu o participatiu, però que no va depurar el que havia passat a la guerra civil espanyola i en l’etapa de la dictadura franquista.

Les negociacions principals dels poders dominants les va conduir Adolfo Suárez, del qual podem destacar, entre altres mèrits, el fet d’haver estat secretari general del Movimiento Nacional o governador civil d’Àvila, però mai no va lluitar per la llibertat ni per la justícia. Un falangista, en definitiva, escollit amb els suport dels poders econòmics i polítics espanyols per preservar tots els beneficis i poder que les famílies franquistes havien acumulat durant els anys de dictadura. Per tant, va ser un dels còmplices clau perquè no hi hagués judici als repressors i als assassins del règim i que no es passés mai comptes, tampoc, amb l’Església més feixista, dirigida fins fa dos dies per Rouco Varela. 

transición 11Així doncs, la pressió de les classes populars, l’oposició antifranquista, les vagues i la pressió europea feien inevitable sortir d’un estat dictatorial, un estat que tots plegats vam permetre que, simplement, es disfressés de democràcia. Europa va pressionar fortament i va imposar, en diferents etapes,  dos interlocutors, Felipe González (PSOE) i  Santiago Carrillo (PCE), però mai, en aquells moments, els moviments d’alliberament nacional, ni als Països Catalans, ni a Euskal Herria, ni a Galícia, van ser legalitzats.

Aquests dies ha fet 75 anys del final de la guerra que el feixisme, encapçalat pel general Franco, va declarar a la república legal i democràtica. Per la meva implicació en la lluita antifranquista, tot el que està passant em produeix una certa indignació i caldria exigir respecte cap a les persones que van lluitar realment per la llibertat i que van ser empresonades, assassinades o represaliades durant la dictadura.  Segons els historiadors, van morir entre 140.000 i 200.000 persones, i centenars de milers de ciutadans van haver d’emprendre un llarg exili.

Algú hauria d’explicar què va passar i per què les reivindicacions populars no van marcar la constitució espanyola del 78.

Com a mínim podem parlar de fortes contradiccions en àmbits com: 

– La reivindicació de la República, que havia estat un clam al carrer. Avui, en canvi, tenim una constitució monàrquica i corrupta amb privilegis insultants. Aquesta constitució prioritza, amés, el bipartidisme que, en alguns moments, aplica conceptes de dictadura democràtica, i no potencia mai el poder popular com a contrapès a les polítiques impositives de les majories absolutes.  

– La reivindicació territorial d’un estat plurinacional, que respectés les nacions històriques (Països Catalans, Euskal Herria i Galícia) i el seu dret d’autodeterminació. Avui tenim un estat, com en l’etapa franquista, indissoluble i indivisible en què els ciutadans no tenen el dret a participar i ni a decidir.

– La reivindicació de l’amnistia no era per als repressors franquistes, sinó per als lluitadors per la llibertat! En comptes d’això, tenim un model polític, de democràcia fingida, en què el diner i el tracte de favor són els motius principals de la majoria de polítics per governar.

– La reivindicació d’un estat laic. Avui tenim, pràcticament, un estat confessional, amb grans privilegis per a la religió catòlica, com en la època franquista.

I així podríem continuar. Avui, però, ens cal recuperar la memòria històrica i exigir justícia. Prou d’imposicions manipulades i de barbaritats històriques. Ara, des de Catalunya, podem escriure una nova etapa de la història, amb la participació activa de la societat civil, que ens permeti marxar d’un estat de polítics absolutistes. No podem permetre que ens esborrin el somni que milions de catalans hem sabut conservar i fer créixer per declarar la independència i poder retre  homenatge als lluitadors republicans i als ciutadans que el franquisme va assassinar. L’11 de Setembre i el 9 de Novembre seran dates per a la història… la nostra història.   

 

 

 

Comentaris tancats a 50 – La transició, assignatura pendent.